Ja han passat les eleccions al centre de l’altiplà castellà, amb què ens han esquitxat tots els noticiaris i programes d’actualitat des de fa mesos. No patiu, no parlaré en concret d’aquests comicis veïns, sinó dels processos electorals en general.
“La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”, crec que va dir Churchill, i aquesta afirmació, amb la que estic d’acord, no sé si em genera gaire optimisme.
Cada cop es fa més palès que les campanyes electorals no serveixen per a escollir la candidatura més idònia o la més capacitada, cosa que, d’altra banda, va per gustos i no ens posaríem d’acord.
Els partits no dediquen gaire temps a explicar el seu programa electoral (que sí, el tenen, penjat en un pdf a la seva web), i es limiten a seguir els consells d’experts en màrqueting i comunicació. A la ciutadania, pensen, se’ls han de donar missatges senzills, que els entenguin, i que no comprometin a res: Pel futur, Endavant, Perquè podem fer-ho, Som l’òstia…. Personalment, no m’agrada que qui ha de governar el meu país o ciutat es vengui com un refresc de cola. Crec que les campanyes s’haurien de centrar en altres coses, com per exemple, detallar quin percentatge del pressupost destinaran a ensenyament, defensa, sanitat, etc, i com pensen obtenir els recursos, i que aquest detall esdevingui un contracte d’obligat compliment.
Cada partit té un percentatge d’acèrrims fidels que els aniran a votar amb les cames trencades, si cal, i una altra part de simpatitzants, amb altres prioritats, a qui els fa certa mandra o dubte anar a votar. Gran part de la campanya consisteix a motivar, o fins i tot excitar, aquest segon grup de motivats a mitges. Per a aquest objectiu, no hi ha res com mostrar el rival com un enemic, com un ésser gairebé diabòlic que, en cas de sortir elegit, farà caure totes les plagues sobre els nostres caps. D’aquí ve aquella part de la campanya tan infantil (ara ja gairebé campanya permanent) del “i tu més”. Aquesta tàctica de gairebé tots els partits és molt perillosa, perquè fa caure la societat en el maniqueisme, en la por o l’odi o l’altre.
A banda, està l’enorme bossa d’indecisos, que sense conviccions polítiques clares, vota a uns o altres, o simplement s’absté. Llavors què entra en joc? L’oferta d’un programa electoral seductor? No. Qui s’emporta els vots és el partit que presenta una persona amb capacitat de lideratge, eixerida, histriònica, que acapari titulars o fins i tot insults, tant s’hi val. La persona candidata austera, assenyada i prudent, perdrà per golejada, tant se valen les seves capacitats de gestió.
Reconec que estic generalitzant, i segurament m’equivoco; soc un analista d’anar per casa, sense carnet de tertulià.
Fes el teu comentari