A l’últim intent, a la desesperada per no donar per perduda la contesa després de la tercera derrota, és que s’arribà a un acord per investir Pere Aragonès. Un acord per investir. I ho dic bé, per inverstir, perquè no és ben bé un acord de govern, ja que un dels tres partits que l’ha fet possible no estarà al govern, i l’altre, JuntsxCat no estarà representat pels seus màxims dirigents. Això és tot un símptoma de la desconfiança mútua que s’ha agreujat en els darrers anys de govern independentista, i que ara repetiran els mateixos actors des de fa deu anys. La mateixa fórmula que han portat al fet que Catalunya estigui al furgó de cua. Pronòstics no gens alentidors en vista del que ha succeït fins ara.
Ens dibuixen una vegada més un horitzó de país només per a una part de la societat, en el seu afany per posar al davant de l’acció política del govern el fet de materialitzar la república catalana i culminar la independència. Uns objectius disfressats de drets ficticis que solament porten a engany el fet de poder-los aconseguir, perquè no es poden materialitzar en un estat de dret que preserva els valors dels quals tots ens hem dotat a través de la sobirania popular mitjançant les lleis que l’articulen. L’autodeterminació no és possible i ho saben.
D’altra banda, ens plantegen un govern tutelat a cinc bandes, que dependrà de les voluntats no solament dels partits que l’han investit sinó també del que denominen les dues organitzacions socials independentistes més representatives, l’ANC i Òmnium. Han acordat la creació d’un espai a cinc, que pugui començar a treballar, que estigui en coordinació amb el Consell per la República. I a tot això, d’aquí a dos anys la CUP sotmetrà a una moció de confiança al president de la Generalitat. Un govern fort i cohesionat! No sé ben bé a què es refereixen, si l’horitzó per sortir de l’atzucac és aquest.
Per una altra banda, diuen que per arribar a assolir els objectius que s’ha marcat el govern ho faran possible amb el diàleg i la confrontació. Dues posicions antagòniques que en mans dels qui les volen emprar denoten la poca predisposició que tenen per resoldre les dificultats que pateix la gent, si alhora defensen la necessitat d’una confrontació cívica per forçar l’estat a acceptar el procés independentista. Un diàleg que ha de ser no solament amb el Govern Espanyol, sinó també Catalunya endins, perquè Catalunya és plural. Com es pot aconseguir dialogar si han signat un veto per anar en contra del partit més votat a Catalunya, el PSC? Dialogar és discutir amb la intenció d’arribar a un acord per trobar una solució que satisfaci el conjunt dels catalans. Dialogar és resoldre els problemes de la Catalunya real. Llavors, com lliga el diàleg amb la confrontació i en l’embat, so pena que al final es pretengui arribar al lloc fictici de la independència i llavors, és clar, s’aixecaran de la taula i aniran a la confrontació? I si cal, en paral·lel, una cosa i l’altra, ja que per alguna cosa són els mestres trilers.
De veritat algú creu que la gent vol confrontació? Que els avenços socials s’aconsegueixen amb plantejaments rupturistes? Després de tants anys de govern d’ERC i JuntsxCat ja ha quedat demostrat que la confrontació, el conflicte no ens ha portat a res positiu, ans al contrari, la confrontació ha afeblit la cohesió social. Llavors, per què aquest empeny? Sincerament, crec que han volgut fer de la necessitat una virtut. La necessitat de crear un conflicte i plantejar una resolució impossible, perquè volen i viuen del conflicte per perpetuar-se en el poder i tenir l’hegemonia política, allò què els ha portat “in extremis” a ERC i JuntsxCat a acordar la investidura.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC de les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari