Costa d’arribar a Fullola. Seguint els vells camins que, durant segles, portaven de Tortosa al mar, cal primer pujar a Mig-Camí i anar més amunt, fins al Coll de l’Alba; des d’allí, i amb el mar de fons, és precís travessar la carena i acabussar-se pel faldar de la muntanya. Un altre mar ens acompanya en el descens, el de les oliveres, interminable, només clapejat per pins i malesa; també aquí i allà, un garrofer desfargalat, acompanya el mas enrunat i la terra ermada. Ara anem entre marges, uns dempeus, els altres solcits, estos deixant veure el reble que els reomplia. La terra és grogosa, pigarrada de vegades per la verdor que abraça les cases de camp amb vocació de xalets, habitades pel bordar dels gossos.
El camí es fa llarg i empitjora conforme avança; el quitrà ratat, ple de clots, deixa pas a la pista de terra, per on campeja el pedruscall i els cantells que escarbota l’aigua a les pujades. Finalment trobem la delerada indicació que resa: la torre de Fullola. L’avançar amb les quatre rodes d’un humil utilitari es torna dificultós, cal deixar-lo descansant a un voral i continuar a peu. No tardarà a fosquejar. Creuem una faixa de bosc. Baixem. Un mas gran, que s’endevina antic, però ben conservat, s’obri senyorejant una clariana. Anem de pressa, busquem amb la mirada la torre apuntant entre la vegetació, gairebé no la veiem fins a tocar-la.
Sí, allí està, dreçada, guaitant el cel, singular i gairebé majestuosa, enlairada per sobre un turonet minúscul. La paraula fullola s’encarna en la torre, talaia digna, que vigila el mar per on solia venir el perill. La ferida oberta, l’esgallada d’una escletxa, li desfigura la construcció i amenaça la seua verticalitat. Els seus setze metres dominen el paisatge, però no podem deixar de preguntar-nos: fins quan?
Una mica més avall, emboscada, aclaparada i alhora sostinguda per les romigueres i la malesa, l’església, un edifici inusualment gran per a la migradesa del lloc, revela la seua presència. Traspassar la porta permet veure la seua única nau i l’arcada apuntada, que encara s’aixeca en honor als que la van bastir. En veure-la, mai més ben dit, ens va caure l’ànima als peus. Només hi ha un detall entre les parets esbotzades que ens parle de la seua funció litúrgica: a la banda dreta, la de l’epístola, prop de la capçalera, mig decantada, una humil pica de bateig, monolítica, semblant a les romàniques, sense el brocal sencer, esventrat per la part superior. És totalment llisa, cònica, amb major amplada en la seua obertura superior, externament grisenca, encara que per la part trencada deixa veure un color groguenc, esmorteït. Finis gloria mundi? No, ens equivocaríem si ho penséssem. Amb tot el seu abandonament i la seua destrucció, conserva l’empremta de les generacions que ens van precedir, que allí es van cristianar, que van viure, van treballar i van morir vora la seua església i la seua torre, de les quals descendim, malgrat la distància cronològica i tot el que ens pot separar d’aquelles èpoques i el seu sentir. Ens cal fer l’esforç d’atrevir-nos a imaginar com vivien, per capir fins on hem arribat i d’on venim; ens cal fer l’esforç d’humilitat humana per comprendre la lluita, l’esperança, la tossuderia, la grandesa del seu viure, malgrat la migradesa de la seua materialitat. No podem oblidar qui som ni d’on procedim. Si no som capaços de fer-ho, de recordar, si oblidem el que som en essència, tal vegada ens perdrem en la història i no trobarem ningú per a rememorar-nos.
Quan marxem ja no ens cal esperar la nit, i enmig de la calma i la quietud abandonem l’església i la torre. S’apaga Fullola.
*ROC SALVADÓ POY és historiador. // Fotos: R.S.M.
Fes el teu comentari