Este estiu un no sap molt bé a què atendre’s. D’una banda, en comparació al passat, tancat i barrat per les mesures de prevenció en plena pandèmia, sembla que l’obertura tímida del present invita a fer més coses, a desplaçar-se en cerca de retrobades. D’una altra banda, però, sobretot a les grans ciutats americanes, les restriccions i el polèmic ús obligatori de la mascareta en espais públics han tornat amb força fa unes setmanes a causa de la desfeta que està causant la mutació del virus coneguda com la variant delta entre totes aquelles persones que no s’havien vacunat.
Amb este panorama, servidor ha optat per l’opció del better safe than sorry i, per tal d’evitar formar part d’aglomeracions innecessàries, he pujat al cotxe ara fa dos setmanes i he començat a conduir, sense cap destinació en concret, disposat a gaudir del viatge i prou, amb bona música, millors podcasts (i no pocs snacks) com a única companyia.
Aviat, la ment comença a vagar, les idees revolotegen buscant sortida, sorgeixen noves preguntes —algunes fins i tot existencials— però les respostes poc importen. Al cap de poques hores, una llibertat desbocada m’emplena el pit i sento que les ferides, sobretot les de l’ànima, cicatritzaran més ràpidament a partir d’ara.
El paisatge, amb coníferes a banda i banda de la carretera al principi, es va tornant més suau i comencen a aparèixer els turons negres, coronats d’aromàtics pins. Les vaques comencen a dominar el territori, amb la parsimònia que les caracteritza, van pasturant i jaient, pasturant i jaient. Se m’acut que reencarnar-se en vaca no estaria gens malament.
Després de 17 hores de viatge, i havent parat a descansar a un motel a peu de carretera entre Oklahoma i Kansas —d’aquells que semblen un escenari perfecte per a qualsevol pel·lícula dels Germans Cohen—, arribo a Dakota del Sud.
Acostumat a l’arrogància i els deliris de grandesa de Dallas, em sorprén el tarannà alegre però gens presumptuós d’esta gent, que et mira als ulls i et somriu des del cor.
Conec el Terrell, un cowboy de raça negra amb les dents més ben alineades i perfectes que he vist mai. Tot i que es passa la vida entre vaques, m’explica que la seva verdadera passió són els búfals. Durant el temps lliure, els dibuixa, amb formes simètriques i molt psicodèliques. Me n’ensenya uns quants i em semblen bellíssims. Algun dia, diu, farà una selecció dels millors i tractarà de publicar-los en format llibre d’acolorir per a adults. Em sembla una idea fantàstica.
Visito el Mount Rushmore, esta escultura colossal tallada sobre la mateixa muntanya que representa a gran escala els caps dels presidents George Washington, Thomas Jefferson, Theodore Roosevelt i Abraham Lincoln. Més enllà del fet que a les postals sembla molt més impressionant que no és en la realitat, m’horroritza descobrir que, per a erigir el monument, es va haver de destruir el turó que, per als nadius de la regió, la tribu dels Lakota, era més sagrat. Amèrica, penso, sempre tan amable amb l’home de color.
Fes el teu comentari