Els pressupostos marquen les legislatures, i sense la seva aprovació resulta difícil aguantar un govern. En aquest moment els tenim sobre la taula; els d’Espanya i els de Catalunya. El tema català, amb els indults, els exiliats, les actuacions judicials i la continuïtat del Poder Judicial i el Tribunal de Comptes amb els càrrecs caducats, marquen el pas del govern del PSOE i les repulses continuades dels partits de dreta, PP, VOX i Cs, de destruir “la “Unidad de España”. Sense els vots catalans, com tampoc el d’altres minories, no els poden aprovar. Per els que no pensen igual que ells, aquest suport, els exaspera, acusant-los de ser “un govern il·legal” i “socialcomunista”. Dedicatòries poc escaients que ratllen la inconstitucionalitat.
Tot plegat sembla difícil de resoldre. Són moltes peces a la taula de joc que Pedro Sánchez per enquadrar-les. Possiblement ho aconseguirà gràcies al seu esperit de supervivència. Sembla que se n’ha sortit abans i se’n pot sortir ara, però el problema seguirà tenint-lo a Catalunya. Són molts anys que els governs de Madrid ens han menystingut; rodalies, carreteres i variants, Corredor del Mediterrani, inversions promeses que no arriben, ports i aeroports, traspassos i competències pendents, dèficit fiscal, revisió del finançament autonòmic aturat des del 2014… i enmig, el tema del procés independentista, com a conseqüència de l’anul·lació de l’Estatut. Temes polítics que s’haurien hagut de resoldre punt per punt durant anys, provocaren l’enuig popular i l’augment de l’independentisme. Des del PP el problema polític el derivaren als tribunals, condemnant i castigant i provocant l’escalada de manca d’enteniment per una i altra part. Quan s’empra la intransigència i l’ordre per la força, la resposta és paral·lela i l’escalada perjudicial. El diàleg i evitar la imposició és la base essencial de qualsevol democràcia.
Ara reviscola l’atzucac viscut i creat els anys anteriors. Els dèficits acumulats dificulten l’aprovació dels pressupostos perquè no solament s’han d’aprovar les inversions a realitzar sinó que s’han de resoldre temes que durant els darrers deu anys, i anteriors, s’haurien hagut de solucionar i cada cop s’han distanciat més i més per manca de voluntat. I a la vegada arriben els problemes creats per la justícia que no es poden aparcar. Vet aquí que s’ha de parlar dels exiliats, dels encausats per la justícia per les actuacions independentistes i d’una amnistia plena i clara per aconseguir començar de zero. I si s’aproven els pressupostos sense donar sortida als problemes d’anys i l’actuació de les togues segueixen avant, el problema quedarà i els tribunals europeus actuaran i crearan un conflicte semblant al que ara es viu a Polònia i la Unió Europea. Espanya s’ho pot permetre, 4quan té 170 mil milions en joc que han li ha d’arribar per reactivar l’economia?
Pedro Sánchez, que sap jugar i posar les fitxes a cada lloc, té el gran enemic a la dreta quan el fustiga amb tanta frivolitat. Catalunya pot ser Espanya si el tracte és homologable a la resta. No es acceptable que paguem els que més i rebem proporcionalment els que menys. Tampoc que la nostra llengua sigui exclosa als estaments espanyols i als europeus. Som les tres comunitats més pròsperes d’Espanya que la tenim com a llengua pròpia i no se’ns permet usar-la amb l’excusa la “lengua común”, imposada per la força durant segles i ara, en plena democràcia, i en recessió clara de la pròpia, se’ns parla de bilingüisme per anul·lar-la definitivament. Sánchez pot arribar a encaixar les fitxes i aprovar el pressupost. Aquesta serà la realitat però el parany resta enlaire i pot disparar-se de nou en qualsevol moment.
L’independentisme, malgrat la premsa madrilenya, el descrèdit de la desunió política existent entre Junts i Esquerra, amb l’aportació de la CUP, el menystenir-nos i dividir-nos per les actuacions polítiques i judicials, augmenta i segueix creixent; vet aquí la paradoxa que des de Madrid es vol vendre com si no existís. Tenen feina, doncs, els que manen, o el “problema catalán” no es resoldrà. Les forces del passat, emmarcades pel l’espanyolisme exacerbat poden acusar-lo d’ajudar a “los independentistas”. Però les dretes i esquerres plegats han de mirar de resoldre-ho i deixar-se d’acusar mútuament perquè els tribunals europeus determinaran allò que no els agradarà. Els pressupostos, doncs, poden ser un nou parany, encara que ara es resolguin a favor de la coalició de govern.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari