Al món del màrqueting el valor d’una marca és mesura per com és percebuda al mercat. A vegades hi ha marques que per diferents motius s’han guanyat una mala fama o reputació i volen començar de zero, amb una rentada de cara, per sortir reforçats al mercat. Amb una nova imatge de marca, més atractiva i seductora per al consumidor. Aquest procés de rentat de cara, en món del màrqueting s’anomena “rebranding”. El govern català ja va començar l’any passat, una campanya de publicitat o “rebranding” de l’FP amb l’eslògan “Un gir de 174 graus”, per millorar la percepció i ampliar el coneixement que és té de la formació professional inicial, incloent-hi la modalitat dual.
Tota aquesta estratègia de “rebranding”, està pensada per fer més seductors i atractius els estudis d’FP. Ja fa anys que aquests estudis arrosseguen una imatge negativa i d’infravaloració. Això ve de lluny, sorgeix amb la Ley General de Educación de 1970. Aquesta llei marcava un itinerari secundari, una opció B, per a tots aquells alumnes que no aconseguien obtenir el graduat escolar. Els alumnes bons anaven al batxillerat, els dolents podien continuar la seva formació a través de l’FP. En conseqüència, l’FP era un calaix de sastre, on anaven a parar tots els estudiants que no aconseguien treure’s el graduat escolar. La formació professional va passar a ser sinònim d’estudis per als mals estudiants.
Mirant enrere, podem entendre com es va generar aquesta imatge negativa de l’FP. Hem de tenir en compte la situació social i econòmica dels anys 70. En aquells anys, era una quimera que una família de classe mitjana o baixa pogués permetre’s que un dels seus membres estudiés una carrera universitària, tret que tingués un expedient acadèmic excel·lent per accedir a una beca d’estudis. Per tant, les persones de classe mitjana, amb expedients acadèmics bons, però sense arribar a ser brillants, tenien limitacions econòmiques que els impedien accedir a la universitat, sent una FP (dissenyada per als mals estudiants) la seva màxima aspiració educativa.
Una forma prestigiar l’FP, que ha funcionat molt bé, ha estat aconseguir que aquests estudis preparin als alumnes per desenvolupar professions més prestigioses. L’FP, fins als anys vuitanta, estava dominada per branques professionals de coll blau, és a dir, de professionalització obrera. El posterior augment de branques de coll blanc, com a administració, informàtica, comerç, comunicació, sanitat, etc. Això ha suposat la preparació per a professions més prestigioses, i per tant, un major reconeixement social
Amb la Formació Dual ens venen la imatge que es tracta d’un model educatiu innovador, basat en la formació d’aprenents que combina la formació teòrica als centres d’estudi, amb la formació pràctica directament a l’empresa. Ens ho podem creure? És tan inovadora com diuen? Aquest model ni és innovador ni és educatiu. Es tracta dels aprenents que han existit des de sempre. És a dir, gent jove i sense experiència que, per accedir a un lloc de treball, que treballa debades o amb sous precaris, amb l’excusa en forma de “recompensa” que se’ls proporciona aprenentatge, quan en realitat, l’aprenentatge és la conseqüència natural de l’exercici d’una activitat per compte d’altri. Al llarg del temps s’han anat fent servir diferents eufemismes per, precisament, disfressar aquesta realitat laboral (becaris/àries, aprenents, aspirants…) que s’incorporen al món laboral amb sous precaris. Ara es fa un pas més i amb la FP Dual, amb un procés de “rebranding”, els “aprenents” passen a ser “alumnes”.
*TONI PONS és responsable de la sectorial d’Educació de la Intersindical de l’Ebre.
Fes el teu comentari