De fa segles Espanya vol que a Catalunya es parli el castellà. Del seu idioma en diuen “español”, com consta al nostre DNI. Son més de tres-cents anys que mantenim el combat, i amb pujades i baixades de més ús o menys, garrotades a dojo o amb una democràcia fictícia marcada per una dominant i en sentit imperial, com és l’Espanya actual, hem anat resistint. Inclús van prohibir aprendre’l a l’ensenyament durant desenes d’anys però el poble seguia parlant-lo i la intel·lectualitat escrivint-lo.
Però en aquest moment la situació està delicada. Els immigrant arriben i creuen que quan paltriguen casa nostra, no tenim llengua pròpia. Per ells només existeix “el español”, sense saber que aquí tenim la nostra parla, tant o més antiga que la castellana, però els resulta més fàcil conèixer la que troben escrita als documents o la que els responen la majoria dels catalans. Molta gent, fins i tot, d’arrels catalanes ancestrals, havent rebut una l’educació maligna i equivocada, després de molts anys de submissió, ja directament els contesta o se’ls dirigeix en castellà per comoditat i sense intuir el mal que es fan a ells mateixos i al País. Avui, el nostre combat pel català, resulta difícil però no hem de perdre la confiança. Hem de treballar, entendre que hem de respondre en l’idioma nostre i ser constants, en l’ensenyament i en l’ús. Tot depèn de nosaltres mateixos de servar-lo o perdre’l.
Acabo de trucar a la Notaria de Gandesa, on encara avui, als nostres carrers s’hi parla el català de forma majoritària. El contestador automàtic em diu en castellà que comencen a treballar a les 10. He trucat a Viamet (hospital de Tarragona) i un contestador automàtic em pregunta “si quiero ser atendido en español o en catalán”. “Si quiero en catalán marque el 2”. Marco el dos i “les línies estan ocupades”. A la fi no puc parlar en català. Què faig? Em quedo sense poder fer la gestió o la faig en castellà? Si els parlo en català, em diuen “espere un momento que li atenderá una operaria en catalán”. Malaïda la gràcia! O parlo en castellà o no puc gestionar el que necessito. Aquesta argúcia i malignitat és la que vivim actualment a casa nostra.
A Viamet de Tarragona i l’Aldecoa de Reus, per fer-te alguna intervenció et fan signar una autorització, escrita en castellà. Igual a un lloc que a l’altre no vaig signar-lo i els vaig recriminar que me’l presentessin en un idioma que no era el propi del que parlàvem. Els vaig dir que únicament ho signaria si estigués en català. A un indret van tardar 4 hores a rebre’l de Barcelona, abans d’intervenir-me. A l’altre que ja els havia advertit una setmana abans, em van fer esperar un instant fins que el gerent ho va arreglar. A quin país vivim? On és la llei de normalització lingüística? Als jutjats només es celebren un 6% de judicis en català. La llei, notaris, jutges i els que volen, se la passen pel folre.
Hi ha qui m’ofèn dient-me que soc un victimista. Altres que no té cap importància usar el castellà. I alguns sensibilitzats, prefereixen signar els documents que els presenten per evitar l’enrenou i l’enfrontament, per comoditat. Perdem la identitat. El que no han aconseguit durant 300 anys, ho tenim al costat si no hi posem remei. La seva pretensió, la dels espanyols, és que perdéssim la nostra idiosincràsia com a poble. I d’una forma o l’altra ho estan aconseguint.
Quedem nosaltres els catalans, els que estimem Catalunya i no volem perdre la nostra identitat. Ja sabem què hem de fer; dirigir-nos sempre en català a tothom que viu i treballa a Catalunya. No ho hem de fer com eI Sr.Illa que encara diu Lérida o parla en castellà a Catalunya quan li convé, segons l’auditori.
Ara que arriben les eleccions hem votar als de casa. Mai els que ens volen fer espanyols al preu que sigui, aquells que plegats agafats del bracet igual esquerres que dretes i la dreta extrema, anaven l’1 d’octubre a manifestar-se al darrera d’una bandera espanyola. Aquells que van donar suport al 155 i aquells que ara ens han donat l’amnistia per poder subsistir uns mesos més al govern. Sabem qui son i com juguen amb nosaltres, repartint milions a la “Seca i la Meca”, no complint els compromisos establers amb el finançament, amb l’emigració, amb el català a Europa, amb el dèficit fiscal, prometent ponts, escoles, hospitals, mentre els trens no funcionen, l’economia s’estanca quan els obrers, els estudiants i els malalts no poden arribar a l’hora prevista, els nostres avis no tenen plaça a les residències i els joves no disposen de pisos perquè en van prometre que en construïren milers i la burocràcia, les legalitzacions de sòl, la manca d’obres i professionals, i la manca de previsió i la improvisació, han fet explotar la gent pels carrers. Moltes promeses i poques realitats! Per tant, o som forts fent valdre els nostres valors de catalans començant per la llengua o podem perdre el que hem heretat d’un miler d’anys dels nostres avantpassats.
*ANTON MONNER, Gandesa
Fes el teu comentari