La Tomaquera, la Terrats i la Carleta

A principis dels anys 90, en una aula de l’Institut Joaquín Bau vam coincidir una sèrie d’alumnes de lletres. Al meu parer en destacaven quatre: Eva Cid, que més endavant esdevindria la meua dona, Jordi Pijoan, futur escriptor de novel·la negra, Susanna Bel, anomenada Carleta al seu poble, Horta de Sant Joan, i Ernesto Zaragoza Prades.

En aquells moments de la seva vida, Ernesto no deixava indiferent a ningú, ni al professorat, ni a l’alumnat. Era un torrent de coneixement, poesia i música. Ballava, cantava i recitava poesies a les noies. Era també un ésser filosòfic i cada matí, ans d’arribar lo professor de filosofia a classe, escrivia una frase a la pissarra. I Paco Masià sempre li seguia el joc i mos feia reflexions a partir d’aquella cita. Recordo un dia que Ernesto no va apuntar res, potser perquè aquell dia no havia vingut a classe, i jo vaig apuntar: “Era un hombre y ahora es filósofo”. No va agradar. 

A Ernesto li encantava la música, tant el rock com la música clàssica. De vegades anàvem a casa seua i no mos obria la porta fins que no concloïa el concert que escoltava a la ràdio. Havia anat a classes de música amb Paquita Angelats i li encantava tocar la seua guitarra i compondre cançons. 

Li agradava molt també escriure poesia. Aquell curs estava força inspirat i en va compondre moltes que va recopilar sota el nom d’Indefinits.
Les escrivia a mà, i per això aquell any vam guanyar el Concurs de Sant Jordi de l’Institut de poesia ex aequo la Carleta i jo, que les vam presentar escrites a màquina d’escriure tal i com indicaven les bases del concurs, i lo primer premi de narració Eva, amb una obra anomenada La Condemna.

El millor amic d’Ernesto a l’Institut era José Luís, que a meitat curs va marxar a la Terra Alta creuant les muntanyes d’una forma èpica. Així que, de tant en tant, Ernesto i jo anàvem a visitar a l’heroi a Gandesa, on s’havia establert en una pensió al mig del poble.

Les visites sempre començaven en ruta cap a  Horta de Sant Joan, quasi sempre en autoestop. Per les carreteres de la Terra Alta  vaig descobrir al grup Nirvana i el seu segon disc Nevermind, que sonava a tota pastilla dintre d’algun d’aquells cotxes desconeguts. També vaig descobrir i conèixer al grup de Corbera, Gra Fort. Hi anàvem a visitar a la Carleta, la nostra companya, amiga i confident, qui junt amb les seues amigues, la Tomaquera i la Terrats, sempre mos acollien a natros i les nostres dèries. Sempre amables, somrients, atentes i serenes. Mos feien sentir millor que a casa en aquells anys d’adolescència i rebel·lia. 

Una tarda, en arribar José Luís, Ernesto i jo no les localitzàvem. Sembla ser que havien anat al cine d’Horta, mos va dir algú del poble, així que les vam esperar pegant voltes per la plaça dels bars fins que a punt d’acabar la pel·li vam anar cap allà. I sorpreses elles, allí mos van trobar. Però a una d’elles, la Tomaquera, El Club de los Poetas Muertos  la va fer plorar molt i encara fora del cinema ploriquejava. Camí del Pub Rallo, jo no me’n vaig adonar, simplement la vaig trobar seriosa i distant, en comparació en altres vegades. Però Ernesto, el meu bon amic, sensible i poeta, en aquells moments no recordo si li va saber donar consol però el que sí que sé és que al cap d’uns dies va escriure este poema que li va donar en mà a Tortosa:  

Pluja d’estels en cel roig de vesprejar.  

Horitzons llunyans i oceans per descobrir.  

El sol acarona el mar i se li entrega.  

El firmament més límpid s’embruta de sang.  

El color de la passió com creix més i més espai 

però el blau del somni resta allí 

sota els estels i la sang 

i en la nit més fosca 

els esparpells d’aquell far humil 

es filtren de manera prodigiosa entre gotes de sal.  

Sí, ella és fidel al foc que coneixem 

i afortunadament sofreix com flor salvatge  

i jo l’he vista, i m’ha enlluernat amb sa puresa, 

la llum era tan blanca com el marc d’un somni,  

com el marc dels seus somnis marins celestes. 

Protegiu-la, protegiu la princesa,  

que cap príncep la desperti,  

ningú trenqui l’encanteri,  

seria massa cruel entregar-la a les tenebres,  

massa cruel apagar l’última flama. 

Han passat més de 30 anys des d’aquella espurna poètica i lo poema ara jau a una de les últimes pàgines del llibre editat per Onada Edicions, Indefinits. El poemari pòstum d’Ernesto Zaragoza.
 
Lo vam presentar el passat divendres 8 d’abril a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, en la presència de la família Zaragoza Prades, molts veïns del barri del Rastre i natros, los amics i les amigues que vam engegar la iniciativa lo setembre del 2019, reunits al quarto d’Ernesto, uns dies després de la seua fugida al més enllà. Cadascú va portar poesies que teníem d’ell, com si Ernesto als 18 anys ja hagués pensat en la transcendència dels seus versos. I poc a poc, des d’un grup de whatsapp tot se va anar embastant, tirant del carro Jesús Zaragoza, germà gran d’Ernesto, i Dora Casadó, la musa del poeta.

L’acte de presentació va estar retratat en tot moment pel seu veí de baix de tota la vida Antonio Roca, de qui també los amics li hem tret un llibre. I també podeu veure tot íntegre l’esdeveniment via Facebook, gràcies a les nostres bibliotecàries. Va ser un acte rodó.

Com a colofó, després de la presentació, les amigues d’Horta de Sant Joan, la Carleta, la Terrats i la Tomaquera me van portar en volandes al Forn de la Canonja. 30 anys donen per a moltes històries, i així vam estar xerrant d’aquells temps: dels albors dels anys 90. Quina ràbia haver deixat passar tant temps. Quina ràbia que una desgràcia mos torne a ajuntar. Però aquesta vegada no hi va haver llàgrimes sinó moltíssimes, moltíssimes paraules i molts de riures enfotent-mos d’aquells adolescents de ja fa 30 anys. I si alguna cosa se li ha d’agrair al temps és que mos haigue donat seny, moltes experiències i la saviesa necessària per afrontar com es mereix la profunditat dels poemes d’Ernesto Zaragoza. 

*QUIMO PANISELLO GAMUNDI és amic d’Ernesto.