El general Franco i el seus successors en el moment de la seva mort van afirmar que “todo lo dejaban atado y bien atado.” En aquell moment no es va entendre el significat perquè es va redactar la Constitució que ens havia de convertir en un país democràtic. Potser érem joves, inexperts en política i sobretot perquè havíem crescut a l’escola amb el “Cara al Sol”, i el “Padre Nuestro” i esperàvem el canvi. I a més teníem dues personalitats catalanes de molta vàlua redactors de la Constitució que sabíem que defensaven Catalunya i la democràcia; Solé Tura i Roca Junyent. Jo m’ho vaig creure. Tant és així que vaig sortir al carrer i vaig fer mítings demanant a la gent que posés un sí a favor de la Constitució.
Pensava que els nous governs legislarien per canviar la política del dictador. El rei, imposat pel general, va ser nomenat el seu successor. Dels generals victoriosos no se’n va canviar cap. La policia va continuar la mateixa. Els jutges també i els funcionaris estatals eren els mateixos. O sigui que totes les estructures eren idèntiques que en temps de la dictadura. Ens van permetre parlar en català a l’escola, usar-lo als ajuntaments i obrir portes i finestres com si haguéssim entrat a la democràcia i podíem elegir els membres de les institucions polítiques.
Però va arribar el cop d’Estat de Tejero amb la suposada posada de pota del monarca, que en va sortir reforçat dient-nos que havia estat ell qui ens havia salvat la democràcia. Van aprovar la LOAPA per restringir algunes obertures contra Catalunya i es va salvar pels pèls. O sigui que, símptomes ja n’hagueren de bon principi; els que havien manat amb Franco no volien soltar les rendes. Fins i tot el PSOE va arribar al govern, amb els líders vestits de vellut i sense corbata, i quan en van sortir ja portaven corbates de seda natural i, sense renunciar a les pensions dels càrrecs polítics, entraren per les “portes rotatòries” a empreses privades per asseure’s als consells d’administració i sense fer res cobrar sous d’escàndol.
I així vam seguir fins que Zapatero va dir que l’Estatut que sortiria aprovat pel Parlament de Catalunya li donaria suport. L’exvicepresident Alfonso Guerra ja va avisar que seria retallat. I el PP, amb les signatures de tota Espanya venent odi contra Catalunya, i després el TC, van acabar per trencar la futura entesa que havia de reconciliar Catalunya i Espanya, anul·lant 14 articles del nou Estatut, amb el qual s’havien de rescabalar incomprensions sofertes durant els 25 anys de la democràcia.
Tot lligat i ben lligat! Amb Rajoy al govern havent aconseguit majoria absoluta per haver impugnat l’Estatut es va tancar al diàleg amb Catalunya, ens va fer “passar pel tub” amb l’agreujant de la gran depressió econòmica del moment. La resposta d’indignació del poble català van representar grans manifestacions com mai se n’havien vistes enlloc d’Europa, convocatòries de referèndums, i d’aquí, multes, judicis, presons, inhabilitacions, exilis, i posades de “pota” de la justícia espanyola, una al darrera de l’altra, a Europa. Tot el fet pels catalans, “tot és il·legal” perquè no obeïm la seva llei. Consideren que els nostres referèndums estant mancats de legalitat. I per fer-nos obeir la seva llei ens reprimiren amb milers de policies, pegant als votants i advertint que mai hi haurien ni urnes ni paperetes. Van preferir estomacar a cop de porra, empresonar, multar i inhabilitar abans que dialogar i buscar solucions raonades.
I d’aquí hem arribat a que els nostres líder siguin espiats. I inclús a alguns que donen suport a Pedro Sánchez per manar. Com a resposta volen posar fum sobre el nostre espionatges dient que ells també han estat espiats i “los secretos oficiales” ho tapen tot, i ningú pot saber qui espia a qui, i quins són els responsables finals.
Com pot ser que el president del govern faci espiar aquells que li donen suport per manar? I quan arriba a Barcelona i el president Aragonès li manifesta el seu enuig, li respon: “No hi ha propòsit més noble i que mereixi més la pena per qualsevol responsable polític, representi la ideologia que representi, que construir convivència perquè els nostres ciutadans en un moment tan complex visquin en una societat sense fractura”
Els cinisme de Sánchez és tan greu que no mereix comentari, només reblat per Feijóo que també a Sitges es va atrevir a dir que “el procés havia estat un negoci pèssim”. O sigui que ells, tant PP com PSOE, provoquen els enutjos entre Catalunya i Espanya, marxen junts quan els convé aplicant el 155 i cadascú pot manifestar el corresponent cinisme fotent-se’n de Catalunya i dels catalans, sense comprometre’s i sense necessitat d’esclarir els fets i castigar els responsables.
Franco va morir però la seva política prossegueix. I vet aquí que aquell que posa les urnes sense el seu permís, l’empresonen. Qui fa espionatge dels oponents polítics l’entronitzen, ha manifestat Jordi Turull. Vet aquí que tenim “la democràcia plena espanyola” que actua al revés.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari