Un estiu més, coincidint amb el cicle festiu per excel·lència de cada any, es multipliquen les queixes contra els correbous. Què hi ha de nou enguany? És un factor més qualitatiu que quantitatiu. On s’han disparat les crítiques és a les pròpies Terres de l’Ebre. I això és importantíssim, sense arribar a ser encara decisiu, perquè vol dir que hi ha gent que va perdent la por a mullar-se.
Por, sí, perquè denunciar els correbous com el que són, és a dir una salvatjada, és un acte de valor que es fa en un entorn molt hostil. On tens sort si la teva denúncia “només” et comporta que a les xarxes socials et diguin de tot. Sense excloure en cap cas que et trenquin la cara, o t’amenacin de forma gravíssima, si creuen que ets animalista. O simplement “foraster”, que ja se sap que la gent que no s’aixopluga sota el mateix campanar que nosaltres, alguna mala intenció amaga per definició.
Permeteu-me dir que mai he entès que, sent els correbous un acte legal i que es fa amb protocols per evitar que els animals pateixin, de vegades s’intenti evitar que se’n captin imatges, a garrotades si cal. Però aventuro dues hipòtesis. La primera és que igual resulta que els protocols no es compleixen al 100%. La segona, que igual sí que es compleixen, però l’espectacle fa un mal horrorós a la vista.
I aquesta pèrdua de por també és important perquè es va acabant la gran excusa dels governants del país per no prohibir els correbous. És a dir que es tracta d’una tradició arrelada i amb una altíssima acceptació social. Ho sap tothom i és profecia que es tracta d’un eufemisme per no dir que els partits temen perdre vots. Ens entenem, oi?
Ja és trist que l’Ebre sigui tingut en compte electoralment només en afers lamentables com aquest… Però escolteu, com a part d’un procés que porta temps en marxa, ja s’ha demostrat que no era cert aquell article de fe que deia que un alcalde no renovaria la cadira si “tocava” els bous. Un ajuntament governat per ERC, el mateix partit del president de la Generalitat, que recentment s’ha mullat al respecte, tot i que molt lleugerament i passant la maroma mirant de nou caure per la cosa dels vots, va suprimir els bous del programa de festes i no va passar res. De fet, a les següents eleccions va guanyar de carrer.
La por va desapareixent de tal forma que s’obren petits miracles. La pregonera de la festa major de la ciutat taurina més gran del territori critica els correbous en la seva intervenció. I no és que s’hi atreveixi, sinó que rep alguns xiulets, sí, però molts més aplaudiments.
I el seu mèrit no és el de qui parla amb la llibertat que dona la distància. Ni tant sols és l’autoritat moral que et pot conferir una vida d’activisme cultural i social, curtida a més en la lluita feminista, i reconeguda amb la Creu de Sant Jordi. És que és d’allí mateix i en baixar de l’escenari on ha llegit el pregó es trobarà a peu de carrer amb els protaurins que el més fi que li diuen és que el seu discurs és producte de la demència senil.
Ep, hi ha quelcom que és més que un matís. El que els milhomes aquests li etziben a les xarxes socials a la Mari Chordà, és molt probable que no tinguin daixonses de dir-li a la cara. Perquè recordeu que qui acaba torturant un animal per sentir-se alguna cosa, és un covard, de la “c” a la “d”, i totes les lletres intermèdies.
És més, que et diguin malalt mental, com a cosa més fina, per a rebatre els teus arguments, no ve a demostrar que tenies raó?
I arribats a aquest punt, què? Doncs hem de dir que ja no és que els correbous tinguin mala defensa, malgrat el molt que cridin els seus partidaris. Bé, cridin, amenacin o peguin. Ni toco d’oïda ni m’ho han explicat.Tinc experiència sobrada de quan feia de periodista per poder afirmar com n’eren de bèsties algunes amenaces. A data d’avui, el que més amenaça la pervivència dels correbous és la forma en què són defensats pels protaurins. Així de clar. I no cal que ho diguem gaire fort, però ja va bé.
En realitat, els correbous han entrat en una dinàmica que permet presagiar que cauran sols i abans del que pensem. A qualsevol tradició o activitat humana en general se li comença a escurçar el recorregut quan l’únic argument a favor seu és una defensa tancada i numantina, no exempta de recórrer a la violència verbal, o fins i tot l’agressió física. Quan això passa, la decadència de l’invent es fa irreversible. I com més pugi el to, més s’accelera el procés de degradació.
I es tardarà més o es tardarà menys. Però la cosa ja està al corredor de la mort i només és qüestió de temps. Hi ha moltes tradicions que van decaure quan les societats van canviar de parer. Bé perquè van deixar de cobrir determinades necessitats socials. Bé perquè els sacrificis rituals al servei de tals coses van deixar de tenir sentit.
Parlar així de quelcom com els correbous pot semblar fins i tot dignificar-los una mica. Però no. D’exemples històrics de tradicions que van fer la mort del poll n’hi ha tants que començaríem a explicar-los avui i no hauríem acabat d’aquí a un any. I sempre ha estat el mateix. Per això, si més no des a’aquest punt de vista històric, els correbous estan més que sentenciats. En mans nostres està, això sí, acabar-ho abans.
*TONI GALLARDO és comunicador.
Fes el teu comentari