Qui no coneix Las Meninas? Juntament amb La Gioconda és un dels quadres més famosos de la història. El que ja no és tan conegut són les peripècies que va sofrir durant la Guerra Civil, que van portar a què esta obra mestra de Velázquez fos transportada a pes de braços, d’una banda a l’altra de l’Ebre, pel pont de Tortosa.
Dins de les nombroses històries de la guerra fratricida, una de les més singulars és la de l’evacuació de les obres artístiques del Prado a causa del setge de Madrid. Al novembre de 1936, unes bombes van impactar a la teulada del Museu i van posar en evidència el perill que corria el tresor artístic del seu interior.
Quan Madrid es va veure amenaçada d’ocupació per les tropes de Franco, el govern republicà va decidir abandonar la capital i traslladar-se a València. El mateix govern va ordenar l’evacuació del Prado a la capital del Túria. Més tard, a la primavera del 38, la marxa de la lluita amenaçava en partir la zona republicana en dos sectors, i s’ordenà que els tresors artístics fossen portats a Barcelona, on residia el govern.
S’iniciava així un episodi cabdal per a la salvaguarda de les principals creacions artístiques, especialment quadres, de la gran pinacoteca madrilenya i d’altres museus de la capital. Corrien perill en el seu emplaçament habitual i el van córrer en el seu atzarós periple des de Madrid a Ginebra, on finalment van recalar, passant successivament per València-Barcelona-Peralada i Figueres. Una vegada a Ginebra, van quedar sota la protecció de la Societat de Nacions, organisme que llavors tenia la seu a la ciutat suïssa, fins que una volta acabada la Guerra Civil i reconegut el govern de Franco, este va demanar el seu retorn.
S’atribueix a Manuel Azaña, president de la República, la frase: El Prado es más importante que la República y la Monarquía. Porque en el futuro podrá haber más repúblicas y monarquías en España, pero estas obras son insustituibles. Sembla que la va proferir enmig d’una acalorada discussió amb Juan Negrín, cap del govern republicà, tot avisant-lo: Si estos cuadros desaparecieran o se averiasen, tendría usted que pegarse un tiro.
La història de la seua evacuació és tremendament accidentada i es va estar ben a prop de la destrucció d’algunes de les obres més emblemàtiques del museu madrileny. El moment més arriscat es va produir a Benicarló, en ple bombardeig un projectil va impactar en un balcó, que va caure damunt del camió que portava les caixes del Tres de mayo -conegut popularment com Los fusilamientos– i La carga de los mamelucos, de Goya, que van resultar malmesos.
De la nombrosa nòmina de persones que van intervenir en els treballs d’evacuació, al nostre respecte, en podríem destacar dos: Manuel de Arpe i Ceferino Colinas, dos destins lligats a la sort de Las Meninas, que la guerra per un moment va creuar i ràpidament va separar.
No es tracta de parlar ni d’herois ni de covards. El conflicte va agafar de ple a tothom; qui més qui menys va intentar salvar-se com va poder, segons les circumstàncies i la zona en què es van trobar una vegada iniciada la lluita fratricida, els uns lluitant -de grat o per força- els altres trampejant el millor possible la situació, però tots bregant per sobreviure a la guerra.
El relat de Manuel de Arpe
Manuel de Arpe Retamino era el restaurador del museu del Prado, càrrec al que havia accedit en superar unes oposicions oficials l’any 1922. D’ell ens ha arribat un detallat informe de les seues peripècies al costat de les obres de la pinacoteca madrilenya, des del seu trasllat des de València fins la seua arribada a Ginebra i el seu retorn posterior cap a Madrid. Possiblement, l’escrit li havia de servir com a al·legat exculpador davant de les autoritats franquistes. D’entrada, cal tenir present que el signa a l’agost de 1949, onze anys més tard dels esdeveniments. El redactà a l’empara i a instàncies del general Millán Astray, que també li facilità l’ingrés a l’Orden Civil de Alfonso X el Sabio el 1950.
Arpe s’havia traslladat a València seguint les obres que tenia sota la seua custodia com a restaurador. Això és el que explica respecte de l’evacuació dels tresors artístics cap a Barcelona:
Hemos llegado a marzo de 1938. Era cuando las operaciones amenazaban cortar por Tortosa.
Efectivament, el 15 d’abril les forces de Franco arribaren al mar entre Alcanar, Vinaròs i Benicarló, migpartint la zona republicana. Tres dies més tard, el 18 d’abril, assolien el control del barri tortosí de Ferreries, dominant tota la dreta de l’Ebre.
Inesperadamente, para mí se entiende, una tarde a última hora acuden a las Torres (de Serrano, on estava emmagatzemat part del tresor artístic) unos Jefes militares… Se marcharon al poco tiempo y el Sr. Giner me dice: “Prepárese para salir esta noche para Barcelona”… llegué a las diez de la noche a las Torres. En ese momento había un hormiguero de soldados sacando cajas y gran número de camiones las recibían…
Entonces me dirigí, en medio de aquella oscuridad, a uno de los que disponían todo aquello, que se llamaba Colina (sic). Colina era un Teniente vestido siempre de cuero negro y sin insignias que tenía la completa confianza de la Junta.
Arpe estava en lo cert, Ceferino Colinas Quirós havia estat encarregat pel cartellista i pintor valencià Josep Renau, director general de Bellas Artes, de dur a terme el trasllat de les obres des de València a Barcelona. Davant de la demanda d’Arpe d’un transport per anar a aquella ciutat, tal com se li havia ordenat, Colina no es va mostrar gens complaent.
“Pues métete ahí”, me dijo -era la segunda vez que hablaba conmigo-; y abrió la puerta de una furgoneta y me señaló el espacio que quedaba, como de sesenta centímetros, entre los dibujos de Goya que iban así, puestos sin embalar. Le respondí que ni sentado en el suelo de la furgoneta cabía, y que además, mi cargo merecía otros respetos aunque particularmente a mi no se me considerase. Creo que se echó a reir.
Acte seguit Arpe se’n va a l’església del Patriarca, on hi havia un altra part del tresor i va explicar al seu cap (el senyor Giner) el qui li havia passat, este li va dir que marxaria en una altra expedició.
Intentaron de mi que yo fuera el responsable de ella. Y querían nada menos, el Teniente Colina que ahora estaba aquí, que como por el puente de Tortosa no podía pasar la caja de las “Meninas” de Velázquez, según ello estaba entonces tomando nota y comparando con la altura de los puentes, querían, dijo, que con los hombres que me mandaran que en pleno puente dirigiera yo el descargue; que se pasara la caja a hombros, y que se cargara de nuevo al otro lado.
No tuve más remedio que sofocarme con tal proyecto y con que fuera yo el que lo hiciera, que nunca había ido en ninguna expedición. También él se acaloró y dijo que entonces, como no podía pasar el cuadro, que lo arrollaría en un cilindro o aunque fuera en una vara, pero “el que manda” -continuó diciendo- “ha dicho que se pasen los cuadros y hay que hacerlo así”.
Hasta mal cuerpo se me puso pensando si sería capaz de llevarlo a cabo. Continué yo diciendo que eso sería una barbaridad. “Pues tu verás”.”En ese caso levantaré acta ahora mismo por un Notario de lo que yo digo”, agregué. Me dirigí a un Vocal de la Junta, al Sr. Carriazo, y le conté lo que ocurría. “No haga caso, es que Colina es así”.
No sé lo que pasó después, recuerdo que Colina a las dos horas me encontró y me dijo: “Descansa hombre… Ya está todo arreglado y no le pasará al cuadro nada ni tu irás de Responsable”. Sirvió por lo visto el que me opusiera a tal disparate, porque si el cuadro de la “Meninas” se hubiera arrollado sabe Dios lo que hubiera pasado.
A partir d’aquell moment, ell ja no va saber res més de la sort posterior de Las Meninas ni de com van passar el pont de Tortosa o almenys no ho refereix. Arpe tampoc precisa la data concreta de l’expedició, però del que si podem estar segurs és que tot el Prado i altres peces valuoses dels tresors artístics van creuar el pont de l’Estat i circular pels carrers d’aquella Tortosa mig abandonada i bombardejada en direcció a Barcelona.
Això és el que explica Arpe, i després relata totes les peripècies que el portaran a Barcelona i, finalment, a Ginebra. La visió que Arpe dona de Colinas s’explica en saber que este formava part del temut SIM (Servicio de Información Militar), agència d’intel·ligència de la República, que de vegades actuava com a policia política. Evidentment, ens falta la versió de Colinas.
Camins creuats per la Guerra Civil
De fet, no serà el pont de Tortosa el primer que per resultar baix de caixa dificultarà el pas dels embalums dels quadres més grans, abans havia passat el mateix amb el pont metàl·lic d’Arganda, sobre el Jarama, quan es va fer el primer trasllat de les obres del Prado de Madrid a València. La solució emprada llavors serà idèntica a l’aplicada posteriorment a Tortosa: passar Las Meninas a pes de braços, fent lliscar la caixa per sobre de rodets de fusta. Dubto que esta solució fos desconeguda per Colinas i tots els que duien a terme les expedicions. Possiblement este volia embromar a Arpe o el restaurador va voler ressaltar la seua actuació, presentant-se gairebé com a salvador de Las Meninas.
Encara que Arpe no ho menciona, és ben possible que ell i Colinas es coneguessen anteriorment en funció de les seues ocupacions artístiques, ni que fos de vista.
Els dos homes eren contemporanis, Arpe havia nascut el 1897 a Sevilla i Colinas el 1901 a Madrid. Tots dos eren funcionaris i vivien a Madrid, un treballava al Prado com a restaurador i l’altre com a gravador a la Casa de la Moneda i com a professor de dibuix artístic a l’Escuela de Artes y Oficios de la capital, també ambdós eren artistes, l’un pintor i l’altre escultor. Però aquí s’acaba tot el paral·lelisme.
Segons la seua família, Arpe era de conviccions monàrquiques, la qual cosa no l’impedí d’exposar un quadre amb el títol Alegoría de la República una volta esta instaurada. Pel contrari, Colinas era de conviccions republicanes, el mateix any 36 havia exposat una obra escultòrica a l’Exposición Nacional de Bellas Artes que portava per títol Proletaria. Per cert, que a la mateixa convocatòria també exposava l’escultor ampostí Innocenci Soriano Montagut.
Una vegada esclatada la guerra, Ceferino Colinas es va incorporar a la lluita, assolí el grau de tinent de milícies i el càrrec de comissionat militar per a recollida d’obres d’art a la zona d’avantguarda; mentre que Manuel de Arpe continuava adscrit al Prado, dins de la nova situació governamental originada pel conflicte.
Figura a l’article de Tomás García Muñoz “La tabla perdida de Medellín”, Asociacion Histórica Metillense.
Colinas militava en el PCE i tenia la confiança de Josep Renau, també membre del mateix partit i, com abans hem dit, director general de Bellas Artes, que li havia encarregat el 1937 de fer una nova tirada limitada dels gravats Desastres de la guerra de Goya, destinada a funcions de prestigi i propaganda per a la República; els exemplars resultants es van obsequiar com a regals d’Estat a diversos líders del moment com Stalin, Elionor Rooselvet i Churchill. Posteriorment, Colinas fou nomenat vocal de la Junta del Tesoro Artístico a fi i efecte de controlar les seues tasques i funcions; fou llavors quan va rebre la comesa de traslladar els tresors artístics de València a Barcelona.
al president de la Junta Delegada del Tesoro Artístico de Murcia sobre les atribucions de Colinas.
Archivo General de la Región de Murcia.
Manuel de Arpe, una vegada a Ginebra, es posarà en contacte amb les autoritats diplomàtiques del govern de Franco, oferint-los la seua col·laboració. Això li permetrà, després d’acabada la Guerra Civil i temps d’iniciar-se la Segona Guerra Mundial, acompanyar en el seu viatge de retorn les obres del Prado fins a Madrid. Una volta allí exercirà el càrrec de restaurador titular del museu. Colinas prendrà el camí de l’emigració fent cap a Mèxic, on es dedicarà a l’escultura i l’ensenyament artístic. Dos destins entravessats per la guerra i que simbolitzen, dins de la història de l’èxode de les obres de la pinacoteca madrilenya, tota la tragèdia d’aquell conflicte fratricida.
No totes les obres del Prado van sortir tan ben parades de la guerra, les que el museu tenia en dipòsit a diverses localitats del país van patir molts d’estralls; a tall d’exemple, dir que a Tortosa mateix se’n van perdre algunes que tenia dipositades l’Ajuntament de la ciutat i que s’exhibien al Museu Municipal, llavors ubicat a l’església de Sant Domènec. D’esta pèrdua no queda clar si les obres van ser robades o destruïdes. Entre les obres desaparegudes figuraven les d’autors reconeguts com Vicente Carducho i Luis Tristán i d’altres com Francisco Collantes, Matías Ximeno i Juan de la Corte.
Cal dir en honor a la veritat i en reconeixement d’Arpe i Colinas, i de tots els que van participar en aquella empresa de salvaguarda -que van ser molts-, que totes les obres del Prado van retornar intactes al museu madrileny, excepte Los fusilamientos i La carga de los mamelucos, que se’n va encarregar d’acabar-les de restaurar Arpe una volta retornat a la capital acompanyant el comboi des de Ginebra. Afortunadament ara encara les podem contemplar.
L’experiència de tot aquell esforç tan arriscat, que va comptar amb la col·laboració internacional, fou valuosa i va resultar un precedent a seguir alhora de salvaguardar altres tresors artístics durant el desastre major de la Segona Guerra Mundial. Sempre la tragèdia de la guerra!
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari