Ja fa un mes i mig de la posada en funcionament dels abonaments gratuïts per a Rodalies i Regionals, i penso que és un bon moment per a fer-ne un primer balanç. Bé, un primer balanç completament empíric i sense dades ni xifres exactes d’ús, que per a fer aquestes tasques de ben segur que hi ha persones molt més preparades que no pas jo. Aquest cronista del sud, que de ben segur llegeixen intermitentment, és d’aquells paios als que els agrada xafar el terreny, i veure les coses amb els propis ulls.
I és precisament amb aquests ulls, curulls de son i cansament que ja mai més recuperarà, que qui escriu porta veient des de fa quasi set anys el dia a dia de l’R16. Aquella línia que relliga i cus un sud de Catalunya mig abandonat a la seva sort. Aquella línia que s’havia de salvar gràcies a la variant de Vandellòs… I sí, amics, aquella línia que va fruir de l’efímer privilegi de que hi circulés l’Avant i que ara les patums ebrenques emigrades malden per a que torni del seu exili pandèmic. Aquella línia, però, que tot just sembla que ha reviscolat, i que viu una bella segona primavera des del setembre d’enguany, amb la implantació dels abonaments recorrents gratuïts. L’augment d’usuaris des del primer de setembre de 2022 ha estat més que evident. Al matí —bé, de matinada— abans d’aquella data, érem quatre mal comptats els valents (o bojos) que agafaven el primer tren cap a Barcelona. Des de llavors, que el tren ja surt de Tortosa amb possiblement una trentena llarga de passatgers. I de tornada els números es multipliquen exponencialment, i podem arribar a la metròpoli ebrenca ben bé un centenar de persones cada tarda. Evidentment, no tots els qui marxen o tornen estan de frenopàtic com jo, que em foto quasi 400 quilòmetres tots els dies, però molt probablement hagi augmentat el trànsit de passatgers entre Tortosa i Tarragona. De fet, per poc que t’hi fixis —i si no m’he clapat, que és el que em passa la majoria de dies— hom veurà a Tarragona baixa molta gent que ha pujat a Tortosa… i a l’inrevés, que a Tarragona hi pugen molts passatgers que acabaran arribant a Tortosa.
Per tant, la conclusió agosarada que en trec de tot plegat és que, malgrat que l’R16 continua funcionant amb el cul i que això només s’arregla amb una bomba nuclear, que faci net i sant tornem-hi de cap i de nou amb cotxe de línia amb matxos —que potser trigaríem menys que ara—, s’ha palesat ben clarament que l’estat ruïnós de la línia no és el problema. Ni ha estat El Problema… com a mínim per a la major part de la ciutadania. Ans al contrari: el problema, la barrera que de debò frenava l’ús del tren no era altra que el preu. Quasi 30 euros anar i tornar, per persona, de Tortosa a Barcelona és una barrera. Quan aquesta barrera s’ha eliminat, l’ús del tren ha augmentat de forma ben significativa.
I aquest augment d’usuaris és una molt bona notícia. Per a tothom. Per ecologia, però també perquè posa de manifest que una percentatge molt elevant de la ciutadania creu en el transport públic i l’usa massivament quan les circumstàncies li són favorables. Les circumstàncies econòmiques, és clar. “És l’economia, imbècil!”, que diria aquella. Això, és clar, ho paguem entre tothom amb impostos; però mirin, a mi ja em sembla molt bé que una part dels impostos que em treuen de la nòmina ja es dediqui a això. Sincerament, penso que ens n’hem d’alegrar tots que aquesta mesura s’allargui durant tot el 2023. Cal que això ja sigui estructural, i no fruit d’una conjuntura excepcional.
*DANIEL GIL és bibliotecari.
Fes el teu comentari