LES TELEVISIONS en van plenes com s’ha de castigar al MHP Carles Puigdemont quan el tindran engabiat a Espanya, després d’extradir-lo. Esglaia al govern i a l’oposició, a jutges i fiscals, -principalment als controlats per la porta del darrere- si els tribunals europeus el deixen lliure sense càrrecs. Pel tractament que dona la premsa a aquest tema, demostren que senten una por terrible al president de Catalunya que va convocar un referèndum i el 91% dels catalans el van votar favorablement. Segons diuen, és un “fugado” i el volen engarjolat pels delictes que ha comés. I quins delictes són aquests? Demanar la independència d’una Nació que en un moment determinat Espanya va conquerir per les armes i la van sotmetre als seus desitjos com si es tractés de la “Conquista de América”. Al nou continent, amb el poder dels arcabussos, aniquilaven els indígenes per ser diferents a ells. A Catalunya anul·lant lleis, les institucions, la llengua i imposant els seus jutges, sense permetre adreçar-se en català als tribunals, sense conèixer la llengua dels repressors, tot “por el derecho de conquista”.
ESTAN ESVERATS. Si Puigdemont, el president de Catalunya que hagué de marxar exiliat, torna per haver estat absolt per la justícia europea, s’estan preparant –barallant-se entre ells per buscar les excuses i les penes més altes que se li puguin imposar- avalats per una Constitució que la manipularan tant com els convingui, per escarmentar-lo i avisar-nos als catalans que si no complim el que ells ens manen, els càstigs continuaran. Tot ho tenen preparat, encara que els tribunals europeus l’absolguin, per engarjolar-lo, castigar-lo i escarmentar-lo. És un judici contra Puigdemont però dirigit a tots els catalans. El judici, en definitiva, va dirigit contra Catalunya. Són tres-cents anys de repressió continuada, i cinc-cents de domini reial, que en nom del rei “amo i senyor” dels nostres territoris, regalaren a França les comarques catalanes al nord dels Pirineus, i ocuparen amb les seves tropes, d’italians, flamencs i castellans, els nostres domicilis amb dret a allotjament gratuït, durant anys.
AL PRESIDENT Macià, l’engarjolaren; a Companys, l’afusellaren amb l’ajuda del genocida Hitler; a Pujol, abans de ser president el tancaren a la presó; a Maragall i a Montilla, els desautoritzaren anul·lant l’Estatut; a Mas el multaren i l’inhabilitaren; Puigdemont hagué de marxar exiliat, i a Torra, el destituïren, multaren i inhabilitaren. O sigui que no es tracta d’un conflicte circumstancial; és un conflicte entre Espanya i Catalunya que no el volen acabar; són tres-cents anys de “derecho de conquista” i cinc-cents de poder reial. Cada cinquanta anys s’hauria de bombardejar Barcelona, digué el general Espartero. Van continuar amb la dictadura el general Primo de Rivera, anul·lant la Mancomunitat, van seguir amb Franco amb el cop d’estat i han continuat els jutges anul·lant l’Estatut aprovat d’acord amb la Constitució i el govern de Rajoy, imposant el 155, haver-se fet un referèndum que “nunca se celebraría” i encara avui busquen les urnes i les paperetes, i empresonant els membres del govern després d’un judici de farsa on s’instrumentalitzaren proves falses i no deixaren ensenyar a les defenses els cops de porra que la policia espanyola va repartir entre els votants del referèndum com si fossin delinqüents.
EL PRIMER d’octubre del 2017, Catalunya ja es va autodeterminar i va decidir esdevenir un estat independent. Espanya ho va tenir arreglat tot seguit, declarant el referèndum il·legal. On s’ha vist que preguntar al poble pugui ser il·legal? Espanya i França, com estats, es van adherir al Pacte Internacional dels drets Civils i Polítics, mitjançant la Resolució del 16 de desembre del 1966, on s’establia la lliure determinació dels pobles, i si no es pronunciava en una il·legalitat, Catalunya resultava de facto un estat independent. De la mateixa forma, el 7 de novembre del 1659, França i Espanya es van repartir territoris catalans, al Tractat del Pirineus, on els espanyols donaren part dels territoris catalans a l’Estat francès, de forma il·legal per no haver-ho sotmès a l’obligatòria deliberació de les institucions catalanes. Com l’any 1713, quan regalaren Gibraltar i Menorca a Anglaterra, a canvi de deixar de donar suport als catalans en la Guerra de Successió. O quan el rei Ferran VII quan va vendre a Napoleó el regne d’Espanya i els territoris del seu Imperi a canvi d’una pensió vitalícia de quattre milions anuals de francs francesos.
TENIM, DONCS, un estat que no ens estima. El PP atacava a la descarada. El PSOE ens enganya. Per això, amb la trobada de Macron i Sánchez, milers de manifestants han sortit al carrer per recordar-los que Catalunya vol la independència i que el conflicte no s’ha acabat. Continua de fa 500 anys i només es pot solucionar amb la restitució de les llibertats arravatades per la força de les armes i continuades per la repressió. Per això saben que Espanya, formant part d’Europa, no poden continuar com ho han realitzat durant segles i conseqüentment, si el president Puigdemont arriba alliberat pels tribunals europeus, els poders madrilenys i espanyols estan esglaits. Poden continuar reprimint des dels tribunals, les inhabilitacions, les multes i les presons, però Llarena i altres magistrats controlats per la porta del darrere, no les tenen totes. Saben que les seves resolucions poden encaminar-se de diferent manera de la que ells manifesten reiteradament.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari