Hi ha un concepte que té bona premsa i es posa sovint com a exemple d’actitud envers els altres, però que a mi no m’acaba de fer el pes: la tolerància. Evidentment, la prefereixo a la marginació o a la prohibició, per a posar dos exemples, però em fa una mena d’olor que no em convenç, com un aire de superioritat, com de dir amb condescendència “et perdono”, o de posar distància entre nosaltres i “ells”.
Potser algú dirà que li busco tres peus al gat, que arrenco el rave per les fulles (que abuso de les frases fetes), però amant com soc de les paraules, de vegades vull anar al fons del seu significat i, per a sortir de dubtes, acudeixo a l’amic diccionari.
Al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobo el següents significats:
“Acció de tolerar. Disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.”
Sobre la primera accepció, cerco el verb tolerar que descriu com “suportar en els altres (alguna cosa que desaprovem)”, i que confirma la meva mala sensació. “Suportar” no és una base gaire sòlida per a construir una convivència; no em ve de gust tenir al costat algú que em suporta, que em desaprova, per molt que em toleri. Crec que aquesta relació no duraria gaire, o que acabarà com la comèdia de Falset.
La segona accepció, en canvi, ja parla de respectar els altres, que és un verb que em sona millor que suportar, i que pot ser l’inici d’una bona amistat.
Sigui com sigui, el diccionari confirma la meva sensació inicial que la tolerància es troba a cavall d’una línia fràgil que, segons si carregues més un peu o l’altre, pot fer difícil o inexistent la convivència.
Potser es tracta que ens tolerem menys, i que ens coneguem més. I que no oblidem el nostre amic, el diccionari.
*JESÚS TIBAU és escriptor.
Fes el teu comentari