Els canvis constitucionals del PSC respecte Catalunya

El PSC, partit depenent del PSOE d’Espanya, es mou com una ballaruga segons el ritme que li marquen els seus amos de Madrid. I paradoxalment el PSOE català és molt important pel socialisme espanyol. Tant ho és que si guanya a Catalunya té molts números per guanyar a Espanya. Però dins dels partits els que manen són els que imposen els passos a seguir. Manen a Madrid i el PSC ha d’obeir i escoltar el que diuen els de dalt. Vet aquí, que avui diuen blanc, demà negre i si els convé es manifesten al costat del PP i de Vox, o donen suport al 155, per degradar els acords de Catalunya. Simplement són comparses i prou!

Ho tenim ben clar amb la senyora Batet, expresidenta  de les Corts. Els diputats catalans no podien parlar català perquè la “Sagrada Constitución” no ho permetia. Ara la Francina Armengol ja ho permet i segons sembla d’aquí unes setmanes els catalans, gallecs i bascos ja podran expressar-se en les llengües que han parlat tota la vida, a casa i al carrer dels seus pobles. En què quedem, senyora Batet? És cosa constitucional o és cosa de voluntats marcades per la necessitat? La senyora Armengol també és socialista com vostè i pel que sembla, quan no convenia, feren servir la Constitució per excusa i ara que els convé és cosa de voluntats. 

Vet aquí el dilema. Pedro Sánchez vol continuar manant i el blanc d’ahir pot ser negre avui i així van les coses en aquest país que els cops d’estat, per uns se’ls qualifica de “alzamientos”, “directorios” o “pronunciamientos” i d’un referèndum on tot el poble pot votar amb les mateixes condicions se’l declara il·legal, quan a les democràcies del món, són el fonament de les mateixes. Malgrat ser un referèndum, que és l’acció més democràtica de qualsevol democràcia, el PSOE, per conveniència, es va sumar a manifestar que era un cop d’estat, va permetre acceptar de facto l’article 155, i els seus líders catalans, amb Iceta i Illa al davant, es van manifestar al costat del PP i Vox. O sigui que contra Catalunya a tothora s’hi pot anar per conveniència però si cal satisfer els seus interessos, poden canviar el criteri d’un moment a l’altre; de l’atac contra els líders catalans demanant la presó tractant-los de “golpistas y sediciosos”, ara que els convé, passen el raspall, els dic que són bona gent, i arreglo la situació.

En què quedem, senyors del PSOE? Ara voleu manar i com depeneu dels vots que els ha de donar “un fugado”, i necessiteu que us voti, canvieu el vocabulari de cop i volta.  Com els necessiteu, fareu el que calgui per disposar del govern d’Espanya. Per això no sou de fiar i sou comparables al PP. Escoltin què diu Felipe Gonzalez, o Alfonso Guerra, el contrari del que deia referent a l’autodeterminació dels pobles quan es va restaurar la democràcia. Amb la butxaca carregada de diners, es manifesten d’una forma i quan volen manar d’una altra. Canvien les tornes segons bufa el vent.

Per tant entenc perfectament la postura del president Puigdemont. Com no són de fiar, s’ha de lligar i ben lligat per acabar donant-los els vots dels 7 diputats i poder governar Pedro Sánchez. I atenció!, amb la Constitució, amb els tribunals o amb algun “alzamiento” ho poden tornar a tombar, si els convé, com ho han fet durant els tres darrere segles. Per ells tot el que fan és legal. Ho tenen tot al seu abast i en fan el que en volen interpretant les lleis per conveniència o, si cal, amb la força de les armes. Amb el nom de “la igualdad de los españoles” tot és possible. I aplicant aquesta igualtat el que provoquen és que la seva Espanya, estigui dividida en dos classes de ciutadans; els que ho tenen tot i els que ens donen el que volen i encara gràcies. No som iguals si ens fan parlar una llengua que no és la nostra, a nosaltres ens obliguen a ensenyar el castellà a Catalunya i els catalans no podem estudiar-lo a Espanya, inverteixen a Madrid el 184% del pressupostat i a Catalunya el 34%, hem de suportar un dèficit fiscal del 15% anual, no revisen el finançament autonòmic des del 2014, perjudicant-nos substancialment als catalans, tenen els càrrecs del poder judicial exhaurits de fa 5 anys i per baralles entre ells i conveniències polítiques, no els renoven perjudicant tothom. 

Conseqüentment Espanya és un estat de conveniències. Des de segles enrere sempre hi ha sectors de l’elit madrilenya que no volen perdre el poder i, si cal, controlen els tribunals per  la porta lateral o dominen la situació com han fet quan ho han necessitat. Per això el President Puigdemont ho ha de lligar ben lligat amb fets i no amb promeses, per concedir els vots de Junts. I que com no són de fiar ni els uns ni els altres (PP i PSOE), ens la poden jugar en qualsevol moment, com va succeir a l’ajuntament de Barcelona en no deixar governar a Xavier Trias, donant-se suport mutu per anar contra l’independentisme. En tot, el moment actual és transcendental; ens cal l’amnistia dels 4.000 condemnats injustament i l’autodeterminació de Catalunya. I si cal, tornem a votar i que mani el que tingui els suports necessaris. 

*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.