Vinc de família de pescadors i a casa sempre he sentit l’expressió: “Quan un vaixell s’enfonsa, el capità sempre és l’últim a abandonar. Ha de donar exemple a la resta de mariners”. Abans que res, que ningú em tiri als lleons. Però no cal un màster per saber a qui va dirigit aquest article.
Recordo molt bé la feinada a peu de carrer d’aquell 1-O a Tarragona. Però sincerament, em fa mandra pensar-hi. Sí que recordo, perfectament, aquell 3-O. Un dimarts del 2017 que, al meu entendre, podria haver canviat el rumb de la història. I no és per menys. La gent, el poble, tothom, qui més qui menys, va ocupar el carrer. Fos qui fos, partidaris i no partidaris. Mai s’havia arribat tan lluny.
Una ciutadania que va donar la cara, literalment, a canvi de res. Diuen que el peix petit, si anem “junts”, es menja el gran. La força de les persones és imparable, sense por. I va quedar demostrat. Van ser hores esperant una resposta, amb coratge.Tal com ha quedat demostrat, tota aquella il·lusió s’ha convertit en decepció.
Càmera en mà vaig poder captar l’essència de la massa popular. El crit de les i els silenciosos. Les proclames. El missatge era clar del que es demanava en aquell moment. Dic silenciat, perquè és un discurs que ara per ara, els mateixos que el van fomentar l’han oprimit. I ningú ho veu, o no ho vol veure. Però aquell dia el silenci va envair els carrers de la ciutat. Imagineu milers de persones manifestant-se sense cridar. Callats. Això fa molta por. I diria que a més d’un de classe política també. De Madrid, molt. Moltíssim. Però de Barcelona, al meu pensar, encara més, tal com han anat les coses. Jo tenia els pèls de punta.
Dic tot això perquè els capitans del vaixell aquell dia van ser la gent. Totes i cadascuna d’elles que ho van deixar tot i es van unir a la vaga. El poble no té por. I pot aconseguir el que es proposi. La història ho ha demostrat. I no cal mirar enrere, a segles remots. En els últims anys, s’han fet revolucions, sense trets, que han enderrocat un estament polític apoltronat.
Segurament, hauria d’haver estat el poble qui liderés el rumb de la història. Possiblement, es va confiar en qui no s’hauria d’haver confiat. Ells ho van organitzar tot. A fi i efecte, per a què? Us van faltar “pit i collons” per tirar endavant el que es reivindicava? El barco s’ha enfonsat, però els mariners es van convertir en capitans aquell 3-O. Tu no. Tu vas marxar.
*JOAQUIM DOMINGO és fotoperiodista.
Fes el teu comentari