Les comarques riques no volen molins al seu territori. L’excusa és que no hi fa vent. I no és que el sud de Catalunya tingui més vent que a l’Empordà o al Pirineu. L’aire bufa a tot arreu i a vegades massa! I altres cops, l’excusa és el paisatge, el turisme… Als fons és que quan els ajuntaments no volen molins al territori, no se n’instal·len. Com disposen de poder social, econòmic i polític, apareixen les coartades; per cada diputat que tenen les comarques agrícoles, les consumidores en tenen deu que és on s’hi concentra la població; la força sempre la tenen els que manen. Busquen excuses i raons i, així, els molins que Catalunya necessita per produir energies renovables no es munten. Hem de dependre d’altres regions i produïm el 15% de l’energia, i n’hauríem de generar el 50% per l’any 2030. I els nous parcs es segueixen construint on ja hi ha sobresaturació de molins. L’exemple el tenim a la Terra Alta, on produïm energia eòlica per 1.500.000 famílies i a la comarca només en viuen 4.000. La desproporció és evident i enorme. I a la nostra comarca es continuen construint parcs eòlics, i el mateix succeeix al Baix Ebre i a les comarques veïnes.
La paradoxa és que les factures elèctriques són idèntiques a les comarques productores que no en produeixen ni sol KW. Els productors i els consumidors paguen igual el transport i distribució, i els incentius a energies renovables, amb els impostos corresponents. Això és una presa de pèl d’alta magnitud! No existint transport, de cap manera s’hauria de facturar aquest concepte. Per tant, resulta una injustícia claríssima que les comarques productores hagin de pagar el mateix que aquelles que s’amaguen amb excuses. Per les zones productores les factures s’han de rebaixar per aquests dos conceptes. A més, haurien de percebre una compensació, diferenciant els productors dels consumidors. No se’n val a excusar-se dient que els ajuntaments ja cobren taxes i els permisos d’obres, i els propietaris pels terrenys ocupats cobren una quantitat anual. Però amb això no n’hi prou. Quan es rep una mercaderia fabricada on es produeix s’ha de pagar el corresponent rebut de transport i el fabricant proporciona riquesa al lloc on ho manufactura. Amb les energies renovables hauria de funcionar de la mateixa forma. Les gran companyies elèctriques poden al·legar el que vulguin i tenen el poder de ser grans institucions financeres, amb els consells d’administració carregats de personalitats influents que cobren milers d’euros cada any per treballar poc, aparentar molt i influir en benefici propi. Però mai els productors han de pagar el mateix que els consumidors.
Per altre costat, les comarques pobres són agrícoles per excel·lència i una rebaixa a la factura elèctrica afavoriria el reequilibri territorial i la conservació del territori. A més, implicaria un increment de PIB, i la possibilitat d’atreure famílies que hi podrien anar a viure, i autònoms i empreses que s’hi podrien instal·lar, i representaria un atractiu per creació de llocs de treball.
Un exemple concret el tenim a Batea, que és un municipi riquíssim pels extraordinaris vins que produeix, recull més del 50% de tot el raïm de la Terra Alta, i la trentena de cellers que disposa exporten arreu del món gairebé un 20% les garnatxes embotellades. Té del terme més gran conreat de la província i unes valls de gran qualitat de terres, i, en canvi, pel PIB, està considerat el més pobre de Catalunya. I, l’altra paradoxa, és un dels pobles que produeix més energia eòlica de tot Catalunya. Per tant, la rebaixa de la factura de l’electricitat tindria tot el sentit per aquesta població i altres que es troben de forma anàloga. Afavoriria el creixement econòmic i també el demogràfic. Els darrers trenta anys, malgrat la vitalitat dels grans cellers vitícoles exportadors, ha perdut més d’un 15% d’habitants i en seguirà perdent. La població és molt envellida, els joves fugen del poble abandonant les terres.
I amb la MAT tenim la gran provocació de fer-nos-la passar la línia d’alta tensió pel nostre territori amb torres metàl·liques que es podran divisar de 200 quilòmetres lluny, quan perfectament podria anar soterrat, amb un cost superior, però que no provocaria cap efecte visual ni afectació paisatgística. L’abaratiment de la factura, incentivaria les poblacions que ara es neguen a instal·lar molins, equilibrarien el territori, ajudarien el medi ambient i incentivarien als joves a no marxar i mantenir la demografia.
I incideixo en la idea que rejovenint les poblacions agrícoles, incrementant el seu PIB, també el territori i el medi ambient es conservaria millor. Alguns joves es podrien quedar a conrear les terres que actualment s’ermen, i que es converteixen en pinars i boscos. Els camins no es deteriorarien, s’evitarien els incendis forestals de grans proporcions com vam viure fa uns anys a la Ribera d’Ebre, i els termes municipals no es degradarien com succeeix a l’actualitat.
S’ha de treballar pel reequilibri territorial i la rebaixa de la factura representaria un incentiu, i més quan, malauradament, en aquest moment coincideix el binomi de comarca agrícola i la instal·lació de parcs eòlics. La negació d’entrada a les energies renovables quan es pretenen instal·lar a qualsevol lloc, si la factura de la llum fos sensiblement més baixa, representaria un factor favorable a la possible construcció de nous parcs de renovables, i imprescindible quan Catalunya necessita per atendre el seu consum arribar al 50% per cent l’any 2030.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari