Passen cinc minuts de tres quarts de sis de la tarda al Centre Cultural Llibreria Blanquerna i just acabem de provar imatges i so per la presentació de “l’Espill” al carrer Alcalà 44 de Madrid, 29 de maig, 32 graus a l’exterior, també molta expectativa. La Delegació del Govern de la Generalitat ens havia convidat el dia 3 de maig, però les eleccions anticipades al Parlament Català ens havien fet posposar l’acte, igual que l’emissió del film per Televisió de Catalunya, encara amb data post eleccions a la UE.
Els primers en arribar van ser Jordi Gaseni i Manel de la Vega, Senadors per Esquerra Republicana i el Partit Socialista de Catalunya respectivament. Un plaer parlar amb ells d’inquietuds sobre la llei del cinema, les festes majors, dels correbous, el masclisme, també del cinema fantàstic de Jorge Grau, quan Carlos Grau el seu fill, resident a Madrid i qualificador de pel·lícules pel Ministeri de Cultura, també se’ns persona en català. Estiuejants de l’Ampolla des dels anys setanta, des de ben jovenet el senyor Jorge Grau em va animar a fer carrera cinematografia, quan per casualitats de la vida, me’l vaig trobar a la Pizzeria Adriàtic de l’Ampolla. Li vaig dir que volia estudiar a l’Escac, m’hi va animar i em va regalar, “El Actor i el Cine”, un llibre que havia escrit després de rodar el seu film més conegut“No profanar el sueño de los muertos” (1974).
La Directora de L’Idece, Norma Pujol de Flix, impulsora de l’acte: Que et sembla l’assistència de públic? Realment estic sorprès i profundament agraït de l’alt nivell moral republicà representat a la sala. Ella, dos anys abans havia vist el primer tall del film al cinema Unió Social de Flix, convidats per l’Ajuntament. Després han vingut un trentena de projeccions més que han acabat donant forma al tall final del film. També li faig una gran abraçada a Carme Forcadell, la xertolina,amb gran il·lusió, qui s’ha traslladat a Madrid, junt amb la Dolors Bassa, per assistir el dia següent a la votació de la llei d’Amnistia al Parlament espanyol. Dono petons a la Dolors, tot preguntant per la germana Montse i la mare, totes filles de Torroella de Montgrí a les quals vaig conèixer al 2018 quan vam presentar “El Periple” al cinema del Delta del Ter.
Però les alegries i retrobaments no acaben aquí, quan entra a la sala, el Felix Alonso de Sumar, antic company dels talls a la nacional 340 l’Ametlla i Amposta, on demanàvem la gratuïtat de la Ap7, la que després de quatre anys vam aconseguir, tot amb l’objectiu de minvar la sinistralitat a la mortífera carretera al seu pas per les Terres de l’Ebre, un ratlla continua i potser massa rotondes també vam aconseguir. Carles Puigdemont ens va rebre en el seu primer viatge oficial com a president a Terres de l’Ebre, després al Parlament, la Forcadell també ens va escoltar, en vam fer memòria, també del tercer carril de l’autopista. Però les sorpreses i retrobaments, només han fet que començar quan per les escales de la Llibreria Blanquerna apareix un revol de xics i xiques fent fotografies amb els mòbils (Suposo que per les xarxes socials) i entre ells i elles, un pentinat familiar i una silueta molt singular, són en Gabriel Rufián i l’Oriol Junqueras, acompanyats d’una llarga melena negra, la de Teresa Jordà, a la qual li recordo la nostra anterior trobada, al Perelló, quan ella atenia als veïns i veïnes, en manifestació, davant de l’Ajuntament, afectats per l’enèsima inauguració d’un nou part eòlic. També tinc una estona per saludar al Francesc Marc Alvaro, Pilar Vallugera, parlamentaris d’ERC. Realment estic perplexe davant de tanta personalitat: “Tots/ es han vingut a veure la meva pel·lícula?” Penso, són 86 minuts i un ritme (anti TN) cinematogràfic, aguantaran?
Amb Oriol Junqueras intercanviem missatges curts, cordials, faig broma sobre la nostra “silueta” de bons comensals i l’animo davant del fiasco de les darreres eleccions: Com estàs? Li pregunto, em respón amb un onomatopeia que ve a dir, comme ci comme ça… s’asseu a primera fila i m’aconsellar que m’apropre el micròfon quan parle. Pregunto a protocol pels companys i companyes de Junts: “Han confirmat assistència”, em diuen, però finalment i pel canvi d’hora, el senyor Josep Maria Cruset, no hi podrà assistir.
Entre els polítics anomenats, també el Diputat d’esquerra republicana per Tarragona, el Jordi Salvadó i Duch, ha vist la pel·lícula a Filmin, te un gran valor antropològic em diu… De cop, entre la gent, apareixen dos senyores, me sonen, venen cap a mi, es presenten, son la Mertxe Aizpurua i la Bel Pozueta de EH Bildu. Me fa una especial il·lusió que s’hagin interessat per la meua faena, els recordo els meus anys de militàncies ecologistes als pobles de la vall de l’Irati, a Nafarroa (Navarra), quan vam filmar als companys i companyes de Solidari@s con Itoitz, al desaparegut pres polític, Iñaki Garcia, els hi sona molt aquella història, coneixen “Contracorriente” (2006), sobre la corrupció en la gestió de l’aigua i les seves víctimes, de Franco a ZP i els recordo que és un documental, encara avui, censurat a les televisions públiques i les emplaço a trencar el mur de RTVE al cinema en versió original catalana, basca, gallega, occitana… subtitulat al castellà.
Em presenta el senyor Joan Capdevila, Delegat de Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Mentre, ja he ficat la càmera a filmar i a la vegada estic fent el contrapla des del petit escenari, amb lo mòbil: “No hi ha ningú més que ho pugue fer això?”, em diu el senyor Delegat. Sóc autònom, li contesto. El públic riu. No hi ha premsa, tots han declinat la invitació de la pròpia Llibreria Blanquerna, de la Delegació de Govern de la Generalitat. Reconeixo que m’hagés fet il·lusió veure a “la nostra” donant veu.
Parlo de la pel·li, del dol i el sofriment mai reconegut dels 349 assassinats per règim franquista i les seves famílies a Terres de l’Ebre, els 691 a tota la província de Tarragona, els 200.000 afusellats pel règim a tot l’estat espanyol de l’abril de 1939 al 1961, dels cínics 25 anys de pau feixista representats pel segon monument franquista més gran de l’estat, el de Tortosa. Els parlo de Soria, prop del naixement del Duero, del poble de Vinuesa on, uns dies després del cop d’estat del juliol de 1936, els feixistes van assassinar de l’Alcalde republicà i tot l’equip de govern. Els parlo del genocidi a la plaça de bous de Badajoz, dels assassinats de centenars de mestres (Que van prometre el mar) a Burgos, Santiago, Logronyo, Sevilla o Oviedo… dels republicans de Lluanco (Astúries), als que els van aplicar el passeillo despenjant-los de dalt a baix del Cabo Peñas, davant del far, una placa recorda “a los que lucharon por la libertat” sense entrar en detalls, menys encara en noms i cognoms. Els trasllado que tot aquest dolor, el del mig milió de morts provocat pel cop d’estat, d’almenys 50.000 morts al front de l’Ebre, del mig milió d’exiliats republicans espanyols, catalans, andalusos, bascos, madrilenys… tot aquest sofriment, mai ha estat recollit en la present constitució de 1978, també destaco que constitució de 1931, la de la II República i la memòria dels seus impulsors mai és va tenir en compte per redactar la Constitució que tothom, menys els neofeixistes, estem d’acord que s’ha de reescriure, incloent el dol, la reparació del dolor i dignificació, ara sí amb noms i cognoms dels que van ser assassinats pels colpistes i sobretot deixant clars els límits ideològics d’un estat que hauria de ser antifeixista i republicà.
No parlo massa del Rei, però sí de l’1-O i la necessitat de reparar la destrossa moral del “A por ellos” i la posterior aplicació de la mordassa del 155: “Com ho arreclarem això?”Pregunto als representants del PSC. M’aplaudeixen dos cops i els dos cops els faig parar, no hi ha temps d’autocomplaences, perquè estic allí per aixecar una sola bandera, la del Nus, lo damàs de la Plataforma en Defensa de l’Ebre: “Lo riu és vida, no als transvasaments. Mireu-la be, esta és la nostra bandera i des de les Terres de l’Ebre, des de la Vegueria de l’Ebre, també volem un referèndum per decidir lo nostre futur!”. Parlo de la persecució a la llibertat d’expressió, les aigües turbulentes dels interessos de les elèctriques, dels riscos sísmics, de l’obra pública transvasada a comptes privades, dels mals usos de l’aigua, de la sequera persistent, de les conques donants i receptores, les dos espanyes… la seca, “l’Agua para todos”, l’humida… i del desafortunat lema “l’aigua no cau del cel”, de la piscina prepotent del “hard rock” davant la lenta desaparició del Delta, com l’agonia dels set pobles que va inundar el pantà de Itoitz.
Tot seguit, recordant els 115 dies de batalla, els morts que encara campen pels boscos de les serres de Pandols i Cavalls, interpreto la cançó de “los Sirgadors”, “terra” amb imatges de Tortosa, amb els ponts dinamitats, bombardejada, com Corbera, Gandesa i Pinell de Brai, fumejant, imatges del film “La Batalla de la memòria” (2009), on lo most del raïm raja de la premsa en al·legoria a la sang que avui brolla a doll a Palestina, Ucraïna, Síria, Sudan o Iemen… lo vi roig, com la sang del negoci de les armes: “Som la pell contra la pedra”, diu la cançó, mentre Francisco Franco, lo Bisbe Moll i lo feixisme tortosí, inauguren el monument que encara avui humilia i degrada la nostra essència ebrenca, per vergonya dels nostàlgics amants de la repressió, el crim i la destrucció de les millors persones del nostre poble.
Tot seguit és projecta el film, “l’Espill”, en català, subtitulat al castellà. Tothom el visiona entre riures i sospirs…
El dia següent, vaig a filmar davant del Congrés de Diputats en un dia històric, l’aprovació de la llei de l’Amnistia, però això ja són figues d’un altre paner, igual que el futur d’Europa davant l’escalada bèl·lica dels venedors.
Sublimar l’odi a través de l’amor al cinema és urgent!
Fes el teu comentari