Deia el president Tarradellas que tan sols hi havia dues formes de fer política. La primera consistia en intentar arribar a punts d’acord sabent que la societat és plural i que els teus interlocutors parlen des de la seva legitima posició i opció ideològica. En aquest sentit, cal fer un exercici d’empatia, posar-te en el lloc del considerat “altre” i intentar cercar consensos incloent arguments dels teus oponents. Des del respecte. Aquesta és la política positiva que dona resultats reals i tangibles.
Hi ha una altra forma de fer política. És la que considera que no hi ha adversaris, el que hi ha són enemics irreconciliables als que cal destruir. Com sigui. Sense escrúpols. En aquest sentit, seure a parlar amb ells ja s’interpreta com una “traïció”. Res de parlar, res de dialogar, no diguem ja negociar. Has d’imposar sempre el teu programa de màxims negant als que discrepen de tu qualsevol legitimitat. Aquesta és la política que, tristament, va provocar que Espanya i Catalunya històricament acumulessin el major nombre de cops d’Estat, de guerres civils i de conflictes fratricides en el conjunt europeu.
El president Tarradellas sabia de què parlava. Ho havia experimentat en carn pròpia. Ell mateix recordava que quan era membre del Consell de Milícies Antifeixistes, durant la guerra, un dels membres de la CNT li va posar una pistola al cap i li va dir “ara et mataré” quan discutien sobre l’organització de la indústria de guerra que depenia de la Generalitat.
Ho explicava durant la Transició, quan va ser president de la Generalitat. Davant de tots aquells que l’acusaven de “traïció” per haver reconegut al Rei d’Espanya o negociar amb els successors de la classe política del franquisme, el president Tarradellas es limitava a recordar una màxima: “A la vida pots canviar d’opinió, però mai has de canviar de valors”. Què volia dir? Crec que el següent: ell, que havia fet la guerra al bàndol republicà, reconeixia la democràcia parlamentària que tenia per vèrtex institucional al Rei perquè aquest, al mateix temps, reconeixia l’autogovern de Catalunya i el seu Estatut. D’aquesta manera se’l podia acusar de canviar d’opinió (de republicà a reconèixer la monarquia) però no de canviar de valors (la democràcia i la defensa de l’autogovern de Catalunya). Sàvies paraules. Conviccions d’un president de Catalunya.
Per què dic tot això? Perquè, com tots i totes sabeu, el Govern progressista del president Pedro Sánchez ha aprovat, primer, uns indults i, després, una amnistia en relació als fets del 2017. Per alguns és un error, per altres és una mesura excessiva, d’altres ho veuen com insuficient, altres estan plenament d’acord o amb matisos, i uns darrers entenen que no hi havia res per amnistiar. Què és l’amnistia? En la meva opinió, i parlo en primera persona, és una iniciativa política molt valenta que ha fet el Govern per, primer, reconciliar Catalunya amb ella mateixa i, segon, per facilitar el retrobament de Catalunya amb la resta d’Espanya. El més còmode era, com fan altres, no haver fet absolutament res. O bé seguir sacsejant discursos èpics “ni un pas enrere!” que després s’emporta el vent i que ja no es creu ningú. Però teníem la responsabilitat de, com a mínim, intentar ajudar a resoldre un conflicte molt greu que va posar la convivència al límit -i la majoria recordareu de discussions i crits entre amics, familiars, veïns, etc.- Es va canviar d’opinió? El que és segur que no és que no s’ha canviat de valors. I els valors per als socialistes són i seran sempre la defensa de la convivència democràtica d’un poble com el català que és molt plural, on hi ha molts colors, molts matisos i moltes tonalitats diferents a aquests colors (i em remeto, per exemple, als resultats electorals). S’ha actuat amb valentia, s’ha actuat amb determinació, s’ha fet amb molta generositat per defensar el bé comú. El temps ens donarà la raó. Estic convençut.
Acabo. En una discussió amb dirigents del que després seria CiU, el president Tarradellas va acabar dient: “Prefereixo perdre les eleccions defensant la unitat cívica del poble de Catalunya que guanyar-les dividint el país per la meitat i enfrontant catalans amb altres catalans”. És una frase que, al meu parer, s’hauria de gravar a foc a l’entrada del Palau de la Generalitat: mai més un conflicte intern entre catalans, que mai més que es torni a produir que un català li digui a un altre català “tu ets un traïdor” tan sols perquè no pensa com ell.
Quan els catalans anem units som imparables, barallats i dividits perdem. Crec, amb el cor a la mà, que el president Tarradellas també hagués signat l’amnistia perquè, com ell mateix recordava constantment, es pot canviar d’opinió però mai has de canviar de valors.
*JOAN CASTOR GONELL és diputat del PSC a la Diputació per les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari