Abans d’escoltar la Marcel·la, vaig mirar dues fotografies.
La primera era del 1946. Formava part dels primers vols aeris que es van fer sobre el nostre país després de la Segona Guerra Mundial. La segona era una imatge actual.
Vuitanta anys les separaven.
Només vuitanta anys.
Però, mirant-les amb deteniment, semblava que les separés tota una vida.
Allà on abans hi havia terra, avui hi ha mar.
La línia de costa ja no és la mateixa. El Delta ha canviat. Les platges retrocedeixen, els sediments que durant segles alimentaven aquest territori ja no arriben amb la mateixa intensitat i el riu sembla haver perdut part de la força amb què abans construïa el seu propi futur.
Aquelles dues fotografies no eren només una comparativa cartogràfica.
Eren el testimoni silenciós d’un paisatge que es transforma.
I va ser llavors quan la Marcel·la va començar a parlar.
De cop, les imatges van deixar de ser fotografies.
Es van convertir en records.
En històries viscudes.
En camins que ja no existeixen.
En arrossars que avui dormen sota el mar.
En la veu emocionada d’una dona que no ens estava explicant un espai natural.
Ens estava ensenyant casa seva.
Al seu costat hi havia en Rafel. Amb la serenor de qui coneix aquestes aigües des de fa tota la vida, conduïa la barca mentre completava les explicacions de la Marcel·la. Entre tots dos no ens oferien una visita guiada. Ens regalaven una manera d’entendre el Delta.
En un moment determinat, la Marcel·la va assenyalar l’horitzó.
—Veieu aquell tros de mar? Fa no tants anys allí hi havia arrossars.
No ho deia amb ràbia.
Ni amb voluntat de convèncer ningú.
Només ho deia amb la serenitat de qui ha vist canviar casa seva.
I, de cop, vaig deixar de mirar el Delta com un visitant.
Vaig començar a mirar-lo amb els seus ulls.
Aquell mar ja no era només mar.
Era un tros de memòria.
Un camí desaparegut.
Una platja que el mar s’havia empassat.
Uns camps que avui dormen sota l’aigua.
Una història que s’esborra lentament.
La Marcel·la és del Delta. No parla com una guia turística. Parla com qui t’ensenya casa seva. Cada explicació va molt més enllà de la geografia. Parla dels seus pares, dels seus avis, dels pagesos, dels pescadors, dels canals, dels arrossars, del vent, de les marees i dels sediments que durant segles van baixar pel riu i que avui, en gran part, queden retinguts aigües amunt.
En les seves paraules hi ha orgull.
Perquè sap que viu en un dels espais naturals més extraordinaris d’Europa.
Hi ha passió.
Perquè estima aquesta terra amb una intensitat que només entén qui hi ha nascut.
Hi ha tristesa.
Perquè ha vist desaparèixer paisatges que semblaven eterns.
Però, sobretot, hi ha esperança.
Una esperança tossuda.
La mateixa esperança que tenen les persones que, malgrat totes les dificultats, continuen aixecant-se cada matí per cuidar aquest territori.
Durant la navegació vaig descobrir moltes coses que desconeixia.
Vaig entendre que un arrossar és molt més que un camp on es cultiva arròs.
És una infraestructura natural.
Quan s’inunda, ajuda a mantenir l’equilibri hídric del Delta, dificulta l’avanç de la falca salina, alimenta els aiguamolls i crea les condicions perquè centenars d’espècies hi puguin viure.
També vaig veure un tractor treballant dins l’aigua.
No portava pneumàtics convencionals.
Portava rodes metàl·liques de punxa.
No era un detall anecdòtic.
Era una lliçó.
Aquelles rodes existeixen perquè algú, fa molts anys, va entendre que les solucions universals no serveixen per a tots els territoris. Que el Delta exigeix adaptar-se al Delta.
Vaig pensar que, potser, aquesta és la gran lliçó que ens ofereix aquest paisatge.
No sempre necessitem aplicar receptes estàndard.
Primer cal entendre el territori.
I només després decidir.
No em correspon dir si durant aquests anys s’han pres totes les decisions correctes. No hi era.
No conec tota la complexitat tècnica ni administrativa.
Seria injust jutjar-ho des de fora.
Però sí que puc explicar el que vaig veure.
Vaig veure persones profundament preocupades.
No perquè defensin un interès particular.
Sinó perquè estimen casa seva.
Vaig veure gent que no demana privilegis.
Demana ser escoltada.
Perquè qui viu al Delta sap llegir coses que nosaltres només veiem quan algú ens les assenyala.
Sap interpretar el color de l’aigua.
La direcció del vent.
L’arribada dels ocells.
La força dels temporals.
L’estat dels arrossars.
El moviment dels sediments.
Aquest coneixement no apareix en cap mapa.
Ni en cap informe.
És un patrimoni construït durant generacions.
Potser el gran error és pensar que protegir el Delta consisteix únicament a limitar el que hi fan les persones.
Potser protegir-lo significa treballar al costat de les persones que, durant segles, l’han fet possible.
La natura i les persones no són dos mons separats.
Al Delta formen part del mateix ecosistema.
Sense el riu no hi ha Delta.
Sense sediments, el Delta retrocedeix.
Sense pagesia, desapareix una part essencial de l’equilibri que l’ha mantingut viu.
Sense pescadors, també es perd una manera d’entendre aquest mar.
Quan vaig baixar de la barca vaig entendre que aquell matí no havia visitat només un espai natural.
Havia escoltat una manera de viure.
Havia descobert que darrere de cada arrossar hi ha una família.
Que darrere de cada canal hi ha generacions de coneixement.
Que darrere de cada pescador hi ha segles d’ofici.
I que darrere de cada decisió que es pren sobre aquest territori hi ha persones que n’assumiran les conseqüències.
No sé si durant aquests anys s’ha encertat sempre.
No ho puc afirmar.
Però sí que sé una cosa.
Abans de decidir el futur del Delta, cal mirar les fotografies del 1946.
Cal navegar amb Rafel.
Cal escoltar la Marcel·la.
Cal entendre què significa viure aquí.
I només després començar a parlar de solucions.
Perquè hi ha territoris que no es poden entendre des d’un despatx.
El Delta de l’Ebre n’és un.
*DIANA VALIMANYA












Fes el teu comentari