Després de viure el Festival Internacional Vertebra Dansa m’agradaria compartir algunes reflexions.
De ben segur persones professionals del món de la dansa podran fer una anàlisi crítica i argumentada de si el festival, els espectacles, els tallers i els cursos professionals han estat a l’altura del que s’esperava o no.
Potser experts en desenvolupament econòmic podran analitzar si l’impacte econòmic a la ciutat i per extensió a les Terres de l’Ebre ha sigut l’esperat o no.
O fins i tot algun estadista podrà analitzar si la quantitat de gent que ha participat i assistit als espectacles ha estat la que calia o no, però a mi m’agradaria fer una reflexió més des de l’àmbit social, des de la ciutadania que ha pogut viure i gaudir d’una experiència com aquesta a Tortosa.
En temps de presses i rapidesa, on la immediatesa del moment és la forma de fer habitual, en temps en què la digitalització i les pantalles conviuen cada dia amb nosaltres i sobretot amb els nostres infants, Vertebra Dansa ens ha regalat un recordatori del fet que necessitem donar valor a les persones i al temps que passem amb elles.
Vertebra Dansa ha durat una setmana en què tant els tallers de professionals com de principiants han estat una bona mostra que la gran qualitat artística s’ha donat la mà de l’expressió més humana.
Professors i participants han creat connexions properes, de qualitat i que perduraran en el temps.
Un aspecte admirable d’aquests dies no ha estat únicament el pas de grans noms internacionals de l’escena artística com ara: Kristina Alleyne, Maura Morales o BBoy Issue, sinó que gran part del que hem viscut ha estat veure baixar els espectacles dels escenaris i omplir els espais públics com ara la Plaça de l’Absis de la catedral de Tortosa o el Pati dels Til·lers de la veïna ciutat de Roquetes.
Veure a ballarins professionals, ballarins aprenents i fins i tot xiquets i xiquetes compartint els mateixos espais d’aprenentatge, de riures, de suor, de pors i de petits triomfs trenca les barreres elitistes de l’art i apropa la disciplina de la dansa a tota la ciutadania convertint-la en un llenguatge comú del qual tots podem participar.
Un exemple ha estat obrir les portes de les danses urbanes als més petits, ja que al taller Urban Dance Kids es va viure frescor i alegria i es va poder veure que el talent pot aflorar de les mans i peus de les noves generacions.
Els menuts han explorat ritmes, i han aprés que no cal el pas perfecte, sinó que el que cal és que sàpiguen que els seus cossos tenen veu i que amb ells poden expressar-se i transformar l’espai en un lloc respectuós i de gaudi, i creieu-me, això ha estat un veritable regal per a ells i per a les famílies.
Així mateix, a la Mostra de l’Espai Viu, ha quedat demostrat que la cultura i la dansa es poden construir des de baix teixint xarxes d’afecte, de complicitats i d’il·lusió que transcendiran a la setmana del festival.
Per això, potser per a mi, el més important de l’anàlisi és que Tortosa ha respirat humanitat per cada racó, aquesta setmana ha deixat una bona petjada i ens ha transmès que el moviment i la bellesa compartida en els espais són, en essència, la millor medicina per a cuidar la nostra ciutat i per una vegada ballar tots el mateix ball, per això calia que passés a Tortosa.
*ALBA PANISELLO, historiadora de l’art i especialista en desenvolupament rural
Fes el teu comentari