En desitjo deixar constància pel fet que els vocables coneguts com a malnoms o renoms, eren com es coneixien les famílies als pobles però, poc a poc, van desapareixen. Potser dins uns anys, hauran desaparegut als pobles mitjans que quedaran com una relíquia i només seguiran usant-se als petits. En temps no massa llunyans quan es parlava d’una família sempre se l’esmentava o es donava a entendre pel malnom o renom i gairebé mai pel cognom de la mateixa. Un podia dir-se de cognom, que així li constava al D.N.I., Guimerà, Fornós o Serres. Però quan es parlava de Guimerà se’l coneixia per Topo, Fornós per Quimeno o Serres per Coll Curt. I si havien diferents rames familiars de Serres, per exemple, a un els coneixien per Redó, a altres per Negret, o Fuseta.
Però com resultava que els cognoms, als pobles petits per raons de consanguinitat, eren molt reiteratius podent existir diferents famílies amb el mateix, la gent s’havia acostumat a parlar sempre quan s’hi referia amb el malnom o renom. I potser perquè el seu ús era tan habitual i no se’n coneixia el vocable en català se’n deia “malnoms”.
Els renoms podien provenir i haver-se vulgaritzat per diferents causes, com d’un deformació física que no agradava al nomenat, com Guerxo, Gravat, Enganxat, Babau, Carota o Coix, d’una malaltia crònica, com Pixó, Caga Paelles, Cara Tallada, o d’un acte o acció incívica com Bandoler, Lladregot, Feló, Cara girada, Salta balcons, Dimoniet, Fallanca o de la manera de ser o vestir com Cap Viu, Roda Mons, Panxa Grossa, Faixa Roja, Filet o Salxitxeta. També s’usaven castellanismes com Canta Manyanes o Pas soldado. Aquests vocables se’ls coneixia pel castellanisme “apodo”, introduït pels molts anys, sobretot durant el segle XVII, quan a les cases dels pobles s’hi allotjaven per obligació governativa soldats d’ocupació castellans, flamencs o italians, quan Catalunya era independent però el rei, com a sobirà de diferents nacions, imposava les seves lleis per la força.
Als llibres parroquials, als batejos, casaments, comunions, confirmacions o defuncions, quan els catalans només teníem un cognom era el paternal. Els nostres antecedents europeus i com a Europa només teníem un cognom i no constava mai el cognom maternal. Quan els castellans ens feren espanyols pel Decret de Nova Planta, obligaren a posar el cognom del pare i el de la mare, usaven també Major i Menor. Als Consells Municipals o Ca la Vila, que després se’n digué “Ayuntamientos”, a partir del Decret de Nova Planta, com els consellers normalment pertanyien a les famílies més poderoses i els cognom eren repetitius i molts tenien el mateix nom, s’usaven l’ofici o el nom de la casa pel que era conegut. Abans del 1716 trobem escrit, Joan Font, major, i Joan Font, menor de dies. O Joan Font, major si era el batlle, o Joan Font menor si era el conseller.
La provinença o el naixement dels renoms apareixen i es vulgaritzen per diferents conceptes. Els més corrents eren els d’oficis, com fuster, ferrer, cabrer, llauner, esmolet, llana o cotó (teixidors), espardenyer, esparter, bataller, ballester, boter, fuseller, abeller, safraner, matalaper (de matalasser), tarroner (de torrador), notari, alfarer, torner, carboner o pajarero (de pardaler). També els de cognoms arribats de nou al poble i com no tenien malnom se’ls donava el que ells responien quan se’ls preguntava quin era el seu nom, com Morelló, Nolla, Montardit o Juncó. Molts se’ls donava el nom del lloc on arriben, com Xertolí, Morellà, Maellà, Asconenc, Bateà, Toledà o Tortosí. Inclús altres que no li canviaven el nom del poble que provenien com, Arbés, Ràfales Fredes, Prades o Colera. També el diminutius servien per distingir el gran del petit, com Tomaset, Ferminet, Tonet, Coixet, Negret, Gravet, Boteret, Roget, Rafalet, Soret o Topet. Augmentatius com Jacó, Carrascot, Tomason, Caparrot o Panxa Ampla. Noms femenins que es referien a un home el canviaven de Tecla a Teclo, Balbina a Balbino, Bertola a Bertolo, Betza a Betzo, Antolina d’Antolí. O al revés com Fornera de Forner, Cassola de Cassol, Fustera de Fuster, Insana d’Insa, Folquera de Folquer.
A Gandesa, al meu llibre de toponímia en tinc recollits més de 700 de renoms. A Vilalba i a Corbera més de 400. Els joves a Gandesa, i més des de l’any 2000 que han arribat centenars de noves famílies immigrades, poc a poc, es van perdent els malnoms. Però es important que també els joves coneguin aquesta forma d’entendre’s entre els seus habitants i passaven de generació a generació i podien durar molts anys. Forma part de la nostra història i cal recordar-ho ja que actualment, els joves, es coneixen pels cognoms usats a les escoles.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari