L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes socials del nostre país. L’increment sostingut dels preus, tant de compra com de lloguer, la dificultat d’accés per a una part cada vegada més gran de la població, especialment els joves, l’escassetat d’oferta assequible i la insuficiència històrica del parc públic han acabat configurant una situació que ja no podem considerar conjuntural. Parlem, amb tota propietat, d’una emergència habitacional.
I quan parlem d’habitatge convé recordar que no estem parlant únicament d’un bé immobiliari o d’un producte de mercat. Estem parlant d’un dret.
L’article 47 de la Constitució espanyola estableix que tots els ciutadans tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. I, immediatament després, diu que els poders públics han de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. Per tant, el dret a l’habitatge comporta també un deure: el deure de les administracions de crear les condicions perquè aquest dret pugui esdevenir una realitat. Aquesta distància entre el reconeixement formal del dret i les dificultats reals per exercir-lo és probablement una de les qüestions que millor explica el debat actual sobre l’habitatge.
A Catalunya, una de les respostes més ambicioses plantejades els darrers anys és el Pla 50.000 de la Generalitat de Catalunya, que situa l’ampliació del parc d’habitatge protegit com una de les grans prioritats de país. Però l’envergadura del problema obliga a anar més enllà de construir nous habitatges. Cal preguntar-nos quant hem de construir, on, com i amb quins terminis, però també què fem amb els habitatges que ja tenim, com rehabilitem el nostre parc edificat, com mobilitzem els habitatges buits o com aconseguim que els procediments administratius siguin compatibles amb la urgència del problema.
És en aquest context que el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha presentat el document Arquitectura i habitatge: 10 mesures de la professió davant l’emergència habitacional, una proposta que pretén passar del diagnòstic a l’acció. El COAC parteix d’una realitat prou coneguda: l’oferta disponible és insuficient, els preus han crescut per damunt dels salaris i els processos administratius, la rigidesa normativa i la manca d’inversió sostinguda dificulten tant la creació de nou habitatge com l’aprofitament del parc existent.
Les deu mesures s’estructuren en quatre grans àmbits:
Activar l’oferta
El primer pas que proposa el COAC és coherent amb la dimensió del problema: declarar l’emergència habitacional i activar mecanismes de tramitació d’urgència, especialment en aquelles zones on la pressió sobre l’habitatge és més elevada.
Aquesta urgència porta directament a una segona mesura: reduir dràsticament els terminis de concessió de llicències. Simplificar procediments, unificar criteris, digitalitzar tràmits, eliminar duplicitats i, sobretot, reforçar els serveis tècnics municipals.
La tercera proposta aposta per reforçar la col·laboració entre l’Administració i els professionals, incorporant els col·legis professionals als processos de validació tècnica i recuperant mecanismes de control previ que permetin agilitzar els procediments sense renunciar a la seguretat jurídica ni a la qualitat arquitectònica.
Aprofitar el que ja tenim
Però afrontar l’emergència habitacional no pot significar únicament construir més. Una part important de la solució es troba en la ciutat i els edificis que ja existeixen.
Per això, la quarta mesura proposa impulsar decididament la rehabilitació, millorant l’accessibilitat, l’eficiència energètica, la seguretat estructural i les condicions de salut dels habitatges. I aquí el decàleg introdueix una qüestió especialment important per a moltes de les nostres ciutats: l’atenció als centres històrics, on sovint conviuen un parc residencial envellit, habitatges buits i una necessitat evident de regeneració urbana.
La cinquena proposta consisteix precisament a activar els habitatges buits, prioritzant els incentius perquè aquests immobles puguin incorporar-se al mercat de lloguer, oferint al mateix temps garanties públiques i seguretat jurídica als propietaris.
I la sisena planteja una qüestió que els professionals coneixem especialment bé: flexibilitzar la normativa. Facilitar canvis d’ús, divisions d’habitatges o increments de densitat quan siguin raonables, i revisar aquelles determinacions urbanístiques o d’habitabilitat que impedeixen aprofitar edificis existents.
No sempre la resposta ha de ser ocupar més sòl. En moltes ocasions, abans de créixer, hauríem de ser capaços de transformar millor allò que ja tenim.
Garantir l’accés i equilibrar el mercat
El tercer bloc entra directament en una de les qüestions més complexes del debat actual: el mercat del lloguer.
El COAC proposa regular-lo amb equilibri, evitant increments desproporcionats dels preus en zones tensionades, però combinant les mesures de control amb incentius fiscals i garanties de cobrament que afavoreixin que més habitatges s’incorporin al mercat de lloguer assequible.
Paral·lelament, resulta imprescindible incrementar de manera sostinguda la inversió pública per ampliar el parc d’habitatge social i assequible, combinant promoció pública i col·laboració publicoprivada i revisant també determinades càrregues impositives que afecten la producció d’habitatge.
Transformar el model de futur
La novena proposa reequilibrar territorialment el país, reforçant el paper de les ciutats mitjanes, combatent el despoblament i millorant les connexions mitjançant el transport públic. L’emergència habitacional no afecta de la mateixa manera tots els territoris: mentre determinades àrees concentren una enorme pressió residencial, altres disposen d’habitatges, sòl i oportunitats que difícilment es poden aprofitar sense serveis, activitat econòmica i bones comunicacions.
I finalment, el decàleg planteja transformar el model constructiu. Industrialitzar processos, millorar l’eficiència i la competitivitat del sector i, al mateix temps, avançar cap a una arquitectura sostenible i saludable, basada en la descarbonització, l’ús responsable dels materials i la qualitat ambiental dels habitatges. Perquè construir més ràpid no pot significar construir pitjor.
Les deu mesures del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya no constitueixen, evidentment, una solució única ni definitiva. Però tenen la virtut d’abordar el problema des de perspectives complementàries i, sobretot, d’evidenciar que l’emergència habitacional no es resoldrà amb una sola mesura.
Necessitem construir habitatge nou, però també rehabilitar. Necessitem ampliar el parc públic, però també mobilitzar el privat. Necessitem regular, però també incentivar. Necessitem agilitzar les administracions, adaptar normatives pensades per a altres realitats, donar seguretat jurídica i incorporar la capacitat tècnica dels professionals. I necessitem fer-ho sense perdre de vista la sostenibilitat, la qualitat arquitectònica, la cohesió social i l’equilibri territorial.
Per això és especialment interessant que el document del COAC conclogui proposant avançar cap a un nou Pacte Nacional per a l’Habitatge, amb una visió estructural i de país. La professió disposa del coneixement i la capacitat tècnica necessaris, que competencialment pertoca al nostre col·lectiu, els arquitectes; però d’això ja em parlarem en un altre moment; el que cal ara és una actuació decidida i coordinada.
Potser aquest és, en definitiva, el canvi de perspectiva que necessitem. Deixar d’entendre l’habitatge únicament com un problema que cal gestionar quan arriba a una situació d’emergència i començar a considerar-lo una política estructural de país, mantinguda en el temps i per damunt dels cicles polítics.
Perquè si disposar d’un habitatge digne i adequat és un dret, fer possible que aquest dret sigui real és també un deure. I probablement és en l’equilibri entre aquests dos conceptes on hem de començar a construir la resposta.
*ENRIC ROIG, arquitecte
Fes el teu comentari