—No hi estic d’acord.
—Jo tampoc.
—Perfecte. Dos contra un.
—Això és democràcia, papa.
—No exactament.
—Som majoria.
—Sí, però jo soc el pare.
—Això és dictadura.
—Correcte. Assemblea acabada.
Em mireu.
Us mireu.
I apareix aquell somriure que diu que aquesta batalla potser l’he guanyada jo, però que la guerra continua oberta.
A casa fem assemblees des de fa anys. Quan hi ha alguna cosa que hem de decidir, ens asseiem els tres: Abel, Roc i jo.
No tenim president, secretari ni ordre del dia. Tampoc aixequem acta, cosa que probablement és un error perquè ens aniria molt bé per demostrar, mesos després, qui va prometre què.
Parlem.
Discutim.
Negociem.
I decidim.
En teoria, democràticament.
Dic en teoria perquè hi ha assumptes que no són assemblearis.
—Això ho hauríem de votar.
—No.
—Per què?
—Perquè això no es vota.
—Doncs quina assemblea és aquesta?
—Una assemblea amb dictadura incorporada.
Aquesta és una de les primeres lliçons democràtiques que heu après a casa.
La segona és que el dictador soc jo.
Encara.
Perquè últimament la resistència argumenta massa bé.
Abans era més fàcil.
—Per què?
—Perquè ho dic jo.
Punt.
Ara un «perquè ho dic jo» té una esperança de vida d’uns tres segons.
Després arriba inevitablement:
—Sí, però per què?
I toca argumentar.
Aquí comencen els problemes.
Sobretot quan teniu raó.
Perquè en teniu.
De vegades.
No moltes.
Tampoc cal donar-vos idees.
Però cada vegada més.
I aquesta és una de les coses que més em sorprèn quan us miro.
Ja no estic parlant amb dos nens.
Sembla evident.
Per a un pare no ho és tant.
Els fills creixen més de pressa que la imatge que conservem d’ells. Ells avancen i nosaltres sempre anem uns anys per darrere.
Continuem veient el nen en una cara que ja comença a deixar de ser-ho.
Fins que un dia passa una cosa inesperada.
Et donen un consell.
—Papa, jo això no ho faria.
A mi.
Durant mig segon apareix aquella veu interior:
Perdona? Aquí el pare soc jo.
Però callo.
Escolto.
I alguna vegada penso:
Collons.
Tenen raó.
No sabeu com costa admetre això sent pare.
Durant anys jo tenia les respostes i vosaltres les preguntes.
Ara em qüestioneu.
M’obligueu a explicar per què penso el que penso.
Em feu veure contradiccions.
M’ensenyeu coses que desconec.
I alguna vegada aconseguiu que canviï d’opinió.
No us acostumeu.
Però sí.
Passa.
Hi ha un creixement que no es mesura en centímetres.
És aquell moment en què un fill deixa de preguntar-te:
—Què faig?
I comença a dir-te:
—Jo ho faria així.
Ja té criteri.
El seu.
I aleshores descobreixes una cosa preciosa i una mica incòmoda: els fills que has intentat ensenyar a pensar…
pensen.
Fins i tot diferent de tu.
Fantàstic.
Objectiu aconseguit.
Ara toca assumir-ne les conseqüències.
Però això era precisament el que volia.
Que fóssiu vosaltres.
No dues còpies meves.
Hi ha gestos vostres en què em reconec.
Alguna reacció.
Alguna tossuderia considerable.
Alguna impulsivitat.
Alguna manera de defensar una idea fins que ja no queda cap argument disponible i, malgrat tot, continuar defensant-la per dignitat.
Això sí que sé d’on ve.
Però encara m’agrada més quan em sorprenc.
Quan mireu una situació des d’un lloc on jo no m’hauria posat.
Perquè és allí on apareix la persona que cadascun de vosaltres està construint.
I jo vaig veient com dos nens es converteixen, gairebé sense fer soroll, en dues persones.
El problema és que el temps tampoc fa gaire soroll.
Quan són petits, tothom et diu:
—Aprofita, Toni, que creixen molt ràpid.
I tu assenteixes.
Sí, sí.
Ja ho sé.
Mentida.
No en tens ni idea.
Ho entens després.
Quan intentes recordar l’última vegada que vas portar un fill a coll…
i no pots.
Jo no la recordo.
I em fot.
Perquè si hagués sabut que era l’última, potser l’hauria aguantat una mica més.
Tampoc recordo l’última vegada que em vau donar la mà per travessar un carrer.
Ni l’última vegada que vau venir corrent perquè alguna cosa us feia por.
Les últimes vegades tenen aquesta mala educació.
No avisen.
No diuen:
«Toni, fixa’t bé. Això no tornarà a passar.»
Succeeixen un dimarts qualsevol.
Tu tens feina.
Pressa.
Mil coses al cap.
I continues perquè estàs convençut que hi haurà una altra vegada.
Fins que no n’hi ha.
I aleshores voldries tornar cinc minuts a aquella tarda absolutament normal.
No a un aniversari.
Ni a un viatge.
A una tarda qualsevol.
Vosaltres per casa.
Una discussió absurda.
Una rialla.
Un:
—Papa!
—Què?
—Vine!
I tornar-hi.
Només cinc minuts.
No per canviar res.
Només per mirar millor.
Perquè els grans moments sabem que són importants.
Els petits passen desapercebuts.
I potser són aquests els que, al final, expliquen una vida.
Les nostres assemblees formen part d’aquests moments.
Però a casa també hi ha una altra institució.
El BLV.
Busca’t La Vida.
No cal que busqueu les sigles en cap manual de pedagogia. No hi són. Tampoc té marc teòric, bibliografia ni cap expert finlandès que l’avali.
És bastant més senzill.
—Papa, com faig això?
—BLV.
Busca’t la vida.
És a dir: pensa, prova, equivoca’t, torna-ho a provar i busca una solució abans de cridar «papa».
No significa «espavila’t i no m’emprenyis».
Bé.
Alguna vegada potser sí.
Tampoc enganyarem ningú…
Però la idea sempre ha estat una altra: no fer-vos allò que podíeu aprendre a fer vosaltres.
Estar a prop, sí.
Fer-vos el camí, no.
Perquè si cada vegada que apareix una pedra un pare corre a apartar-la, un fill pot arribar molt lluny sense haver après mai a treure’n cap.
I el món, malauradament, no està asfaltat pels pares.
Alguna cosa deu haver funcionat.
Ara preneu decisions.
Trobeu solucions.
Teniu criteri.
I moltes coses que abans començaven amb un:
—Papa…
ara simplement les feu.
El problema és que el BLV té un efecte secundari que no apareixia al prospecte.
Se m’ha girat en contra.
Us vaig dir que penséssiu per vosaltres mateixos.
I penseu.
Que tinguéssiu criteri.
I en teniu.
Que no acceptéssiu qualsevol resposta perquè sí.
I ara no m’accepteu ni a mi un «perquè sí».
Fantàstic.
He educat la meva pròpia oposició.
I, a més, viu a casa.
Però potser aquesta era exactament la idea.
Que arribés un dia en què el BLV deixés de ser una frase meva perquè ja no us fes falta.
Que us busquéssiu la vida.
A la vostra manera.
Amb els vostres encerts.
I també amb les vostres equivocacions.
Perquè acompanyar no és dirigir.
Protegir no és decidir-ho tot.
I donar llibertat és molt fàcil quan les decisions dels fills coincideixen amb les teves.
La cosa es complica quan no.
Aleshores toca fer una cosa extraordinàriament difícil per a qualsevol pare:
callar una mica.
I confiar.
Suposo que aquesta és una de les coses que he anat aprenent amb vosaltres.
Durant molt de temps vaig pensar que el mestre era jo.
Resulta que la classe era compartida.
M’heu obligat a escoltar.
A rectificar.
A entendre que arriba un moment en què ser pare també consisteix a apartar-se mig pas.
No desaparèixer.
No marxar.
Només deixar espai.
Encara no us emocioneu.
La dictadura continua operativa.
Però té els dies comptats.
I està bé.
Ha de ser així.
Algun dia potser ja no viurem sota el mateix sostre.
Tindreu les vostres coses.
La vostra gent.
Les vostres preocupacions.
La vostra vida.
I haureu fet exactament allò que tocava.
Créixer.
Marxar.
BLV.
El problema és que ningú explica als pares què han de fer quan el mètode funciona.
Ens passem anys preparant els fills perquè siguin autònoms i, quan comencen a ser-ho, descobrim que potser nosaltres també necessitem unes quantes classes.
Perquè el temps té un sentit de l’humor peculiar.
Potser algun dia estaré barallant-me amb alguna cosa, insistint que encara puc fer-la sol.
—Deixa, papa. Ja ho faig jo.
—Que encara puc.
—Papa…
—Què?
—BLV.
Us enviaré a pastar fang.
Per dignitat.
Però segurament somriuré.
Perquè aquell dia les nostres posicions hauran canviat.
I sabré que aquella pedagogia casolana, sense manuals ni experts finlandesos, potser no funcionava tan malament.
Mentrestant, permeteu-me convocar alguna assemblea més.
Encara que protesteu.
Encara que poseu aquella cara.
Encara que pregunteu:
—Una altra vegada?
Sí.
Una altra vegada.
Perquè ara començo a entendre que el més important de les nostres assemblees mai no ha estat què decidíem.
Era la taula.
Érem nosaltres.
Parlant.
Discutint.
Rient.
Escoltant-nos.
I compartint una cosa que aleshores semblava infinita.
Temps.
Aquest és l’únic membre de casa que mai no ha acceptat participar en les nostres assemblees.
No pregunta.
No negocia.
No escolta arguments.
No permet dret de veto.
Simplement avança.
Així que…
—Assemblea.
—Ara?
—Sí.
—Sobre què?
Us miro.
Aquesta vegada no hi ha cap problema.
Cap norma.
Cap votació.
Cap decisió pendent.
—Sobre res.
—Llavors per què fem una assemblea?
No responc de seguida.
Perquè podria explicar-vos que, quan us miro, de vegades encara veig els nens que éreu.
Només durant un instant.
En una rialla.
En un gest.
En aquella manera determinada de dir «papa».
I després torno a mirar…
i ja no hi són.
Hi sou vosaltres.
Cada vegada més grans.
Cada vegada més vostres.
Però tot això no us ho dic.
Encara no.
—Per res.
—Papa, això no té sentit.
—Ja ho sé.
Ens asseiem.
Els tres.
Parleu.
Us interrompeu.
Rieu.
Discutiu per alguna ximpleria.
I jo, per una vegada, no intento posar ordre.
No dono cap consell.
No decideixo res.
Només miro.
Intento guardar les vostres cares d’ara.
Les vostres veus d’ara.
La manera com rieu ara.
Intento guardar-nos.
Perquè ara sé una cosa que quan éreu petits ignorava:
hi ha moments que només descobrim que eren importants quan ja no podem tornar-hi.
—Ja podem acabar l’assemblea?
Miro el rellotge.
Després us miro.
—Cinc minuts més.
—Per què?
Somric.
Quantes vegades m’heu preguntat «per què?» durant tots aquests anys.
Aquesta vegada tinc la resposta.
Però me la quedo.
—Perquè sí.
Per una vegada accepteu la resposta.
I continuem allí.
Els tres.
Cinc minuts més.
Potser algun dia sereu vosaltres els que em direu:
—Papa, va, que hem de marxar.
I jo recordaré totes aquelles vegades que era jo qui deia:
—Va, que fem tard.
Quina pressa teníem.
Ara ho entenc.
No n’hauríem d’haver tingut tanta.
Perquè el temps sempre acaba guanyant totes les votacions.
No accepta esmenes.
No negocia.
No coneix el dret de veto.
I contra això ni tan sols el dictador de casa pot fer res.
—Papa, ja han passat els cinc minuts.
Somric.
Sí.
Han passat.
Sempre passen.
—D’acord. Assemblea acabada.
Us aixequeu.
Marxeu.
I jo em quedo uns segons més assegut.
Miro la taula.
La mateixa on hem discutit, negociat, rigut i intentat solucionar problemes que aleshores ens semblaven importantíssims.
Ara ja sé què havíem de decidir avui.
Res.
Absolutament res.
Només calia ser-hi.
Perquè avui encara hi soc.
Avui encara hi sou.
Avui encara som aquí.
Els tres.
I mentre m’aixeco penso que potser algun dia donaria qualsevol cosa per tornar exactament a aquest moment.
Per seure una altra vegada en aquesta taula.
Per tornar a sentir les vostres veus.
Per escoltar un altre «això s’hauria de votar».
Fins i tot per perdre una votació.
Per cinc minuts més.
Però aquell dia no podré.
Avui sí.
Així que avui no vull guardar cap gran record.
Només aquest.
Una taula.
Tres cadires.
Nosaltres.
Perquè la resta…
la resta ja la decidirà el temps.
*TONI PONS
Fes el teu comentari