A les nostres terres tenim talent. Molt de talent. Persones capaces de crear, d’innovar, d’emocionar i de projectar una mirada pròpia sobre el món. Però massa sovint no som prou conscients del valor de la gent que tenim al costat. Ens costa reconèixer-la, donar-li espai i explicar la seva obra més enllà dels nostres pobles.
Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de visitar, al Palau del Castellà de Gandesa, l’exposició “Mira’m a mi. La música té rostre”, de Joan Francesc Gras Alcoverro, conegut com a Quico Gras o Kikus.
Quico és gandesà, doctor en Comunicació, professor, investigador, redactor musical i fotògraf. Al llarg de la seva trajectòria ha tingut davant del seu objectiu figures com B.B. King, Eric Clapton, The Rolling Stones, Van Morrison o Steve Hackett. Però allò que més em va impressionar no va ser només la seva experiència, sinó la sensibilitat amb què entén la fotografia.
Quico no es limita a fotografiar concerts. Allí on molts només veurien llums, soroll i moviment, ell hi descobreix una història. Sap captar la força d’un gest, el moviment d’uns cabells, una mirada o aquell instant fugaç en què l’artista deixa veure tota la seva ànima.
Ell mateix explica que no sempre escull les fotografies tècnicament més perfectes. Tria les que tenen alguna cosa per contar, les que conserven una emoció i les que, quan es miren conjuntament, construeixen una història. Aquesta és la diferència entre fer una fotografia i crear una obra.
La mostra que presenta a Gandesa està dedicada exclusivament a les dones que fan música, especialment dins del rock i el metal, uns espais en els quals la seva presència i el seu talent no sempre han rebut el reconeixement que mereixen.
Les dones hi han estat sempre. Han compost, han cantat, han tocat instruments, han liderat grups i han pujat als escenaris amb una força extraordinària. Tanmateix, moltes vegades han estat silenciades, reduïdes a una imatge o situades en un segon pla.
Per això considero tan valuosa l’exposició de Quico. No retrata aquestes dones com a figures decoratives. Les presenta com allò que són: artistes, creadores, instrumentistes i protagonistes. Dones amb formació, caràcter, talent i una identitat pròpia.
I també em sembla especialment honorable que aquesta mirada provingui d’un home. La igualtat i la visibilització del talent femení no poden ser únicament una lluita de les dones. Necessitem homes que entenguin aquesta reivindicació, que ens mirin amb respecte, que reconeguin les desigualtats existents i que posin la seva veu i el seu talent al servei d’una societat més justa.
No es tracta que els homes parlin per nosaltres. Es tracta que caminin al nostre costat i contribueixin a obrir aquells espais que durant massa temps ens han estat negats.
Durant la visita, Quico ens va explicar les històries que s’amaguen darrere de cada imatge i les condicions extremes en què treballen els fotògrafs musicals: acreditacions difícils d’aconseguir, només una o tres cançons per fotografiar, escenaris amb molt poca llum, prohibició d’utilitzar flaix i nivells de so que poden arribar als 130 decibels.
De vegades ha de disparar més de cent fotografies per aconseguir aquell únic instant que ho expressa tot. Però procura no alterar l’essència del directe. Si el concert és fosc, respecta la foscor. Si l’artista es mou, converteix el moviment en part de la imatge. No busca una perfecció artificial: busca la veritat del moment.
Aquesta exposició ens parla de dones i de música, però també ens parla de nosaltres mateixos i de la necessitat de valorar el talent que neix a les nostres terres.
Sovint pensem que tot allò important passa lluny, a les grans ciutats o als grans centres culturals. Mentrestant, tenim al costat persones amb trajectòries extraordinàries, capaces de crear projectes amb sensibilitat, compromís i vocació universal.
Hem d’aprendre a mirar-les, escoltar-les i sentir-nos orgullosos del seu treball. Les institucions, els mitjans de comunicació i la mateixa ciutadania tenim la responsabilitat d’acompanyar aquest talent i ajudar-lo a arribar més lluny.
Perquè una terra que reconeix els seus creadors és una terra que creu en ella mateixa.
Enhorabona, Quico, per la teva obra i per la mirada respectuosa, compromesa i valenta que hi ha darrere de cada fotografia.
La música té veu, té força i té ànima. I gràcies a iniciatives com aquesta, podem afirmar amb més força que mai que la música també té rostre de dona.
Fes el teu comentari