De fa més de tres-cents anys, Espanya dirigeix i activa el seu poder per anorrear la personalitat de Catalunya. Aquest propòsit ja ve de segles quan a les escoles ens feren creure que el casament dels Reis Catòlics significava la unió de l’estat, sense advertir que Catalunya, disposava de lleis pròpies regides pels seus prohoms i que el rei tenia els poders limitats dins els diferents territoris. L’exemple queda clar quan per poder aconseguir diners necessitava convocar Corts Generals i eren els senyors que ho aprovaven o ho denegaven i ell estava obligat a ratificar-ho. Per tant tenien un rei, però el Parlament legislava i mantenia el poder polític sobre el reial.
Per entendre-ho cal explicar que Catalunya va desenvolupar unes lleis pròpies per combatre l’autoritarisme. Quan a Europa imperava el feudalisme, a Catalunya l’autoritat reial quedà subrogada als súbdits amb les “Constitucions de Pau i Treva de Déu”, impulsades per l’Abat Oliva l’any 1027 i assumides per Ramon Berenguer I, l’any 1064. Aquestes constitucions determinaven les normes jurídiques pactades entre les autoritats religioses, els nobles i els representants del poble amb el comte de Barcelona i els seus successors, els reis d’Aragó.
A més Catalunya va disposar de la llei escrita per sobre del privilegi feudal amb la creació dels “Usatges de Barcelona”, sota l’impuls de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, compilats al segle XII. Va ser el primer codi jurídic europeu que va superar el dret autàrquic reial. Els seus articles reflecteixen la igualtat i l’equitat en la justícia, i diu: “Com lo Senyor Rey plega sa Cort, deu fer dret a tots aquells qui li demanaran justícia, així als menors com als majors, i als pobres com als rics, sense accepció de persones” o un altre article que establia que els catalans no podien ser obligats a anar a lluitar en guerres estrangeres fora de les fronteres del Principat per caprici expansionista del monarca. A Catalunya el rei no tenia potestat legislativa unilateral. Cap ordre reial tenia rang de llei general si no havia estat discutida, negociada i aprovada pel poble a les Corts. El Consell General o Generalitat controlava els recursos fiscals posats a disposició de la monarquia i reivindicava la potestat de supervisar el compliment de les constitucions per part dels funcionaris reials. I aquestes llibertats i control del poder es va anar perfeccionant en segles posteriors i concretament a la Compilació del 1704, recollida en “Constitucions y altres drets de Cathalunya”, on queda clar que “…no poden ser revocades, alterades ni suspeses sinó en Corts Generals i de voluntat i consentiments dels Tres Braços que la conformen”.
Però l’any 1705 es va signar el Pacte de Gènova i posteriorment l’any 1713, Anglaterra va trair el pacte al Tractat d’Utrecht a canvi de rebre del rei Felip V, Gibraltar, Menorca i el monopoli del tràfic d’esclaus a Amèrica, si retirava l’ajuda a Catalunya en la seva lluita contra Espanya. Malgrat quedar aïllada i sense l’ajuda exterior, la Junta de Braços reunida a Barcelona va decidir resistir en solitari per no perdre “les Constitucions i els altres drets de Cathalunya”. Les forces catalanes sucumbiren a les de l’Imperi espanyol, amb la caiguda de Barcelona, Cardona i Mallorca l’any 1714. I va ser llavors quan Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta el gener del 1716 imposant les seves lleis absolutistes gràcies a la força de les armes i per l’ocupació territorial de facto.
Però Espanya va promulgar el Decret de Nova Planta però sense derogar la llei catalana i inclús a l’article 42 es va veure obligat a reconèixer textualment que “…en todo lo demás que aquí no está prevenido, se observen las Constituciones que antes había en Cataluña…”. Queda clar que l’arbre jurídic català mai no va morir i les Constitucions catalanes avui encara son vigents.
I hem arribat a la Catalunya actual que no funciona de cap manera. El “Gobierno de todos” és la fal·làcia que domina des dels comandaments del PSOE de l’Espanya. Els trens no circulen, la gent fa vaga, la pagesia està a la ruïna, els pagesos abandonen les terres, els oficis desapareixen, no es construeixen els habitacles necessaris, no existeix control eficient de la immigració, els oficis dels autònoms i petits empresaris es destrueixen a diari, els preus del consum pugen cada mes, metges, mestre, bombers i pastors surten al carrer emprenyats de tant desordre i ineficàcia governamental. I sobretot la classe mitjana perd el poder adquisitiu.
Tot això succeeix a Catalunya perquè Espanya ens ofega en impostos i mantén un dèficit fiscal insuportable i ens vol convertir en una simple regió de segona categoria, desmereixent els nostres valors i anul·lant la nostra llengua i la nostra idiosincràsia. Per tant, necessitem la llibertat per governar-nos sense dependre-hi, quan la societat viu un futur incert i el País està desconcertat. Catalunya necessita funcionar i Espanya és el fre del nostre creixement i de les nostres virtuts de treball i estalvi. L’autonomia ha resultat no ser vàlida perquè qualsevol servei que se’ns traspassa des d’Espanya, lleis posteriors el fa inviables.
La premsa, els governs igual els de la dreta com els de l’esquerra, l’opinió pública, així com la justícia estan al servei de la “unidad” i quan no poden ofegar-nos per la força de les armes ho fan des dels tribunals. Però Catalunya va guanyar la independència amb el referèndum i com ens segueixen escanyant i negant els nostres drets, necessitem aconseguir la llibertat perquè els trens funcionin, les carreteres no es saturin, la gent pugui viure dignament sense haver de pagar els lloguers esgarrifosos als fons voltors i les famílies puguin arribar a final de mes. De la llei catalana d’antuvi hem de passar a la nova llei per evitar ser súbdits escanyats i reprimits.
*ANTON MONNER, Gandesa
Fes el teu comentari