Posem molta atenció a les conseqüències i poca atenció a les causes. Preferim destinar milions d’euros amb plans d’emergència, arriscant la vida de les persones, abans que fer servir la mateixa quantitat de diners en mesures de prevenció i adaptació.
Avui sabem que l’origen geogràfic de la pandèmia causada pel COVID-19 es troba en els mercats d’animals vius de la ciutat xinesa de Wuhan. Tot i que no sabem amb certesa quina espècie ha estat el vector principal, entenem que quan cacem un animal com un cérvol –un dels animals que es solen trobar als mercats humits- i el confinem en una gàbia durant un llarg període de temps, en no poder exercir les seves necessitats més bàsiques: moure’s lliurement, buscar menjar o fugir d’ambients estressants, aquest es deprimeix i el seu sistema immunitari es debilita. Així és com, resumidament, es donen les condicions idònies per a la proliferació de nous virus.
Tanmateix, seria un error creure que les pandèmies com aquesta només s’originen i es transmeten a les persones a través dels animals que viuen a la natura. En la nostra història recent també hem sofert malalties zoonòtiques –transmeses d’animals a humans- amb el seu epicentre en les granges industrials. Per exemple, el virus de la grip AH1N1, que l’any 2009 va causar la mort de més de mig milió de persones, va ser detectat en explotacions ramaderes de porcí dels Estats Units i Amèrica Central. Més a prop del nostre país, a Anglaterra, també vàrem tenir la malaltia de les vaques boges, que a l’any 1996 va provocar més de 200 morts.
Tot això em porta a la següent reflexió: ens afanyem a exigir el tancament i la prohibició dels mercats humits de Wuhan, però què farem amb les nostres granges industrials i amb els escorxadors catalans? I amb les exportacions d’animals vius? Només l’any passat, per exemple, 240.000 animals vius van ser exportats des del Port de Tarragona, i fa poc més d’un mes es van carregar més de 20.000 xais en un vaixell amb destinació a l’Aràbia Saudita. D’una banda, qüestionem les pràctiques de les persones de Wuhan, gairebé sense tenir en compte que aquestes són vitals per a la seguretat alimentària de les regions on són típics, que formen part de la cultura i la identitat de la gent, que generen llocs de treball, i que fins i tot reben suport del govern. I d’altra banda, quan debatem canvis en el nostre model alimentari, entrem quasi automàticament en una dinàmica de negació, i ens apressem a fer servir els arguments que considerem invàlids per defensar el model alimentari d’altres regions.
A pesar de la forta tradició dels mercat d’animals salvatges, aquesta setmana les autoritats de Wuhan van anunciar la decisió de prohibir els mercats humits i el consum d’animals salvatges -de moment durant els propers cinc anys. Què passarà amb les persones que depenien d’aquest negoci per sobreviure? El govern comprarà els animals ($345 per cada cérvol o $88 per cada porc espí) i la ciutat “es convertirà en un santuari per a animals salvatges”.
A banda, s’oferirà finançament per promoure la transició cap a la producció de fruita, verdura, te i altres plantes per a medicina tradicional. Tot i que també tindran l’opció d’explotar porcs o gallines en granges, aquesta notícia és la materialització d’un tipus de polítiques en les quals ens hem d’emmirallar. A Catalunya, en la mateixa línia que s’està suggerint en alguns articles recents a diaris com The Guardian, cal fer de la ramaderia industrial una pràctica del passat, eliminar-ne els ajuts, i incloure taxes que reflecteixin tant el cost ambiental com de salut pública que suposen la producció i consum de carn. Si volem reduir el risc de futures pandèmies i minimitzar els impactes de la crisi climàtica, com diuen les autores de l’article, és imprescindible “donar suport al comerç de productes vegetals de proximitat per substituir els omnipresents monocultius” dels què depèn la indústria càrnia.
*JOSEP MORENO és fotògraf i activista.
Fes el teu comentari