La monarquia espanyola ha caigut en diferents moments de la història. La darrera vegada fou l’any 1931 i el general Franco la va restablir en haver enderrocat el govern legal. Va elegir com a successor Joan Carles I, eliminant el seu pare que per dret successori li pertanyia. Un caprici que gens importava quan Franco podia fer el que volgués sense demanar permís a ningú seguint el processos de qualsevol dictadura. Havia enderrocat el govern republicà havent guanyat la guerra amb el suport directe dels dictadors més sanguinaris d’Europa, Hitler i Mussolini.
Des de la repressió, la represàlia i la venjança, va crear una forma de govern d’amiguisme, corrupció i repressió que amb la durada de més de quatre dècades ho va deixar, “atado y bien atado”. I va instaurar un sistema de govern per quan ell morís, havia de perdurar. Es va restablir la democràcia i les forces polítiques consensuaren la Constitució però mantenint les estructures sense depurar cap responsabilitat.
Aprovada la Carta Magna, i mantenint els mateixos membres que havien manat i reprimit el poble durant el període de la dictadura, els nous governants poc podien fer davant de gent aposentada als càrrecs respectius, fossin judicials, policials, militars o funcionaris. Seguiren com a forces rectores, coneixedores de les lleis i bregats en l’art de dirigir i manar, inclús per sobre dels mateixos polítics elegits democràticament. La majoria de les vegades es veien obligats a demanar-los consells i aprovar acords que gens s’adien amb les seves ideologies.
Els uns podien ser de dreta o d’esquerra i els que realment manaven eren els franquistes que ho havien manegat tot durant 40 anys. El rei i la monarquia reblava el sistema per tal que es perpetuessin els sistemes emprats durant el franquisme. Vet aquí com es va consensuar la inviolabilitat de la monarquia que continuava sent en democràcia la mateixa que gaudia el general Franco com a cap d’Estat en dictadura. Van haver tímids canvis al poder judicial, a l’exèrcit, a la policia, i cap al funcionariat, i els policies corruptes que van torturar i assassinar per ideologia, han mort al llit i alguns, fins i tot, condecorats.
El cop d’Estat de Tejero, amb trets a les Corts i amb tancs al carrer, tothom sabem com va acabar. Tenim a personatges que han obrat pel darrera jugant amb els poders fàctics de l’Estat, com és Villarejo, que malgrat estar empresonat coneix perfectament “les clavegueres de l’Estat” i els grans poders econòmics, polítics i socials que hi ha jugat sempre a favor de beneficiar-se’n amb l’ajuda de la premsa madrilenya. Ho coneixem per les clàusules abusives dels bancs, el contractes com el Castor situat a 7 quilòmetres d’Alcanar, el finançament il·legal multimilionari del PP, les morts accidentals d’alts càrrecs d’aquest partit, com l’alcaldessa de València o el president de Caja Madrid, entre altres, i que els autèntics valedors del frau segueixen marxant pel carrer, malgrat evidències que els delaten. Jutges, fiscals de les més altes instàncies s’ho miren, i no ho jutgen o ho dilaten.
Aquest és el problema major que té Espanya. Els poder fàctics continuen manant pel darrera, inclús amb Unidas Podemos al govern, acusats de comunistes i corruptes per una dreta franquista que necessita la Corona per defensar-se ells i mantenir l’estat de la qüestió de forma perpètua. El PSOE ha de fer de contrapoder entre els que manen de veritat i el partit de Pablo Iglesias.
La monarquia està tocada de mort i més quan apareixen de forma continuada notícies de cortesanes, fills il·legítims, diners a paradisos fiscals i escàndols de tota mena que, si uns i altres no es necessitessin per mantenir l’estat de la qüestió abans esmentat, tot ja hauria petat com un gla.
I amb això podem entendre la lluita contra l’independentisme, la retallada de l’Estatut de fa deu anys, l’empresonament dels líders catalans, l’exili i la persecució continuada que es mantén contra el catalanisme. En nom de la Constitució, escarmenten als que no pensen com ells i sense cap mena de miraments. Necessiten la monarquia per tal que res canviï a l’Espanya actual però les evidències els van denunciant. I els resultats electorals d’Euskadi i Galicia amb els avenços de les forces antimonàrquiques així ho evidencien.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari