La carta d’una infermera de l’hospital de Tortosa a la consellera de Salut

Maria Alba Vergés Bosch, consellera de Salut. 

Honorable senyora, 

Anunci

El meu nom és Marian de Castro, 57 anys, TCAI a l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta (HTVC), catalana per elecció i votant d’ERC. 

Primer de tot vull agrair a vostè i al seu govern que hagi tingut en compte que els sanitaris mereixem un reconeixement per la feina ben feta, però la manera com heu fet el repartiment ens sembla injusta. 

Donat que vostè és economista, voldria explicar-li com funciona un hospital, ja que potser desconeix les peculiaritats de la feina dels sanitaris. 

Si no hi ha equip de neteja no es poden fer altes. Si no hi ha zelador no es poden fer ingressos de pacients. Si no hi ha equip de manteniment els timbres no funcionen. Si no hi ha servei de cuina els pacients no mengen. Si no hi ha personal administratiu el pacient no pot passar de la porta Si no hi ha auxiliars no es faria higiene als pacients, no podrien anar al lavabo, no tindrien els llits fets… Si no hi ha infermera no es repartiria la medicació, no hi hauria la cura del pacient, per tant els METGES NO PODRIEN TREBALLAR. 

Dit això voldria destacar que l’equip d’infermeria el formen tant infermer/a com auxiliar (TCAI) i zeladors, i que sense nosaltres cap hospital funcionaria. 

Com ja he dit abans, tinc 57 anys “rozando el larguero”, com va dir una companya meva. Quan la meva supervisora d’infermeria em va dir si podia comptar amb mi per reforçar la plantilla d’intensius durant la pandèmia li vaig dir que sí, sense dubtar. Els dubtes van venir després, quan vaig haver de portar l’equipament EPI durant 7 hores amb un breu descans de 15 o 20 minuts per beure aigua i menjar alguna cosa per poder acabar el torn; alguna vegada he cregut que em desmaiaria, la suor corre per la cara i entela les ulleres, ja no veus el que estàs fent, la mascareta ffp2 no et deixa respirar pel nas però sí que fa una bona senyal que no se’n va en tot el dia, quan la treus els mocs (disculpi la sinceritat) van enganxats, la bata i el davantal et fan suar tant que t’has de dutxar a meitat de torn i al final. Ha sigut molt intens aquests dos mesos a la UCI, sense la seguretat de saber si acabaríem o no infectats, si infectaríem als de casa… Vaig haver de deixar casa meva on convisc amb el meu pare de 87 anys per por de contagiar-li la infecció. Tot aquest patiment l’he sofert perquè crec que és veritat que els sanitaris estem fets d’una pasta diferent i ens prestem a ajudar allí on fem falta. Tot i el patiment durant aquest temps, m’he sentit acompanyada pel meu equip i sentint que formava part d’alguna cosa mes important, un equip de companys i companyes metges infermeres zeladors i neteja que hem anat tots a una, patint les mateixes incomoditats i assolint el mateix risc. 

Ara vostè em diu que això no es així, que el meu esforç no val ni la meitat que l’esforç del metge i infermer només pel títol, que les tècniques que he realitzat posant en risc la meva salut no valen tant com el risc que han tingut els meus companys amb titulacions superiors. 

No parlem de responsabilitat, en aquest sentit queda clar que ells i elles tenen més responsabilitat que jo, per això ja cobren un sou més elevat cada mes, però si es tracta de recompensar econòmicament un risc, aquest risc l’hem patit tots per igual. 

No puc dir que em sorprengui una actuació així per part de la classe política, però sincerament aquest cop baix no l’esperava d’una política que diu ser d’esquerres, com a mínim no hauria de ser vostè tan classista com ha demostrat ser. És la meva opinió. 

Li he parlat de la meva experiència a la UCI, però tinc constància de que les meves companyes i companys que han treballat a les plantes COVID han patit el mateix que nosaltres. 

No vull olvidar les companyes que han treballat a centres de gent gran externalitzades, “venudes al millor postor”, gent que ha hagut de treballar improvisant EPls amb bosses d’escombreries, on s’ha demostrat que la precarietat mata, tant com el desmesurat afany per fer diners a expenses dels treballadors i posant en risc la salut dels residents. 

Crec que no he de ser jo qui li expliqui a una economista com se fa un repartiment just, però vist els comptes que haveu fet em veig capacitada per explicar-li. Senyora consellera, agafa vostè per una banda la quantitat de que disposa per repartir, per l’altra el llistat de treballadors que hem treballat durant la pandèmia i fa una senzilla divisió. I això es el que li toca a cada treballador, així de simple. 

S’imagina que quan la ciutadania va sortir al carrer en defensa dels seus polítics haguessin demanat llibertat per als cap de llista i no per tots els empresonats? Injust, ridícul i impensable, no li sembla? 

Els TCAIs, zeladors i la resta de personal “sense papers” ens sentim fastiguejats, menystinguts i farts de tant classisme. 

No voldria tampoc que caigués en la temptació de dir que li ha vingut donat, que el repartiment s’ha fet a un altre departament o millor encara, l’excusa estrella “d’això ve de Madrid”. Vostè es la responsable de defensar el Departament de Salut a Catalunya i tots els seus treballadors. El personal sanitari ha respost de la mateixa manera per tots els pacients, rics i pobres amb titulació i sense, ara us toca a vosaltres actuar de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres i demostrar que sou un partit d’esquerres.

Faríeu be en tornar a la sanitat tot el que s’ha robat amb l’anterior crisi, si és que voleu compensar l’esforç dels treballadors cansats durant anys de treballar sota mínims en lo referent a personal i amb uns sous que fan pena; si voleu compensar-nos torneu els dies de lleure, pagues extres, pujades salarials…si voleu donar-nos 300 euros als TCAI i zeladors que sigui com a augment de sou en nòmina cada mes, que amb prou feines arribem a “mileuristes”, per una feina amb molts riscos per la salut. Quan no és el COVID és hepatitis, i quan no la tuberculosi o la grip A. Estem exposats a risc sempre per un sou miserable i ho hem fet sempre. No ens mereixem que ens ofengueu amb aquestes “chuches” que ens voleu donar. 

Amb moltes més coses a dir m’acomiado de vostè desitjant- li bona guàrdia. No ha sigut la meva intenció ofendre ningú, només he volgut que sabés de primera mà el sentiment dels meus companys i el meu propi envers la situació creada per aquest injust repartiment de “premi”. 

Marian de Castro Afan és auxiliar d’Infermeria a l’HTVC.