El 25 de juliol 2020 es va fer l’acte anual a la famosa Cota 705, dalt de la Serra de Pàndols, lloc emblemàtic per la seva relació amb la tragèdia, o massacre, de la Batalla de l’Ebre. Cada any es fa un acte en record als combatents i a les víctimes de la batalla – a tothom, als dels dos bàndols, als que hi van anar voluntàriament i als que els hi van obligar a lluitar, als que van lluitar a favor del cop d’estat de Franco i als que van lluitar per a la democràcia, i als que no volien estar a cap bàndol ni entenien el que passava.
És un acte important i necessari per a recordar i explicar el que va passar, i mostrar el nostre respecte pels que van morir o van patir la batalla i les seves conseqüències. També evidentment és un acte molt emotiu, un dia per a pensar en els milers i milers de persones que van morir en aquestes muntanyes, i recordar que a alguns els van enviar a lluitar amb només 17 anys.
Em sembla important que l’acte a priori sigui pensat com a homenatge a tothom, ja que, al meu entendre, tots els combatents eren víctimes d’alguna manera. Víctimes de la dèria colpista de Franco que va portar el país a una guerra. No obstant això, també és cert que el monument dalt de la Cota 705 va ser construït gràcies a un grup de la famosa ‘Lleva del Biberó’, els joves adolescents reclutats per l’exèrcit republicà, i és normal que el focus de l’acte caigui sobre ells. Evidentment, encara que molts d’ells segurament no volien lluitar per res, amb més ganes o menys van ser ells que els hi va tocar defensar la democràcia davant de les tropes franquistes. En fi, un desastre que va marcar la vida de tantes i tantes persones.
Bé, anem al gra. Malgrat la situació actual del Covid-19, es va decidir fer l’acte del 2020 com sempre, però amb les precaucions apropiades. Va poder venir un dels pocs ‘biberons’ encara viu, Andreu Canet, qui devia tenir 99 o 100 anys! Només per ell, va pagar la pena fer l’acte, però a més a més, crec que a aquests actes d’homenatge i record se’ls ha de donar suport i assegurar que continuen en el temps. A Anglaterra, ara ja no queda viu cap brigadista dels que van venir a Espanya i Catalunya a lluitar, però es continuen fent actes, aixecant monuments i parlant d’ells, gràcies a diferents associacions o els seus familiars.
I aquí ve la primera ‘critica constructiva’ sobre l’acte. Sé que és un any estrany i molta gent potser era reticent de venir, però mirant com ha anat en els últims anys, tinc la impressió que l’acte va a menys cada any, no a més. L’acte té un aire massa oficial i poc connectat amb allò que, per a mi, hauria de ser l’objectiu final. El focus no estava en els sobrevivents, ni en els fills i nets. De fet, crec que hi van venir molt pocs familiars, cosa comprensible aquest any, però malauradament crec que el Covid-19 no és l’únic culpable. Crec que la Generalitat, com a organitzadors de l’acte, haurien de buscar la manera de animar-los a venir i posar-los al centre de l’acte. Com? Doncs, des-oficialitzant l’acte. Per exemple, cal que en un acte d’aquest tipus et fan tres (o més) discursos de representants d’institucions públiques (i cap discurs de part de gent no política). Calia? És la millor manera d’assegurar que la gent es desconnecti i només té ganes de que acabi l’acte, sobretot si els discursos van per les branques i s’obliden del tema important del dia i lloc. La meva proposta seria eliminar totes les intervencions per part de delegats, diputats, consellers, etc, i començar directament i únicament amb unes breus paraules de l’alcaldessa del Pinell de Brai, localitat de l’acte, i després passar a escoltar una sèrie de familiars de ex-combatents o víctimes que vulguin explicar les sensacions i els anècdotes que s’han contat dins de la família. O una petita xerrada per part d’un historiador. En resum, fer-nos sentir que aquest acte va dirigit realment a la gent a qui ha d’anar, a saber el que van viure i el que pensen d’allò. Sí, és important que vinguen alcaldes, regidors, consellers, etc. (hola Tortosa, on éreu?) en senyal de respecte i suport, però no cal fer un discurs per a fer això. En ser-hi, asseguts en segona o tercera fila, i mostrar un interès de veritat en els protagonistes autèntics ja n’hi ha prou.
Per si no fos prou, al moment de fer l’ofrena de flors davant del monument, primer van passar alguns representants polítics abans del pobre Andreu, aguantant estoicament els mé de 30 graus de temperatura baix la poca ombra que hi ha allà dalt. Després de deixar la seva ofrena, Andreu es va tornar a asseure i, quan es va acabar l’acte, la majoria dels representants institucionals no van anar a passar cap estona amb ell per a donar-li el calor humà i posar-lo al centre d’atenció com mereix.
I si volem sumar altres aspectes que només fan mal a la imatge dels polítics i les nostres institucions des del meu punt de vista, però sembla ser que no se n’adonen, podem parlar del fet que tothom, menys les persones grans que van pujar en ambulància, vam deixar el cotxe a l’aparcament i vam fer els últims 100 metres a peu – menys la consellera i algun representant polític més, que van arribar fins a dalt de tot en el cotxe. En fi, és la mateixa història desesperant de quan veus la primera fila al teatre o d’un concert reservada pels regidors i alcaldes de torn tal com es deu fer des del segle XIX.
Més coses que es poden millorar: publicitat. Gairebé ningú, fora dels ‘sospitosos habituals’, s’assabenta d’aquest acte anual. S’hauria de fer difusió a tots els pobles ebrencs, parlar-ne als instituts, i fer ressò abans de l’acte a tots els mitjans locals. No entenc la poca repercussió que un acte així té.
Per cert, a nivell logístic, donada la calor que fa cada 25 de juliol, cal fer l’acte a les 12 del migdia? Es podria plantejar fer-ho a les 19.00 hores, per exemple? O millorar i ampliar l’ombra que s’ha instal·lat?
Bé, és un acte molt important, massa important per a que es vagi perdent pistonada d’aquesta manera, convertint-se en una mera oportunitat d’alguns representants oficials de fer una foto per a la premsa. Entenc que ha sigut un any estrany amb moments difícils però hi ha elements millorables que no tenen res a veure amb la situació actual. Per a mi, s’ha de replantejar bastant com es fa de cara a l’any que ve per a donar-li l’aire que necessita i mereix. A veure si ho podem fer.
*BRIANT CUTTS és professor i traductor.
**Versió de l’article revisada al juliol del 2021.
Fes el teu comentari