Hi ha converses que no cal ajornar.
I arriba un moment que, per molta paciència que tinguis, també et canses de callar.
Després de dos mesos convivint amb el mateix esquinç, vaig decidir que ja n’hi havia prou. Aquell matí, abans fins i tot de posar el peu a terra, el vaig mirar fixament.
—Mira, hem de parlar.
El meu turmell ni es va immutar. Continuava allà, plantat, impassible i amb aquella superioritat de qui sap perfectament que té la paella pel mànec.
—M’escoltes o què?
Ni un gest.
—Durant dos mesos t’he posat gel, antiinflamatoris, embenatges, he fet tots els exercicis que m’han dit, he anat al fisioterapeuta… Fins i tot t’he parlat amb bones paraules, com si fossis un nen petit. I no m’has fet ni cas.
Va deixar passar uns segons.
Els justos perquè encara m’irrités més.
—Ja has acabat?
—No.
—Doncs continua. A diferència de tu, jo sí que tinc temps.
Vaig deixar anar un sospir.
—Ets desesperant.
—No. El desesperat ets tu.
Touché.
Vaig somriure sense ganes. Començava a entendre que no discutia amb un turmell. Discutia amb algú que tenia tot el temps del món. Jo buscava una solució immediata; ell només necessitava una cosa que jo era incapaç de donar-li: temps.
—Saps quin és el teu problema? —em va preguntar amb aquell to murri de qui sap que acabarà tenint raó.
—Il·lumina’m.
—Que encara et penses que tu tens el control..
Aquella frase em va deixar callat.
Sempre havia donat per fet que el cos estava al nostre servei. Li diem que corri, corre. Que carregui pes, el carrega. Que faci un últim esforç, i gairebé sempre respon. Fins que un dia decideix plantar-se.
I aleshores descobreixes que el cos no és un empleat obedient. Té criteri. Imposa límits. I, sobretot, té un ritme que poques vegades coincideix amb el nostre.
—No exageris.
—Jo no exagero. Tu fa dos mesos que intentes negociar amb un lligament.
Vaig riure.
Era veritat. També havia intentat negociar amb Google. Crec que vaig llegir més articles sobre esquinços en aquelles setmanes que novel·les en tot un any. Cada matí repetia les mateixes preguntes: És normal que encara em faci mal? Quant falta? Quan tornaré a caminar bé?
Com si aquella impaciència fent recerca a internet, pogués accelerar la cicatrització d’un lligament.
—Encara no ho has entès, oi?
—Què és el que no he entès?
—Que tu no vols recuperar-te.
—Home, i tant que vull.
—No. Tu el que vols és haver-te recuperat.
Aquella resposta em va desarmar.
No era tant el dolor el que em desesperava. Era la impaciència. La sensació que el meu cos avançava molt més lentament que els meus plans.
Vivim envoltats d’immediatesa. Un clic i arriba un paquet. Una transferència i els diners canvien de compte. Una cerca i tenim mil respostes en segons. Sense adonar-nos-en, acabem exigint la mateixa rapidesa al nostre cos.
Però el cos no funciona amb presses.
Funciona amb processos.
I això, per molt que ens incomodi, no ho canviarà cap calendari.
Des d’aquell dia vaig deixar de discutir amb el meu turmell.
No perquè hagués deixat de fer mal.
Sinó perquè vaig entendre que no era el meu enemic. Feia exactament el que havia de fer: reparar allò que jo només volia donar per acabat.
Uns dies després, mentre caminava, vaig notar aquella punxada que ja coneixia.
Vaig abaixar el cap.
—Encara hi ets?
—Ja t’ho vaig dir.
—Quan marxaràs?
Va deixar passar uns segons. Els suficients perquè jo mateix intuís la resposta.
—Quan deixis de preguntar-m’ho cada dia.
Vaig continuar caminant.
Aquella vegada no buscava si encara em feia mal. Tampoc calculava quant em faltava per estar bé.
Simplement caminava.
Aquella conversa ja no parlava d’un esquinç.
Parlava dels dols que no respecten els nostres calendaris. De les decepcions que no desapareixen quan nosaltres ho decidim. De les persones que intentem oblidar abans d’hora. I de totes les ferides que, perquè cicatritzin bé, primer necessiten que deixem de comprovar constantment si encara hi són.
Va ser llavors quan vaig entendre que el protagonista d’aquella conversa mai no havia estat el meu turmell.
Només feia de missatger.
La impaciència sempre fa soroll.
El temps, en canvi, treballa en silenci.
Temps.
*Toni Pons
Fes el teu comentari