L’altre dia, llegint el grup Amposta continua opinant a Facebook, em vaig trobar amb un article que havia compartit Rafael Serret, escrit per Jordi Punset i titulat La gàbia sense barrots. El vaig llegir amb calma, i he de dir que em va remoure. No tant perquè hi estigués d’acord en tot, sinó perquè posava damunt la taula un neguit que molts tenim fa temps: com es prenen les decisions sobre el territori i quin paper hi tenim realment la gent que hi vivim.
A partir d’aquella lectura vaig voler informar-me una mica més sobre el PLATER i ordenar algunes reflexions pròpies. No escric això com a expert, sinó com algú que estima el territori i que creu que les grans decisions no poden quedar només en mans de despatxos, mapes i informes tècnics.
El PLATER pot semblar, d’entrada, una paraula tècnica més. Un d’aquells acrònims que apareixen en documents oficials, reunions institucionals i mapes de colors. Però darrere d’aquest nom hi ha una decisió molt important per al futur del país i, sobretot, per al futur dels pobles i del món rural.
El PLATER és el Pla Territorial Sectorial per a les Energies Renovables de Catalunya. Dit d’una manera planera: és un pla que vol decidir en quins llocs es podran posar grans parcs solars, molins de vent, línies elèctriques per transportar aquesta energia i bateries per guardar-la. En resum, ha de dir quines zones es consideren més adequades, quines tenen limitacions i quines s’haurien de protegir.
Sobre el paper, això pot semblar raonable. Catalunya necessita avançar en renovables i deixar de dependre tant del petroli, del gas i d’altres combustibles contaminants. També cal posar ordre, perquè si no cada projecte podria acabar decidint-se només segons l’interès de l’empresa que el vol fer. Ara bé, el punt important és un altre: no n’hi ha prou amb fer un pla. Cal saber com es fa, qui decideix i si els municipis, la pagesia i la gent que viu al territori hi tenen veu de veritat.
El perill és que el PLATER acabe sent vist al territori com un mapa fet des de lluny. Un mapa amb colors i criteris tècnics, però amb poca escolta real de qui coneix els camins, els camps, els masos, els regadius, les serres i els límits de cada poble. Perquè el territori no és una taca en un mapa. És terra treballada, memòria, activitat econòmica, paisatge, agricultura, ramaderia, natura i vida quotidiana.
Si la participació arriba tard, quan els mapes ja estan fets i les decisions principals ja estan mig preses, la gent només pot reaccionar. Pot presentar al·legacions, és a dir, escrits per dir que no hi està d’acord o per demanar canvis. Pot queixar-se i intentar defensar el seu poble. Però això no és participar de veritat en la decisió. I és normal que això genere desconfiança. No es pot demanar al territori que accepte una transició energètica si abans no se l’ha escoltat de veritat.
Una transició energètica justa no pot consistir només a canviar combustibles fòssils per plaques solars o aerogeneradors. També ha de canviar la manera de repartir el poder. Si els grans projectes ocupen sòl agrari, alteren paisatges, condicionen municipis i concentren els beneficis en grans empreses, mentre els impactes queden al territori, no estarem davant d’una revolució verda. Estarem davant del mateix model de sempre, però amb una etiqueta més amable.
Per això el debat sobre el PLATER no és un debat contra les renovables. És justament el contrari. Les renovables són necessàries, però no totes les maneres de desplegar-les són iguals. No és el mateix posar plaques a teulades, polígons industrials, aparcaments o sòls ja transformats que ocupar camps productius o espais rurals que encara tenen valor agrícola, ambiental i social. No és el mateix impulsar autoconsum i comunitats energètiques que concentrar grans parcs en mans de grans operadors.
Un PLATER útil hauria de començar per una idea senzilla: la transició energètica no es pot fer contra el territori, sinó amb el territori. Això vol dir donar prioritat als espais que ja estan transformats per l’activitat humana, com teulades, aparcaments, polígons industrials o zones ja ocupades, abans que tocar camps productius o espais rurals valuosos. També vol dir apostar per l’autoconsum, per les comunitats energètiques locals i per projectes que deixen beneficis reals als municipis afectats.
També vol dir que els ajuntaments i les comunitats locals han de tenir una capacitat real de decisió. No n’hi ha prou amb obrir un període de participació si després les aportacions no condicionen de veritat el resultat final. La participació no pot ser una casella marcada en un expedient. Ha de ser un procés viu, comprensible i vinculant, amb informació clara i amb temps suficient perquè la gent puga entendre què s’està decidint.
Si això no passa, les conseqüències poden ser greus. El territori pot acabar assumint els costos d’un model energètic que no ha decidit: pèrdua de sòl agrari, canvis en el paisatge, tensió entre municipis, desconfiança cap a les institucions i una sensació creixent que el món rural només compta quan cal posar-hi infraestructures que ningú vol prop de casa i que altres no volen assumir.
Les Terres de l’Ebre, com tants altres territoris rurals, ja coneixen prou bé aquesta sensació. Massa sovint se’ls ha demanat que siguen solidàries amb projectes pensats des de fora, però no sempre se’ls ha garantit retorn, respecte i poder de decisió. Per això el PLATER hauria de ser una oportunitat per fer les coses d’una altra manera.
Planificar les renovables és necessari. Però planificar no pot voler dir imposar. La transició energètica només serà justa si reparteix energia, però també autonomia, responsabilitat i futur. Si el territori només hi posa el sòl i rep les conseqüències, el pla naixerà coix. Si, en canvi, la gent del territori hi participa de veritat, el PLATER pot passar de ser un mapa de colors a ser una eina útil per construir un país més equilibrat.
La qüestió de fons és molt simple: volem una transició energètica decidida des de dalt, o una transició construïda amb els pobles, la pagesia, els ajuntaments i la gent que cada dia viu i treballa al territori?
Perquè el territori no és un espai buit disponible per a qualsevol projecte. El territori és vida. I sense la seua gent, cap transició serà realment justa.
*Gabriel Perles
Fes el teu comentari