Fer de la memòria una qüestió, demanar-se per ella en el sentit de la justícia i del bon ordre, prové de la nostra manera d’entendre el temps. Per nosaltres és evident que el temps s’estructura en tres apartats: passat – present – futur. De tal manera que sense aquesta correntia de moments, no hi ha temps. Aquesta concepció del temps és prou antiga però no original sinó que deriva de l’anàlisi del moviment feta per Aristòtil. Quan aquesta noció derivada (que és la nostra) s’experimenta ja com a natural i immediata, provoca, a l’intentar pensar-la, és a dir, expressar-la, estupefacció. Així, Sant Agustí d’Hipona, que és el primer que hi reflexiona, escriu allò de que quan no em pregunto què és el temps, ho sé; i quan m’ho demano no ho sé. I si ens hi fixem, no li’n falta de raó. El passat no és, el futur no és i el present ja no és. Per a poder viure a recer d’aquest no res, Sant Agustí troba que una de les propietats de l’ànima és la memòria; d’aquesta manera soluciona el problema de la continuïtat. Per la memòria puc dir que jo soc jo; i a partir del que soc puc aspirar o entreveure o planificar el futur. Ara bé, Sant Agustí veient la caiguda de Roma, introdueix un concepte necessari per a la qüestió del sentit: la història és el resultat de la interacció entre l’acció humana i la divina, tot passa a fi de bé. Malgrat tots els malgrats hi ha una aproximació a la Divinitat, un camí ascendent cap al cel. Aquesta concepció, no ho cal dir, ha donat ales a molts miserables que per justificar totes les violacions, apel·len al seu triomf. Així doncs, ens trobem en un temps entès com a infinit i uniforme. Aquesta infinitud i uniformitat provoca la qüestió del sentit tant personal (qui soc jo?), com social (hi ha Història?).
Per cadascun de nosaltres és obvi que de la meva vida en faig el que vull. Una altra manera de dir-ho és afirmar que no hi ha res sagrat o que les tradicions son folclore o que només quan no hi ha res sagrat és possible el crit anarquista de “ni Déu ni Pàtria”.
I això ens porta a la qüestió plantejada a les Terceres Jornades de Pensament Crític: ‘Memòria i Futur històric?’. És a dir, des del nostre present i tenint el cap lliure de teranyines intel·lectuals, què cal recordar? O per què hem de recordar l’alliberament d’Auschwitz? Sé que la pregunta incomoda perquè suposa qüestionar una mena de credo benintencionat. És clar que l’hem de recordar però no per les raons dels turistes emocionals, no per convertir-ho en una mena de museu de l’horror, tan esgarrifós com innocu. La pregunta bessona d’aquesta és: situats en aquest temps infinit i uniforme, cap a on volem anar? O on hem de fer cap? Vet aquí la qüestió: depenent del que vulguem pel futur mirarem el passat. Si el futur ha de ser el cel, lloarem les vides dels sants; si ha de ser la puixança de la pàtria, recordarem els herois; etc.
Fer de la memòria tema per ella mateixa i en ella mateixa, desconnectada de la lluita política emancipatòria, és com les exigències de l’identitarisme: exigir uns drets per ser com soc; un cul de sac, una ratera pel pensament, un disbarat per la política! Justament la política moderna és la negació de les particularitats, que per això es diu que tots som igual al davant de la llei. Embolicats amb la identitat doncs anem marejats i caminant enrere, demanant privilegis, diferenciacions per raons personals, i acabem acceptant per una inèrcia reaccionària, els passis vip, la classe bussines i les ofertes premium com si fossin un privilegi que ens mereixem perquè som com som. Au, va! Si amb la memòria ens passa el mateix, no hi haurem guanyat res; ans al contrari.
Recordem la mort de Walter Benjamin a Port-Bou: l’home, ple d’angoixa per no ser lliurat a la policia de l’Alemanya nazi, se suïcida. L’any 1994 s’inaugura l’obra Passatges de l’escultor Dani Karavan. Una obra memorialista exemplar perquè ni glorifica, ni exalta; ni alliçona, ni recomana. El que fa és molt modern i emparentat amb d’altres espais de la memòria, permet que ens fem preguntes, permet el pensament i l’anàlisi del perquè ha passat el que ha passat si podia no haver passat; i, en canvi, passà. L’obra de Karavan em fa pensar en contra del destí gràcies a l’acció individual sempre emmarcada per uns condicionants naturals i socials que m’influeixen però que no em determinen. El que em determina és el meu projecte de vida. El que determina l’acció al present és doncs el que vull per demà. En canvi, el present és la resultant de tot el passat. Un mon sense projecte no potser avui altra cosa que una dictadura bovina sense necessitat de dictador. La memòria no és la mirada a l’absent des del present donat, sinó aquella mirada des del futur al què aspirem. Sense projecte de futur la memòria és un passatemps senil, una cerimònia plena de melangia i escassa de vigor.
Ho podem escriure d’una altra manera: el camp de la memòria és també camp de batalla entre diversos projectes de futur. Al poder establert, el que no l’inquieta és la memòria inerta, el somiqueig infantil, la perfomance estilista. Al poder establert només l’inquieta un projecte polític alternatiu, una interpretació diferent del fet social i del projecte de vida individual. I això ens porta a una altra pregunta: tenim la força de proposar una alternativa social o el que afirmaven Daniel Bell i Francis Fukuyama sobre la fi de les ideologies i el final de la Història era cert? Ens trobem en aquest punt de fatalisme? Jo m’hi poso en-Kontr@, oferiré resistència, denunciaré la Justíca injusta i el poder que l’aguanta, i pel futur consideraré la memòria.
*BENJAMÍ TORNÉ és professor de Filosofia a l’institut de l’Ametlla de Mar.
Fes el teu comentari