Mis-shapes, mistakes, misfits, raised on a diet of broken biscuits… Mal-formats, inadaptats, desubicats, criats amb una dieta de galetes trencades…. Així comença la primera cançó del disc més venut del grup Pulp. I en dos frases ja defineix qui són i sobre qui escriuen; sobre common people, la gent de classe treballadora, aquells que sovint ni troben treball i sobreviuen com poden en les ciutats grises i plujoses destruïdes econòmicament per anys de crisi i polítiques poc humanes. Parlen de societats i àmbits on és difícil de sobreviure si ets ‘diferent’, si tens educació (en diferents sentits), cultura (en tots els sentits), ganes de anar a la teva, i una sensació de què no pertanys al sistema que s’està imposant. Però també són llocs amb bon humor, somriures, i complicitats entre la gent. El concepte de mis-shapes i broken biscuits funciona com a metàfora per a la gent que no entra en l’estereotip de ‘normal’, els freakies, els fans de la música més indie, gent que es vesteix diferent, gent que balla diferent –una metàfora que té el seu origen en les bosses de bombons o galetes a granel que en aquella època podries comprar al mercat local. Productes que havien sortit malament i trencats de la fàbrica i en lloc de llançar-los els venien a granel a preus assequibles a la parada del mercat de carrer. Recordo a la dècada dels 1970, els anys de la joventut de gent com els Pulp i jo, quan esperàvem que els pares ens compressin una bossa de galetes trencades, gairebé trinxades, com el gran moment de la setmana. Aquests exemples, i la vida que descriuen a través de moltes de les seves cançons, igual que com viu la gent que habita les pel·lícules de Ken Loach, o les de Billy Elliot, Full Monty, i Tocant el Vent defineixen qui són els common people, sobre els quals en tornarem a parlar més endavant. Escoltem Mis-shapes.
Avui anem a repassar la història dels Pulp, un grup de referència pels fans de la música pop britànica. Comencem pel principi, ja que s’ha de començar per algun lloc.
Encara que van aconseguir el màxim èxit als anys 90, la història del grup arrenca a finals de la dècada dels 70, quan Jarvis Cocker, el cantant i principal autor de les cançons, va formar un grup amb alguns amics d’institut. Canviant d’alineacions contínuament en la cerca de l’estil de música que tenia al cap o el que pensava que agradaria el públic, van anar fent concerts locals i van arribar a enregistrar unes sessions per al programa mític de la BBC que portava John Peel, el Déu de la música independent. Jarvis i Cia. van seguir tocant, innovant i aprenent i van gravar dos LPs als 80, sense gaire èxit fora del àmbit local, It (1982) i Freaks (1987). En aquest temps encara els hi faltava acabar l’evolució del so fins arribar a trobar la recepta màgica dels anys 90, però dins de l’experimentació i proves d’estils ja es veia alguna cosa, sobretot amb les lletres de Jarvis… per exemple, Wishful Thinking, de l’LP It, o I Want You de Freaks ja pintaven maneres.
Desprès, Jarvis va deixar la banda en stand-by mentre estudiava al Saint Martin’s College, a Londres, (sí, aquell lloc on trobes gent que vol ser com tu…), i la propera versió del grup que va ajuntar ja tenia quasi la forma del que avui en dia es considera l’alineació clàssica: Jarvis Cocker, cantant, guitarrista, i teclats; Candida Doyle, teclats; Russel Senior, guitarra, violins; Steve Mackay, baix; i el Nick Banks a la bateria. Només faltava Mark Webber (guitar), qui s’apuntaria el 1994. Dels primers anys tocant junts en sortirien diversos ‘singles’ que van atreure l’atenció dels mitjans especialitzats en musica indie, i l’LP Separations al 1992 amb joies com She’s Dead, My Legendary Girlfriend o Countdown que sembla ser un punt d’inflexió per a la banda, una aposta per a deixar enrere l’anonimat i fer el que calgui per a arribar a les estrelles … I wasted all my time on all those stupid things that only get me down.
També cal escoltar la recopilació Intro: The Gift Recordings en el que, al 1993, van ajuntar alguns singles i altres peces imprescindibles. De fet, és un dels meus LPs favorits, una combinació meravellosa de les lletres aparentment quotidianes de Jarvis descrivint a la perfecció la vida de la gent d’una ciutat post-industrial al nord d’Anglaterra, amb música que vol ser popular però no pot evitar trencar les típiques normes i restriccions de la musica pop. Exemples per a tastar: Razzmatazz, Space, O.U. (Gone, gone), Stacks o Sheffield Sex City – vuit minuts d’odissea caminant per la ciutat natal dels Pulp. Una ciutat gris, avorrida, mig morta, amb cops amagats, però que Jarvis sap descriure, exagerar, i retratar com poca gent sap fer. Un exemple majestuós també de com el esprimatxat, tímid, i desubicat mis-shape que era Jarvis pot agafar quatre anècdotes captades al vol i imatges imaginades per a crear unes històries fantàstiques on les fantasies van avançant i creixent, barrejant el surrealisme amb la mundanitat, a través d’uns ritmes hipnòtics i la veu seductora del cantant. Èpic.
Amb Razzmatazz comença un fil de cançons àcides, emprenyades, sarcàstiques o iròniques sobre la gent que segueix les modes com a ovelles, la gent curta i els hooligans que se senten superiors a la gent com Pulp. Gent que viuen només per diners, o les noies que (a la cançó) han deixat l’autor o han triat un altre noi abans que ell; però, per sort, són cançons ben regades amb aquell humor típic del nord d’Anglaterra, amb girs de paraules, girs de guió i finals inesperats. A més a més, aquest single és probablement el primer senyal de l’estil de pop que Pulp usaria pels propers dos LPs, els àlbums que els deixen a dalt de tot, al lloc on pensaven que volien ser en aquell moment. The trouble with your brother, He’s always sleeping with your mother…
I llavors arriba el primer gran èxit amb majúscules. El llarga durada His’n’Hers, del 1994, és tota una joia de pop-rock, de principi a fi, barrejant melodies fresques i originals, innovacions, girs inesperats, i la lletra de Jarvis, que torna a ser la clau de volta de tot plegat. Tant l’àlbum com els singles van arribar al públic massiu i l’èxit estava assegurat. També coincidia en el temps amb una bona collita de grups nous britànics que apareixien com bolets; Oasis, els Charlatans, Blur, Supergrass… una ona de potència que la premsa simplificaria ajuntant-ho tot baix l’etiqueta de BritPop.
D’aquest LP, el single que va seguir la línia de Razzmatazz amb un estil de pop més clàssic, a primera vista, és Babies. Musicalment mereix un 10, i la lletra ens dóna un exemple més de situacions incòmodes i fantasies adolescents relacionades amb el tema del sexe en la línia de Jarvis. El grup sovint torna a tocar aquest tema, per explicar relacions dibuixades amb les fantasies de jóvens poc àgils i menys experimentats, però molt més reals que la majoria de cançons pop/rock que ens parlen d’un amor que és per a sempre i on en cada acte sexual uns cossos perfectes es troben i arriben a tocar les estrelles. Jarvis escriu més sobre els primers intents, els fracassos, les obsessions i els intents d’espiar als germans i germanes grans dels amics. Parla de la vergonya, la timidesa, les ganes que es queden en ganes, les imperfeccions, la suor, la brutícia, llits per a fer, llençols per a canviar, mitjons posats, cinc minuts de tocaments al sofà abans que entri algú…
Un altre història semblant surt als Acrylic Afternoons, i a més a més ens dóna una nova mirada de la seva capacitat descriptiva, essencial per a fer les cançons creïbles i imaginables. Cortines mig obertes, taules plenes de tasses de té i capses de galetes (trencades), paper passat de moda decorant les parets, adorns barroers, cases petites amb parets primes per on se sent tot….
Do You Remember The First Time? parla d’amants i embolics, i també del fet habitual que el primer acte sexual entre dos jóvens, doncs, sovint és un desastre. Tal com diu Jarvis amb la seva manera de Sheffield d’expressar-se, a ell li va costar molts anys arribar a puntuar en el sexe com a ‘acceptable’.
Tant de parlar de l’estrella del grup, Jarvis, però que sabem dels altres, de Candida, Mark, Russell, Steve, Nick? Sempre s’han quedat en un segon pla, però està claríssim que són uns músics i compositors de primera categoria. Però sembla ser que també tenen el caràcter que té Jarvis fora de l’escenari, són persones modestes, humils, que fan la feina ben feta i xalen com poden però sense el soroll que molts artistes necessiten fer per a reclamar l’atenció. Per a veure com són de veritat, res millor que aquest documental que es va fer al 2014 sobre el seu últim (fins ara) concert, amb entrevistes amb els membres del grup, una mirada a les vides ‘gens-d’estrella-de-pop’ que viuen ara, i opinions d’una bona varietat de fans, i del common people de Sheffield. També cal remarcar, pels lectors tortosins, que la Candida comparteix nom amb una de les copatrones de Tortosa, cosa que potser mereix un agermanament entre la capital ebrenca i Sheffield…
Tornant al disc His’n’Hers, Pink Glove és un altre exemple que, mirat en retrospectiva, sorprèn per l’originalitat de la composició musical, i la manera de cantar entre crits i sospirs, de la veu de Jarvis que sap passar de la indignació a la seducció en un no res, tot això als anys 90, al mig d’un món de tres minuts de perfect pop songs. Crec que d’aquí també han vingut la gran quantitat d’adeptes que el grup ha aconseguit, els fans una mica ‘diferents’ que busquem alguna cosa que surt del ‘normal’. Pink Glove és una mirada a la situació d’algú que ha de vestir-se d’una certa forma, o tenir un cos perfecte, per a complaure a la gent – mentre Jarvis, alt, prim, grenyut, pocatraça, amb les seues mítiques ulleres enormes, li proposa que torne amb ell, que no cal ser un fake per a complaure a ningú.
Per a acabar de repassar el disc, escoltem David’s Last Summer, una evocació de com eren els estius de l’adolescència del grup a Sheffield, a la dècada dels 70. Tal com va explicar Jarvis anys desprès, la cançó vol captar aquest estiu perfecte de dies llargs i de no fer res, de caminar, de banyar-te al canal, d’estar amb els amics, si en tens, de beure cerveses, si tens diners, de temperatures perfectes i un sol brillant però no excessiu, aquests estius que realment no existeixen o són tant efímers abans de tornar a la realitat dels estudis, o de les feines; en resum, aquells estius de la joventut que ja no tornaran mai més, si és que mai han existit.
Un dels punts claus de la música dels Pulp és que son de Sheffield, una ciutat al nord d’Anglaterra. Una ciutat que havia sigut un potent motor de la revolució industrial i l’economia britànica durant dècades, una ciutat on abans gairebé tothom podria trobar feines (dures) sense gaire problema, a les mines o a la indústria de l’acer. No en va, l’acer de Sheffield tenia una reputació mundial en quant a coberts de taula i altres productes. Quan Pulp eren jóvens encara hi podries treballar si no tenies més ambicions o inquietuds que el de guanyar un sou relativament bo fent un munt d’hores extres, i gastar-lo en cervesa, futbol, i cases d’apostes. Molt embafador per segons quins caràcters. Aquesta època ‘bona’ va acabar al finals dels anys 70 i, en un no res, Sheffield es va convertir en una ciutat post-industrial, plena de gent a l’atur, gent vivint amb el mínim, jóvens sense futur, botigues tancades…. i res a fer. Però sembla ser que era i és un camp molt productiu per a cultivar bons músics; Heaven 17, ABC, Human League, Pulp, Arctic Monkeys…
La gent que hi viu són gent de la ‘classe treballadora’. En la societat anglesa les classes socials encara estan molt marcades i són difícils de deixar enrere. Fins i tot en el cas hipotètic que algú acabés guanyant una fortuna un dia, gràcies a un bon invent o un cop de sort, i puguis comprar una mansió amb piscina, i jubilar-te als 50 anys, igualment continuaria sent ‘working class’ per la seva història, família, gustos, l’accent… són aquesta gent els que van inspirar la famosa Common People (trobo que la traducció del títol a ‘gent normal’ que van fer els Manel deixa moltes coses sense dir). Si l’heu sentida algun cop, no cal que us digui que Common People és un tresor de principi a fi, una obra mestra, un himne per a la gent de baix, la gent que no té gaire coses ni cap possibilitat de tenir-ne. A primera vista és una crítica o burla a la gent fatxenda de torn que volen tastar aquesta vida de pobres per a semblar més genials. Jarvis porta la noia de classe alta al supermercat per a començar a ensenyar-li la seva vida, ja que deu ser el punt fort de la seva setmana -anar a fer la compra, buscar una oferta i mirar totes les coses que no pots comprar. Això i anar al pub, fumar, jugar al billar i, si tens sort, follar. No és gent farta que passa el dia fora de casa mirant botigues, però tenen casa dels pares per a acollir-los quan hi tornen, sinó gent que està al límit. En la mateixa línia de moltes cançons, evidentment Jarvis pensa que té alguna opció de lligar amb la noia, ja que ella s’ha interessat per a la seva vida, però ni això. La música té un ritme trepidant i una producció que mereix tenir altaveus que arriben fins a la potencia numero 11. La lletra és una poesia, un crit de desesperació i resignació, i evidentment ningú la pot cantar com Jarvis. Cal recordar que Jarvis també es conegut per enregistraments llegint contes, poemes, etc., ja que té una habilitat de recitar i fer sentir allò que ell sent, que pocs cantants saben transmetre.
Pretend you never went to school but still you’ll never get it right because when you’re laid in bed at night watching roaches climb the wall, if you called your Dad he could stop it all. Yeah, you’ll never live like common people, you’ll never do whatever common people do. Never fail like common people, you’ll never watch your life slide out of view…
Common People apareix en l’LP Different Class (1995). Una altra joia d’aquest àlbum és la cançó I Spy. Explica com Jarvis fa el seu rol de ‘common person’, un pobre desgraciat que passa els dies sense fer res, però realment dins del seu cap està espiant i aprenent i planejant la seva revenja sobre els demés, sobre tota aquella gent que se sent superior a ell perquè ells sí que ‘tenen una vida’. És un altre exemple de les cançons originals musicalment, que els aparten del carril principal del pop/rock, amb canvis de ritme i narracions que a mi em recorda, salvant les distàncies, a aquells grups dels 70 com els principis de Queen o grups més psicodèlics que canviarien les estructures típiques de tres minuts que es van instal·lar amb el gran boom del pop als 1960.
Disco 2000 és una bomba. Una de les meves favorites, on les jocs de paraules i frases i descripcions típiques de les cases, famílies, relacions, i vida que s’esperava a la gent del sud de Yorkshire del segle passat arriben molt més allà que el que fan molts compositors que simplement juguen amb els llibres de les rimes i símils fàcils. Tornem al tema favorit d’un adolescent avergonyit que no té res a fer amb l’amiga de l’escola… i s’imagina tornar a trobar-se anys després, ell sense res, i ella evidentment casada i espentejant un cotxet amb el bebè. És d’un realisme directe, pintat amb melancolia, però amb un ritme ballador marcat per la potencia del baix i dos guitarres que ja tenien a la banda.
Something Changed. Una cançó d’amor més tradicional a priori, però que et posa la pell de gallina amb només tres frases. Si podeu entendre bé la lletra en anglès, mireu-lao. Crec que amb aquestes paraules, descrivint els moments de casualitat, o del destí, parlant d’allò inesperat que els ha portat a estar junts als protagonistes, és la cançó que acaba definitivament amb el debat inútil sobre si de les lletres de cançons les podem anomenar poemes.
Plot twist, gir inesperat de guió … fa estona que estem parlant de les lletres de Jarvis. Però ell mateix diu (i potser ho pensa) que la lletra és la part menys important d’una cançó. Ell, igual que els nois de la pel·lícula Sing Street, va formar un grup de música simplement perquè volia cantar en un grup, fer-se famós, tenir èxit, passar-s’ho bé… i va acabar escrivint la lletra quasi de rebot, ja que ‘sempre’ ho fa el cantant del grup. Però la seva teoria és que les paraules només són una eina per a tirar endavant la cançó, com un instrument més, i que realment no importa sobre el que cantes perquè la majoria de gent no posa atenció en el significat d’allò que expliques. Clar, per una mentalitat com la de Jarvis, pensar que a la gent no li importa sobre què escrius, de fet t’obre les portes a escriure sobre tot, sobre coses que ningú més està cantant, deixant volar l’imaginació i la intel·ligència. I d’aquí ve la genialitat i originalitat de les cançons de Pulp. De fet, cap al final de la carrera de Pulp, Jarvis va publicar les lletres en un llibre de poesia, Mother, Brother, Lover, senyal que li deu haver agradat el que escriu!
Una altra cançó de Different Class que sembla més una narració d’una novel·la és F.E.E.L.I.N.G.C.A.L.L.E.D.L.O.V.E, una peça que intenta explicar el que sents quan t’arriba aquesta sensació que anomenem amor, aquesta sensació que no sabem que ens passa però no és com les pel·lícules romàntiques. Una altra cançó que, Déu-n’hi-do, trobar-la en un disc venut com a pop al gran públic, amb sis minuts de pujades i baixades, de canvis de ritme, de narracions, d’emocions… També he de confessar que des de que vaig sentir cançons com Respect i D-I-V-O-R-C-E, tinc una dèria particular per cançons que lletregen paraules! De vegades cal dir explicar les emocions lletra per lletra, suposo, per a començar a desxifrar-les.
Underwear, escrita a la dècada dels 90, toca un tema de l’actualitat -el del consentiment sexual, o d’aquell moment quan la calor del pub, de la pujada de la cervesa i dels primers petons s’esvaeix, i comences a tenir fred quan te n’adones que ets a casa d’algú que no coneixes, mig despullat/da i ja no saps què fer ni què vols fer… No seria la cançó que és, però, sense el gir del toquet voyeur que hi afegeixen. Hi introdueixen una tercera persona (Jarvis) explicant que a ell ja li va el morbo de veure’t (a la noia indecisa) en roba interior a casa d’algú altre .
This is the sound of someone losing the plot, making out that they’re okay when they’re not. You’re gonna like it, but not a lot. And the chorus goes like this: Oh, baby, here comes the fear again…
Així es com sona quan algú perd el nord…. i així és com comença The Fear (La Por), la primera cançó del proper LP, This Is Hardcore (1998). Havien passat un parell d’anys al cim de la fama i l’èxit, gaudint de tot allò que Jarvis havia buscat durant tota la vida, allò pel qual havia treballat una bona pila d’anys. Sortint com a famós a programes de la tele, declaracions escandaloses guanyant portades a la premsa, concerts massius, un exèrcit de fans, fer seu el festival de Glastonbury amb la facilitat de qui roba llaminadures a un nadó (expressió anglesa), sexe, drogues, alcohol, i una nit i una altra nit en hotels mentre conquereixen el món. I què passa? En lloc de fer un altre àlbum repetint la fórmula de grans himnes de pop, amb cors enganxosos i (relativament) fàcils d’entendre, Jarvis sembla ser que ja ha vist que la vida d’un famós egoista i hedonista és una merda. Tal qual. Jo crec que són les seues arrels de Sheffield que aconsegueixen salvar-li a llarg termini, i que ajuden a que pugui tornar a la vida ‘normal’, i continuar creant art amb el seu ull crític, sarcàstic i observador; però primer havia de treure tot el viscut durant aquest parell d’anys de fama. Les inquietuds, la foscor, la violència, la pornografia, els abusos, els excessos… ho vomita tot en aquest LP, i no només amb les lletres sinó amb la musica estrident i sovint incòmoda que escriuen com a grup. Un LP que els fa perdre pistonada entre alguns fans nouvinguts, però que enamora altres fans – com jo. Un LP que creix cada cop que l’escoltes.
Jarvis, the sex symbol? Dins de tot el que podem dir sobre el grup també cal esmentar que la persona i personatge freaky, desnerit, gens guapo segons el criteri tradicional, que havia començat a cantar i ballar per a crear un personatge dins del grup anys abans, escrivint sobre fracassos o somnis impossibles amb les noies que l’ignoraven, al final arriba a l’èxit en tots els sentits i el seu caràcter també acaba per convèncer a milers de fans que sí, que pots ser diferent i intel·ligent i encantador i sexy.
And have you ever stopped to ask yourself? If you didn’t come to party, then why did you come here? Party Hard, la versió fosca del pop divertit de Different Class.
Help The Aged (Ajudem a la gent gran) toca un tema poc visitat en el món del pop/rock, la necessitat de respectar i ajudar als grans, però els Pulp no poden estar sense recordar-nos que la gent ‘gran’ també han follat, han fumat drogues, han esnifat pegament. Help the aged, one time they were just like you, Drinking, smoking cigs and sniffing glue, Help the aged.
La cançó que dona nom a l’LP, This Is Hardcore, és probablement l’obra mestra del grup (sí, més que Common People). Six minuts de hardcore, explícitament de sexe, de pornografia, de sexe sense floritures ni romanticismes. Però l’ambient que es crea amb el crescendo musical i la veu i lletra de Jarvis també serveixen per a simbolitzar la vida moderna, la vida de merda, de crisi en crisi que estem vivint. Estem al mig d’un mon ‘hardcore’, un mon salvatge, d’agafar allò que vols/pots i enviar els altres a la merda, una societat on lluites cada dia per a sobreviure com pots. Com he dit abans, en aquest LP, Jarvis i la banda fan net de molts de mals rotllos per a poder tornar a viure el món amb positivisme i bon humor.
Glory Days podria ser la versió més àcida de Common People. És la versió de Sheffield de les cançons americanes que parlen de dies de glòria, carreres de cotxes, noies guapes, i dies a la platja, tot allò que quedava molt lluny per a la joventut de Sheffield. Per als de Yorkshire, els dies són més d’ambicions irreals, somnis ridículs, dies ‘perduts’ al llit sense motius per a aixecar-se, bevent cafè al bar durant hores mentre pensem en alguna cosa que fer, mirant com la gent ja vola per l’espai en coets però els nostres treballs (si els tenim) són de netejar lavabos i intentar tenir prou diners per pagar la llum de casa i tenir calefacció a l’hivern.
Si mireu alguns concerts o entrevistes de Pulp, o el documental esmentat abans, un altre punt interessant és que no només demostren un sentit d’humor molt fi i molta intel·ligència, sinó que són molt educats. Sempre parlen bé i s’expressen amb agraïments, explicacions, disculpes… en fi, bones persones, i en aquests temps és molt agradable de sentir-los. Si vau mirar les sessions de discoteca que va fer Jarvis en directe des del seu menjador durant el confinament, sabreu exactament del que parlo.
L’últim LP de Pulp, We Love Life, va sortir al 2001. Un altre canvi en direcció, sense el ritme pop-disco dels grans èxits ni la foscor i introspecció del This Is Hardcore. El grup tenia ganes de canviar, de deixar el formigó de les ciutats i les intimitats de les relacions personals darrere i sortir al camp a respirar i tocar la natura. Aquest canvi d’enfocament, afegit a un canvi de productor –amb la sorpresa de que seria el gran Scott Walker que acceptaria aquest paper– va donar com a resultat un LP molt diferent dels anteriors, encara que, si aneu a investigar els principis dels Pulp als anys 80, potser trobareu alguns punts en comú.
The Trees. Passi el que passi, i pot passar de tot, els arbres estaran allí observant-nos.
Wicker Man, vuit minuts de descripció de la Sheffield poc vista, de les males herbes que hi creixen, dels rius i canals que van animar la industrialització i ara són llocs abandonats on viure mil aventures….
Bob Lind (The Only Way Is Down), una cançó sobre els bons moments i els moments dolents, de com la vida sempre ens té una sorpresa amagada. It will not stop, it will get worse from day to day ‘til you admit that you’re a fuck-up; like the rest of us. Oh, that’s the time you fall apart. That’s the time the teardrops start and that’s the time you fall in love again…
Bé, hauríem d’anar acabant però pels ‘completistes’, quan acabeu la discografia bàsica del Pulp, mireu alguns singles que no surten a cap LP o les cançons que apareixen en bandes sonores com les pel·lícules Grans Esperances, Trainspotting, Harry Potter i El Calze de Foc i altres, o les relacions que té Jarvis amb la música i vida artística de França, arribant a participar al disc 5:55 de la Charlotte Gainsbourg, o el seu coneixement enciclopèdic de (i amor per) la història de la música pop i disco, exemplificat amb els programes que ha fet per a la ràdio BBC. Tampoc podem acomiadar-nos sense una menció per un altre gran artista de Sheffield, el Richard Hawley, que sovint ha col·laborat amb la banda en els concerts.
Quan surt el sol de matí, què vol dir? Una sensació trista perquè s’acaba la festa de la nit, i el sol torna a il·luminar el fracàs de vida que tens? O una sensació d’alleujament, perquè comença un nou dia, un dia de llum? Bé, tu decideixes. Ara, mira aquesta versió de Sunrise (LP: We Love Life) de principi a fi i imagina com deu ser acabar un concert, o un article, així…
*També podeu escoltar la llista de reproducció d’aquest article a Spotify:
Fes el teu comentari