Experts

Hi ha una cosa admirable de la nostra època.

Hem aconseguit convertir gairebé qualsevol mancança emocional en una competència personal.

Abans, si una persona tenia dificultats per mostrar afecte, es deia que tenia dificultats emocionals.

Ara és selectiva.

Abans, si fugia sistemàticament de qualsevol vincle profund, potser algun amic li suggeria que s’ho fes mirar.

Ara és una persona lliure.

Abans, si evitava comprometre’s amb algú, semblava un problema.

Ara sembla una filosofia de vida.

Hem fet un salt evolutiu extraordinari.

Ja no tenim ferides.

Tenim límits.

Ja no tenim inseguretats.

Tenim estàndards.

Ja no tenim temors.

Tenim criteri.

I així anem avançant.

Convertint les nostres defenses en virtuts i les nostres fugides en decisions madures.

Som experts.

Experts en dir que no busquem ningú mentre revisem el mòbil cada deu minuts.

Experts en proclamar la nostra independència emocional mentre ens enfonsem perquè algú ha trigat tres hores a contestar un missatge.

Experts en afirmar que estem molt bé sols… sempre que hi hagi algú pendent de nosaltres.

Experts en aparentar serenitat mentre emocionalment semblem un moble d’IKEA muntat un diumenge a la tarda, amb peces sobrants i sense haver llegit les instruccions.

Perquè la veritat és que portem anys entrenant-nos.

No per estimar.

Ni per confiar.

Ni per construir.

Per fugir.

Això sí que ho dominem.

La retirada estratègica.

La distància prudent.

La ironia preventiva.

La indiferència calculada.

L’art refinat de no exposar-nos gaire per si la vida decideix tocar-nos allà on encara som vulnerables.

I, per ser justos, tampoc ens ho han posat fàcil.

Vivim en una societat que ens anima constantment a connectar amb tothom però a vincular-nos amb ningú.

Coneix persones.

Explora opcions.

No et tanquis portes.

No et conformis.

Continua buscant.

Sempre buscant.

Com si l’amor fos una aplicació amb actualitzacions setmanals i una versió premium a punt de sortir al mercat.

I nosaltres, obedients, llisquem.

Cap a la dreta.

Cap a l’esquerra.

Cap a una nova conversa.

Cap a una nova expectativa.

Cap a una nova decepció.

Com si les persones fossin possibilitats infinites i no històries per construir.

Aquí segurament somriuria amb ironia Zygmunt Bauman, que fa anys va descriure la nostra època com una societat líquida: una societat on canviem de feina, de ciutat, de mòbil i, de vegades, fins i tot de persones amb la mateixa facilitat. Un món on tot és flexible, adaptable i reemplaçable.

Fins i tot els afectes.

I potser el més irònic de tot és que ens pensem que això és llibertat.

Quan sovint només és por amb un nom més elegant.

Perquè hem convertit els vincles humans en productes amb garantia limitada.

Quan alguna cosa incomoda, es canvia.

Quan exigeix paciència, es replanteja.

Quan obliga a negociar, es qüestiona.

Quan demana profunditat, apareix aquella frase màgica que serveix pràcticament per a tot:

—Necessito espai.

Una expressió fascinant.

Perquè gairebé mai significa que necessitem espai.

Normalment significa que necessitem una sortida d’emergència.

I així avancem.

Acumulant converses.

Acumulant contactes.

Acumulant oportunitats.

Acumulant persones que potser haurien pogut ser una història.

Però acumulant molt poques històries.

Perquè les històries de veritat tenen un defecte terrible.

Obliguen a quedar-se.

I quedar-se és infinitament més difícil que marxar.

Marxar, de fet, és relativament senzill.

Una excusa ben construïda.

Una mica de silenci.

Una desaparició elegant.

I endavant.

Quedar-se és una altra cosa.

Quedar-se implica ser vist.

No la versió divertida.

No la versió interessant.

No la versió segura de si mateixa.

Sinó la real.

La que dubta.

La que s’equivoca.

La que té contradiccions.

La que acumula cicatrius.

La que calla més del que diu.

La que continua tenint temors malgrat tots els llibres d’autoajuda que asseguren el contrari.

I aquí és on apareix el vertigen.

Perquè compartir un sopar és fàcil.

Compartir una fotografia encara més.

Compartir una estona també.

El que resulta infinitament més complicat és compartir les esquerdes.

Reconèixer que es necessita algú.

Admetre que algú importa.

Acceptar que una altra persona té la capacitat de fer immensament feliç… o de deixar completament desorientat.

Per això molts hem desenvolupat estratègies sofisticadíssimes.

No per estimar millor.

Sinó per no haver d’arribar tan lluny.

I després ens preguntem per què ens sentim tan sols.

La resposta té una ironia magnífica.

Hem construït fortaleses emocionals perfectes.

Tan perfectes que ja no hi entra ningú.

Ni tan sols nosaltres.

I potser aquesta és la gran paradoxa del nostre temps.

Que ens passem la vida intentant evitar el dolor.

Evitar les decepcions.

Evitar els riscos.

Evitar les ferides.

Evitar qualsevol cosa que ens pugui trencar una mica.

I en aquest procés acabem evitant exactament allò que donava sentit a moltes coses.

Perquè al final no ens fa tant temor que ens trenquin el cor.

El que ens fa realment temor és una altra cosa.

Que algú arribi.

Que es quedi.

Que conegui la persona que hi ha darrere de totes les versions que projectem.

Que vegi el que som quan s’apaguen els focus i desapareixen les màscares.

I que, malgrat tot això, decideixi continuar allà.

Potser perquè, en el fons, és molt més còmode viure convençuts que ningú ens entén que acceptar la possibilitat que algú sí que ho faci.

I és aleshores quan tota la nostra sofisticada arquitectura emocional comença a trontollar.

Perquè ja no serveixen els discursos.

Ni les teories.

Ni les frases compartides a Instagram.

Ni les explicacions intel·ligents que ens repetim per justificar les nostres fugides.

Només queda una persona davant nostre.

Mirant-nos als ulls.

I pronunciant una paraula extraordinàriament simple.

Una paraula que continua provocant més vertigen que qualsevol algoritme, qualsevol aplicació i qualsevol promesa de llibertat moderna.

—T’estimo.

I és aquí on aquest article hauria d’acabar.

Però no puc.

Perquè després de parlar de nosaltres.

De la societat.

De Bauman.

De les relacions líquides.

De les fugides emocionals.

Hi ha una realitat bastant més simple.

Que també estic parlant de mi.

Perquè és fàcil analitzar el món.

És fàcil posar etiquetes.

És fàcil diagnosticar les contradiccions dels altres.

El difícil és mirar-se al mirall.

I reconèixer-s’hi.

I la meva temor no és el compromís.

Ni el dolor.

Ni tan sols que em tornin a trencar el cor.

La meva temor és molt més absurda.

I més humana.

Que algú arribi.

Que es quedi.

Que em conegui de veritat.

I que, malgrat tot, continuï allà.

Perquè aleshores s’acaben les teories.

Les excuses.

Els discursos.

Les fugides.

I ja no em queda cap lloc on amagar-me.

Només una paraula.

Aquella paraula.

La que continua provocant-me més vertigen que qualsevol algoritme, qualsevol aplicació i qualsevol promesa de llibertat moderna.

—T’estimo.

I potser aquesta és la veritat que he intentat esquivar durant tot l’article.

Que mai no he tingut tanta temor a l’amor.

Sinó a deixar de fugir.

*Toni Pons