He llegit amb molt interès l’article de Pere Lluís Huguet, “¿Salvar la monarquía?”. De la seva visió sobre la monarquia espanyola en puc entendre algunes frases però la divergència gairebé és total en el contingut.
Comenta que el rei ha dotat durant els darrers 45 anys l’estabilitat de l’Estat i el balanç és extraordinàriament positiu, havent gaudit del període més llarg de pau de la història. És veritat que s’han viscut moments de prosperitat i tranquil·litat, però tinc vàries objeccions a replicar-li al respecte. La primera és que la instauració reial va arribar fruit d’un cop d’estat, com tantes vegades ja havia viscut Espanya amb “Pronunciamientos y Alzamientos Nacionales”, imposat per un general rebel contra la Constitució, guanyador d’una guerra amb l’ajut de Hitler i de Mussolini, sense que el poble tingués res a dir amb un referèndum o com a mínim amb una pregunta si acceptaven o no la monarquia. La segona és que la Constitució que va donar peu a la legalització de la Corona, la dreta espanyola es va negar a votar-la, sense dubte, per massa agosarada. Avui, en canvi, són els que la defensen a ultrança perquè segons afirmen és la base de “la unidad de España”. I la tercera és que queda pel mig la pregunta que mai s’ha acabar de contestar clarament sobre la responsabilitat que tingué el rei amb el cop d’estat de Tejero i Milán del Bosch, entre altres, amb trets a les Corts i amb tancs pels carrers de València, que posteriorment ell en va sortir com a salvador de la pàtria.
L’altra afirmació del senyor Huguet és si una República hauria complert de la mateixa forma. I aquesta va lligada a una altra que expressa posteriorment afirmant que el països més estables d’Europa son els dotats de monarquies parlamentàries. La configuració d’Espanya com Estat és ben diferent del nord d’Europa. Allí s’han respectat els drets de l’home i la democràcia i, en canvi, a Espanya hem viscut la trista realitat que la majoria dels reis borbònics han hagut de fugir per cames per robatoris, corrupcions i enrenous de tota mena. Vet aquí la diferència entre el nord d’Europa i Espanya! És que les repúbliques a França, a Portugal o a Alemanya no funcionen? No han viscut la mateixa prosperitat que Espanya, durant els darrers 45 anys?
El nostre problema és diferent; les cúpules judicials espanyoles estan podrides, sense poder renovar-se com exigeix la Constitució. Els militars jubilats, algun d’ells, desitjaria convertir-se en un Espartero, Primo de Rivera o Franco i afusellar els que no pensen com ells. Al govern sorgit per voluntat popular se’l cataloga de “comunista”, mentre manifestants a la plaça de Sant Jaume de Barcelona poden exhibir una bandera nazi, sense altra repercussió que l’escàndol de la premsa d’Alemanya. Vet aquí que el rei, després del referèndum del 2017 va sortir a la televisió no a posar pau entre les diferents faccions i posicions polítiques, entre independentistes i unionistes, com hauria de respondre la missió del Cap d’Estat davant d’unes circumstàncies tan greus per no haver acceptat el diàleg i la pregunta al poble català, esmentant la Constitució. Que no és inconstitucional no renovar el Poder Judicial i el rei no en diu res? Quina explicació ens ha donat fins el moment davant la fugida del seu pare a Abu Dhabi? El problema, senyor Huguet, és que la dreta a espanyola mai no ha volgut perdre el poder que ha tingut i que té actualment. No pot acceptar que manin governs que no siguin del seu color.
Vet aquí, doncs, les analogies entre el succeït els anys 1930 i l’actualitat. Quan la dreta perd el poder, s’aixequen contra el que el poble ha guanyat sense voler respectar els principis de la democràcia. Si els respectessin, com les monarquies del nord d’Europa, aquí no passaria res. El problema radica en què el borbons han hagut de fugir tantes vegades d’Espanya, no expulsats pel poble, sinó per causa de les seves malifetes i corrupteles.
I en alguna cosa estic totalment d’acord amb vostè i és el que explica d’ Ortega i Gasset, quan va dir que havíem d’avançar per aconseguir el respecte entre les persones i la pluralitat entre les ètnies, com defineix la Constitució. Si els reis espanyols no fossin part d’uns i anessin en contra dels altres, obrant al marge de la Constitució que ells diuen defensar-la però no l’apliquen per ells i la seva família per allò de la inviolabilitat, no ens caldria preguntar si ens cal o no salvar la monarquia. I més afirmo; si visquéssim en una democràcia sense jutges polititzats, militars que pretenen fer ressonar de nou els sabres, i unes elits econòmiques que no volen perdre el poder que disposen gràcies al rei, no ens caldria parlar que la monarquia espanyola pot perdre la corona. La tranquil·litat existiria si hagués voluntat de diàleg i els que no pensen igual que tu qualificar-los com a enemics.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari