El passat 14 de setembre, el president Puigdemont va ser entrevistat pel periodista Sergio Savoia durant la sessió dedicada als drets, la llibertat i la identitat dels pobles en el marc del festival Endorfine que va tenir lloc a ciutat suïssa italòfona de Lugano. Escoltar el president Puigdemont adreçar-se a un auditori a l’estranger permet constatar matisos en el discurs polític que malauradament són difícils de sentir a casa nostra per l’impacte directe de les conseqüències del conflicte soberanista i per alguns interessos partidistes de baixa volada. Però, quan siguem capaços de recuperar l’esperit inicial del procés per engegar una nova etapa, que ho farem, algunes de les reflexions exposades a Lugano ens seran molt útils.
L’entrevistador va preguntar sobre el caràcter identitari del moviment independentista des de la lògica Suïssa en què cada regió confederada té una identitat cultural diferenciada. Puigdemont va destacar que, en canvi, la societat catalana està composta d’identitats culturals múltiples. “És català qui vol ser-ho”. A Catalunya ja fa temps que la majoria ho pensem, tot i que alguns encara no ho comparteixen. Però dit a Suïssa sembla una posició tan innovadora que va portar l’entrevistador a afirmar que el nacionalisme català era tan obert que no semblava un nacionalisme. Per això ja fa temps que parlem més de República que de Nació. Parlem més de drets polítics, socials i econòmics que no pas d’identitat.
En un altre moment l’entrevistador va destacar el caràcter pacífic del moviment independentista. De fet, va recordar que el festival havia rebut crítiques per convidar un personatge “en recerca i captura” per part de l’Estat espanyol. Però com el periodista va exposar, Suïssa ha donat veu a moltes persones en recerca i captura que el temps ha acabat demostrant que estaven “al costat bo” de la història. I que seria la història la que acabaria decidint si donar veu a Carles Puigdemont havia estat un encert o no. D’aquesta manera va quedar clar, i això cal tenir-ho ben present, que el pacifisme ens obre portes útils que en un altre cas estarien tancades. El president Puigdemont va deplorar el fet que moviments independentistes violents havien aconseguit una intermediació exterior que no ha estat possible per l’independentisme català, quan aquest és un exemple de resolució pacifica de conflictes que d’altra manera podrien resultar traumàtics. En aquest punt va exhortar la Unió Europea a donar suport a aquest tipus de reclamacions i a facilitar els mecanismes democràtics d’ampliació interior que permetessin l’expressió de la voluntat dels ciutadans de diferents territoris sense Estat que busquen un millor encaix dins de la UE.
Les respostes del president també van servir per deixar clar que l’1 d’octubre va desembocar en un referèndum frustrat, tot i ser una gran manifestació de civisme per part de la societat catalana. Puigdemont va manifestar que continua obert al diàleg amb l’Estat per organitzar un referèndum pactat. I també va mostrar-se disposat a acordar el percentatge de vots favorables necessaris per a assolir la independència, deixant clar que no ha de ser per força el 50% més ú dels vots. L’anàlisi dels resultats electorals dels partits també fa evident que cal continuar amb la construcció d’una incontestable majoria social independentista.
Ara que els diferents actors estan començant a reconèixer poc a poc la realitat, i que expressions com “implementar la república” o “el mandat democràtic de l’1 d’octubre” van perdent el simbolisme màgic i gens pràctic amb que alguns les van voler revestir (o encara ho fan), fora bo que els principals agents implicats estableixin una nova estratègia que permeti avançar a partir de la diagnosi veraç de la situació en la que estem.
*Foto ACN.
Fes el teu comentari