Van dir-me que als pous de sènia el matxo sempre volta cap a l’esquerra, però no em van dir el per què. Anys després, mirant un gran pessebre de Nadal, vaig gosar dir-li a l’artista de la preciosa maqueta que el matxet estava girant al revés. Suposo que per l’esperit nadalenc i per amabilitat no em va dir res sobre el meu comentari de “cuñado”…
Les sènies ja son esmentades pels romans. Després seran perfeccionades pels àrabs. Sembla que sínia és una paraula derivada de l’àrab i nòria ho és de l’àrab sirià. A Catalunya, València i Balears es defineixen les seves parts amb petites diferències.
Matxos, mules i rucs són preferits a cavalls i eugues o a bous i vaques, per la seva constància i ritme a la seva feina de voltar durant hores. Ho fan amb els ulls tapats amb unes ulleres (cucador) per no marejar-se, protegits del Sol amb un barret de palla. L’animalet estarà lligat entre dues barres (perxa, balancí, pèrtiga, etc. ) fixades a un eix vertical (l’arbre) que fa girar una roda dentada horitzontal (rodet) que actua sobre una altra de vertical acoblada a una altra molt més gran: la roda.
La roda mou tota una cordada (llibant, espart, trenat, etc.), que porta “penjada”, fins al fons del pou, on uns recipients de fang lligats cada certa distància baixen i carreguen l’aigua. Són els cadups (catúfols, cadufs, etc.), cadascun amb una capacitat de 4 o 5 litres i amb un forat al fons per deixar sortir l’aire mentre s’omplin. Mentre puja el cadup l’aigua que surt per aquest forat cau sobre l’inferior. Quan arriben dalt de tot aboquen la seva càrrega líquida sobre una mena de banyereta suspesa sobre el buit del pou, posada a l’interior de la roda, anomenada naquera (nàquera, naquereta, pastera, pastereta, etc.), de fusta o de ciment.
Des d’aquí l’aigua corre pel seu pes fins a la bassa, al safareig o al rentador. També a la regadora, tot plegat fet de maons d’argila cuits a bòbiles properes i anivellat amb molt bon mestratge. També hi ha sifonaments –el sifó– per evitar la barrera arquitectònica de la regadora elevada sobre el terreny. La distribució es fa per mig de forats a la regadora a diferents nivells per repartir les aigües, tapats amb peces de fusta o de pedra ajustades amb un drap vell. Més endavant arribaran les portilles metàl·liques (comportes) i les boixes (vàlvules de pont).
La masada d’horta creix al voltant del seu pou fet a pic i pala que normalment podrà abastir un terreny fins quatre jornals. Són pous de secció el·líptica amb una amplada de tres a sis metres al seu eix més llarg i una fondària entre 12 i 25 metres, alguns menys si estan vora l’Ebre. La terra extreta al fer-se el pou s’apila a l’entorn de l’excavació. Tot aquest material està envoltat per una paret de pedra seca i forma l’andador (mota, caminal, cintell, andàmit, etc.) per on circula l’animal. Per accedir a l’andador es puja per la rampa (costa, etc.). Una figuera o un anoer a la vora fan una mica d’ombra. També es pot fer un rafal o parral circular sobre tot l’andador, això ja és una sènia de luxe, clar.
L’interior del pou es revesteix de pedra, treballant des del fons a dalt. Tota la paret descansa sobre unes fustes d’olivera per evitar l’esfondrament del revestiment. A l’estiu es pot aixugar el pou i es quan toca refonar o netejar una mica el pou per a fer bassada d’aigua. També es poden fer mines, unes galeries horitzontals des dels laterals, per buscar més aigua.
A principis del segle vint es substitueix la fusta de la maquinària pel metall. Tallers i fundicions de Tortosa dedicats al món de l’oli (Sales, Baró, etc…) també es dediquen a construir nous arbres, rodes, rodets, portilles, etc.
Després ja s’instal·len motors elèctrics a les sènies. Es fan galeries laterals d’accés fins a un punt més baix on es posen bombes d’aspiració. A vegades s’inunden quan el nivell de l’aigua puja inesperadament. El món de la bomba elèctrica té els seus tallers de construcció i manteniment de referència comarcal: Gas, Escudé, Provinciale, Giné, etc.
Fins els anys setanta del segle passat és possible i normal veure un animalet a les sènies. Avui la majoria estan abandonades o desballestades. Si tenen prou aigua tenen bomba elèctrica o estan molt modificades. Alguns pagesos encara les mimen i cuiden perquè son conscients del seu valor patrimonial i també del sentimental. Potser, fins i tot, guarden a la seva memòria tot el vocabulari perdut de les sènies: pilars, matxos, columnes, merlets, lleonets, i un llarg etc.); o potser també recorden el del món dels basters (guarnicioners, silleros, etc), aquells artesans que “vestien” els animalets.
A l’engranatge de la roda hi ha una pestanya metàl·lica per impedir que es faci el gir en sentit contrari. Es diu fiador, mosso, etc. Recordo bé el soroll d’una sènia funcionant: el cric-cric del fiador i l’aigua caient sobre la naquera… Un altre univers perdut. Imagino ara a vista de dron tota la Vall de l’Ebre fa molts anys: centenars de matxos i mules fent voltes i voltes i voltes pels andadors, tots al mateix temps amb la calor i la humitat de les nostres tardes d’estiu, però encara segueixo sense saber per què el gir de l’animalet és cap a l’esquerra.
Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya.
Cal suposar que es refereix al desaparegut cementiri de Sant Llatzer, avui Plaça de La Unió. La maquinària és de fusta.
L’andador és de dimensions considerables i té un rafal per fer ombra. Una sènia de luxe. Arxiu FJS.
membre d’una nissaga dedicada a l’excavació i manteniment de pous oberts (Pous Artesans Sorribes).
Fes el teu comentari