En el món actual els aeroports son necessaris, sense cap mena de discussió. Però els centralismes juguen un paper important en les ampliacions de les grans infraestructures i molt concretament en els aeroports. Ara tenim el problema del gran aeroport de Barcelona encongit geogràficament entre el mar, la muntanya i el delta del Llobregat. S’ha d’ampliar, s’ha de convertir en un gran hub internacional que centralitzarà 70 o 80 milions de viatgers per any i crearà milers de llocs de treball. A l’empresariat barceloní i a AENA li interessa engrandir-lo perquè els aportarà més beneficis empresarials. Així Barcelona atraurà més gent per viure-hi, s’hi concentraran més negocis i ben aviat, com tot s’hi agrupa, l’aeroport quedarà novament petit i, d’aquí uns anys, hauran de parlar d’una nova ampliació impossible perquè no queden terrenys col·laterals.
Per realitzar obres d’aquesta magnitud s’han d’invertir grans milionades. I perquè tot es concentra als llocs grans i mai no es reparteix, oblidant l’harmonia del creixement territorial equilibrat i racional. L’economia sempre s’indueix per inèrcia pròpia on es poden guanyar més diners per part dels grans empresaris. Per això l’aeroport de Barcelona es queda petit i quan s’acabaran les obres d’ampliació, altre cop, se’ls quedarà estret i curt, malgrat el que s’hi haurà invertit. La riquesa porta creixement i la pobresa dirigeix l’economia per raons de lògica aritmètica a la misèria. Mentre els uns creixen desorbitats, altres que han de marxar del seu territori, per manca de treball, van decaient i cada dia són més pobres. I davant d’aquest trist panorama de polítiques equivocades pels nostres governs, les grans obres d’infraestructures subministradores l’electricitat les instal·len on no existeix riquesa i el cost de construcció els resulta més barat i més rendible pels empresaris.
Els exemples els tenim amb les nuclears, els parcs eòlics i solars i ara amb l’energia reversible de Riba-roja i de la Fatarella -diuen la més gran del món-, que mai s’instal·len als indrets on es consumeix l’energia. S’instal·len a llocs desèrtics on pressuposen per aquell territori “pa per avui i fam per demà”. Els llocs de treball i la lògica riquesa que aporten, com arriben com a regalades a aquells que tenen poc, s’hi instal·len amb relativa facilitat. Amb manca de visió de futur i d’errònies polítiques governamentals, la gran inversió d’avui, representa la gran deflació pel demà per aquell territori on s’ha muntat. I l’error és que d’aquestes grans inversions milionàries que s’instal·len on els resulta més econòmic per les grans empreses per poder subministrar les grans urbs i concentracions humanes, les compensacions que rep el territori no es reinverteixen mirant el demà, sinó únicament per la riquesa que aporten pel dia present. Aquestes compensacions haurien de servir per a crear llocs de treball on s’instal·len, on naixeria una economia independent i no subsidiària directament de la gran inversió. Creant petita economia repartida entre moltes mans, assentaria riquesa i poblament que la disposaria activa quan la gran infraestructura marxarà. Tenim l’experiència del tren de Móra la Nova que en el seu moment va portar molta riquesa, o la química de Flix que en plegar ha reduït la població del municipi a la meitat i el que passarà ben aviat a Ascó, quan s’haurà de tancar la nuclear. Encara avui a aquesta població, “hi regalima la mel” i es viu per sobre de les possibilitats reals però en tancar-la anirà perdent pistonada econòmica fins que quedarà empobrida com la veïna població de Flix actual.
Tot perquè “la benedicció del cel” que els va caure un dia determinat, els governs estatal i autonòmic no l’han planificat adequadament pel futur. Mentre dura tot és bonic i quan s’acaba cau per davall d’abans d’aquella gran instal·lació. Els beneficis que genera, s’han d’invertir per crear petits negocis locals per donar servei, amb ajudes i subvencions directes, per potenciar-los, des dels municipis i des dels Consells Comarcals respectius. Negocis petits, explotacions agràries, ramaderes o tecnològiques de gent radicada al territori que en marxar la gran empresa mantindrà la població i la seva economia. Tot aquest argumentari va lligat indirectament a l’aeroport de Barcelona esmentat.
AENA és qui realment mana a Espanya sobre el tema. I per això Madrid, des de fa anys, el seu aeroport cada cop es fa més gran perquè cada cop els altiplans que la rodegen, s’empetiteixen econòmicament i demogràfica. Les províncies que l’envolten, i sobretot el seus pobles de l’interior, van perdent importància de tota mena perquè els seus estudiants que acaben les carreres universitàries fan cap a la gran capital quan als territoris on van nàixer no tenen treball per l’especialitat. A Madrid a AENA li resulta fàcil invertir; es tracta d’una associació empresarial centralitzant pel seu caràcter governamental i, a més, són territoris més o menys plans i mai tan encaixonats com és el cas de Barcelona. I per això, malgrat que la situació geo-estratègica de la capital d’Espanya sigui inferior, per cada euro que s’inverteix a Barcelona, a Madrid se n’inverteixen deu.
Actualment les cambres de Comerç de Reus i de Girona, lluiten per aconseguir part dels “pastís” que AENA vol per a Barcelona, malgrat la llacuna i els ocells del Prat. Ni a Reus, ni a Girona no existeixen inconvenients ecològics que ho impedeixin i, a més, donarien nous llocs de treball i equilibrarien els territoris, amb un cost molt inferior. El centralisme i AENA ho veuen diferent. I la realitat és que una llacuna o un ocell no pesa igual per Barcelona que per un parc de muntanya de les comarques de l’interior o del Delta de l’Ebre.
Davant les dificultats per eixamplar l’aeroport barceloní, la pregunta de qualsevol persona de carrer, és la següent: Per què no s’engrandeixen els aeroports de Reus o Girona que equilibraria el territori de Catalunya i facilitaria el turisme de la Costa Daurada i Terres de l’Ebre, i per la Costa Brava?
*ANTON MONNER és autor del llibre ‘El despoblament rural’.
Fes el teu comentari