Jo també sóc dels que penso que el procés independentista va ser ideat pels màxims dirigents del país com un mètode per portar l’Estat a una negociació que millorés les condicions de l’autogovern. Això no vol dir que tot plegat fos un engany. Aquests processos són molt complexes, hi ha moltes dinàmiques en joc i hi ha moments en que sembla que els esdeveniments poden agafar camins diferents. Però l’estratègia central es feia molt evident. I aquesta era, de fet, la seva gran debilitat.
La frustració que va generar la ribotada de l’Estatut de 2006, afegida a l’impacte de la Gran Crisi, van suposar l’impuls definitu per a que l’independentisme assolís la centralitat del tauler polític. Aquest moviment contestatari va esclatar amb molta força des del primer moment. I els dirigents polítics, enlloc d’aprofitar-la per conduir el país cap a la independència, van pensar que els donaria la palanca necessària per assolir la sobirania fiscal, seguint el model d’Euskadi, i alguna que altra millora autonòmica més. Per això va començar una campanya que, d’una banda, frenava l’ímpetu del carrer, intentant gestionar-lo per donar-li la pressió justa en cada moment; i de l’altra, anava aplicant tensió sobre el govern central. Una tensió que va anar creixent perquè l’ímpetu del carrer cada cop era més efervescent i, sobretot, perquè el govern central no feia cap cas de les reivindicacions del govern català.
Era molt significatiu com, a cada pujada del nivell de pressió, el president de la Generalitat, ja fos Mas o Puigdemont, s’assegurava de deixar ben clar, fins avorrir, que en cap cas es renunciava al diàleg. És a dir, a la negociació i, per tant, al pacte. Qui no ho volia veure, senzillament no ho volia veure. Però l’estratègia era transparent. Espanya podia optar per actuar com el Regne Unit i oferir un referèndum d’autodeterminació al costat d’un paquet de noves mesures d’autogovern que garantissin la derrota de l’independentisme. O podia fer el que va fer, optar per la repressió quan va veure que amb la indiferència la situació se’ls estava escapant de les mans. Si només hagués estat una estratègia dels polítics catalans, la indiferència hagués sigut suficient segurament. Però van cometre l’error de negligir el suport social del moviment. La ciutadania empenyia els polítics. No sempre passa, però quan passa, les coses canvien de veritat.
Atès que enviar l’exèrcit ja quedava del tot descartat, fins i tot per un govern del PP, les seves opcions quedaven reduïdes a la repressió econòmica, policial, política i judicial. A l’econòmica ja hi estem avesats. La repressió policial va durar mig matí. La política del 155 uns pocs mesos. I la repressió judicial ja fa quatre anys que dura amb més de 3.000 persones afectades. Però Espanya ja sap que en pocs anys els tribunals europeus li tancaran també aquesta sortida.
A nivell polític, l’independentisme ha sortit reforçat de tot plegat, amb els millors resultats electorals de la història. I així hem arribat a la taula de negociació que s’ha de posar en marxa de forma imminent. Malgrat tot, objectiu acomplert. Em sorprèn la capacitat que tenim de llegir les nostres victòries com si fossin derrotes (i a l’inrevés). El nou govern espanyol ja ha començat a parlar d’una solució, que encara no es concreta, però que hauria de ser votada pels catalans. Podria ser un nou Estatut o no. Ja es veurà. No sembla que l’Espanya de Pedro Sánchez pugui arribar al mateix grau de gosadia del Regne Unit de David Cameron.
El fet és que l’estratègia de repressió ha fet pujar molt el nivell d’exigència de l’independentisme. El que l’Estat hauria pogut aconseguir de forma més senzilla fa 5 o 10 anys, ara tindrà un preu més elevat. Un preu que l’Estat potser no pot pagar. I l’independentisme es suïcidaria políticament si acceptés menys del que pugui satisfer els seus votants.
En aquest punt, la negociació té més possibilitats de fracassar que de reeixir. Espanya sempre fa tard en aquests casos, la història ho demostra. I arribats al fracàs, l’independentisme haurà de decidir si ho torna a fer, com ha anunciat. Aquesta vegada serà de debò. Però per a que això passi, cal una majoria social i política a Catalunya més gran de l’assolida fins ara. No molt més gran, però sí més gran. Com es condueixi la negociació i es gestionin les victòries a Europa durant els propers mesos ajudarà a aconseguir aquesta majoria, o a perdre-la. Farien bé els partits independentistes en tenir-ho present i oblidar-se de batalles entre partits afins i dins dels mateixos.
I, suposant que aquesta majoria es fa realitat i l’independentisme ho torni a fer, com respondrà l’Estat? Recorrerà de nou a l’estratègia de la repressió? Després de la rebolcada d’aquesta primera part del procés, podrà suportar una nova censura per part d’Europa? Jo opino que no. Penso que l’Estat ja ha llençat totes les seves cartes i ha descobert que són perdedores. L’independentisme, en canvi, encara té més d’una basa per guanyar la partida.
Fes el teu comentari