Les darreres setmanes les xarxes socials treuen fum arran de la polèmica derivada per l’ús del terme inventat “totis” per part de la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, per tal de referir-se als membres del col·lectiu LGTBIQ+, i les argumentacions en defensa de la nostra llengua com les de la lingüista Carme Junyent.
Anys enrere van començar dient-nos que havíem d’incloure sempre les senyores, les nenes i les dones a totes les presentacions públiques que es fessin i ara hem acabat rebent cursos formatius del mal anomenat “llenguatge inclusiu” on et fan escriure frases inacabables fruit de la duplicitat inútil de totes les paraules que existeixen també en gènere femení. I si això ja era, fins ara, el súmmum de l’ocurrència política per voler maquillar quelcom que és impossible de canviar, encara ens faltava tenir la idònia consellera que per decret ens imposés el “totis”, un mot derivat del xipella, un parlar dialectal de la zona rural de Solivella, que a alguns els sembla que és la millor arma per destrossar una miqueta més el català.
Davant d’aquesta absurditat em pregunto per quina raó la “i” deu ser més inclusiva que la “u”. Si troben lògic que algú digui “totis som fantàstiquis, úniquis i valentis” també podrien veure amb bons ulls que “totus som fantàstiquus, úniquus i valentus”. Ara que, aquesta darrera potser es va descartar perquè semblaríem un frare benedictí recitant oracions en llatí i, com hom sap, les misses en llatí només les impartien els del gènere masculí i això és poc inclusiu.
I és que ben mirat, entre el “totis” i els “tòtils” només hi ha una lletra de diferència, la “l”. Vés que no sigui ja una mica això, que certs polítics ens prenen per tòtils a tots i totes, és a dir, a tothom, és a dir, als ciutadans que alhora som els seus votants. I així, des dels despatxos decideixen, imposen i capgiren els usos quotidians d’una llengua i d’un parlar per fer-nos creure el que ells consideren que s’ha de fer-nos creure perquè algú, un dia, va decidir que el feminisme i la inclusió havien d’encapçalar l’agenda setting de les polítiques socials.
Mentre centrem l’atenció barallant-nos per si som o deixem de ser inclusius en un despatx, al carrer continuen havent-hi violacions en manada, augmenten les agressions als col·lectius LGTBIQ+, s’assassinen dones i infants innocents, augmenta la violència de gènere, s’agreugen les conductes inapropiades, se segrega per raó de raça i, fins i tot, per si duus o no una mascareta.
Que trenquem o burlem els esquemes racionals d’una llengua que, com totes les llengües romàniques, empra el masculí com a genèric, no ens farà ser més igualitaris, ni més respectuosos, ni més inclusius. Ens farà ser més ineptes i ens farà perdre el Nord en uns moments on el català continua sent vexat tothora per l’Administració espanyola i minoritzat arreu davant l’amenaça imperant del castellà. Farà que es relegui encara més aquest parlar tan especial i que els dialectes deixin de ser-ho per convertir-se amb quelcom una mica ridícul. I per eradicar certes conductes de la societat el meu humil parer és que tot comenci des de baix, des de l’educació a les escoles i a les famílies, perquè és allà on es planten les llavors de com acabarà sent l’endemà tota persona. Per tant, el que fa falta és un bon pla sobre educació en valors i sobre educació emocional i de gènere perquè són aquestes les potes que fan que després tot trontolli o que, per contra, l’edifici pugi amb una base més sòlida. Però de moment, no s’ha ensumat cap ministre ni cap conseller d’educació disposat a fer cap passa en aquesta línia.
Així doncs, mentre això no passi haurem de romandre a l’espera encreuant els dits perquè les barbàries lingüístiques no acabin ensorrant aquests edificis abans que arribi un canvi positiu al sistema educatiu.
Fes el teu comentari