Observar el rei presidint un acte d’uns senyors vestits amb togues de seda, carregats de medalles i punys brodats sobre fil blanc, com a màxims exponents de les lleis espanyoles, contrasta amb el fet que tinguin el càrrecs caducats de fa més de tres anys i continuïn pronunciant discursos grandiloqüents com si res hagués succeït i, malauradament, continua succeint. Cal evidenciar que són personatges que encarnen un dels pilars fonamentals de la democràcia, i segons va manifestar l’exsenador Cosidó, per tranquil·litzar els càrrecs del seu partit, estan controlats per la porta del darrera. I malgrat això, tenint els càrrecs caducats i dependre d’un partit polítics, encara mantenen la gosadia de disfressar-se amb uniformes de justícia. Si estan sotmesos, com els poden acusar si a ells deuen els càrrecs que ostenten? Per tant, per dignitat als càrrecs que representen, dins un Estat democràtic, haurien de dimitir. Mai la justícia pot quedar sotmesa a les dretes o esquerres. Dependre d’un color ideològic i d’unes sigles polítiques els descataloga per impartir justícia. Quin valor tenen les seves paraules, els seus discursos, les seves sentències i la separació de poders? Vesteixen com a dignataris però a la vista de la gent és com una disfressa que no els correspon.
Mantenen els càrrecs, els sous molt superiors al president del govern, amb els cotxes oficials i amb les prebendes que el càrrec els atorga. I parlen i continuen parlant i acusen a un uns polítics –els contraris a la seva ideologia- quan la política se la haurien de deixar a casa i carregar només la motxilla de la llei. Mantenen postures impròpies sobre les quals el món judicial s’hauria d’apuntalar. Són juristes que fan de polítics i des els faristols judicials exerceixen com a tals; quina és aquesta llei quan la ideologia pesa més que el codi de justícia? Per això acusen a Casado i a Sánchez de mantenir-los als càrrecs quan ells s’hi senten còmodes, amb l’esperança que els cinc anys que els atorga la Constitució s’allarguin el màxim possible per continuar gaudint de les medalles i els honors impropis. Els jocs de la força entre els poders d’ells mateixos, també representen un factor ben important en la renovació dels càrrecs; tots volen manar, no perdre la funció que ostenten i mantenir-se al poder, exercint de patriotes constitucionals malgrat actuar contra la mateixa Constitució que diuen defensar, quan per honor a la Pàtria i per la lluentor de les seves togues haurien d’haver dimitit.
Critiquen els indults dels independentistes quan saben i alguns d’ells en foren promotors directes de proves manipulades i d’afirmacions periodístiques filtrades per magistrats nomenats per ells mateixos. El patriotisme constitucional els delata quan fan discursos pel posicionament polític. Tenen al rei al seu costat i critiquen els indults quan el rei emèrit es va haver de refugiar a l’estranger, pels escàndols econòmic comesos, en un món rodejat de luxe, i salvaguardat per una guarnició de policies pagats pels pressupostos estatals. Obvien delictes multimilionaris per la inviolabilitat i la sang blava, malgrat les greus irregularitats conegudes arreu, son antagònics al seu patriotisme constitucional. Que no entenen que per Europa la seva postura indiferent “fa riure a les pedres”?
Vivim en moments d’escassa credibilitat. La gent ens preguntem tantes coses que tants dubtes ens atabalen. I el Consell G. del P.J. són notícia per l’obertura de l’any judicial. Ningú entén que magistrats carregats de amb tantes medalles i prebendes, els tribunals europeus els qüestionin una i altra vegada. Com és que s’equivoquen contínuament i mantenen recursos davant d’Europa quan saben per davant que els han de perdre i la riota serà més ferma, si més no?. No entenem que expresidents de governs i alts representants de l’estat ocupin cadires als consells d’administració de grans empreses, cobrant sous esgarrifosos sense fer altra cosa que acte de presència quan se’ls crida per signar l’acta. No entenem com hem de pagar la llum més cara d’Europa i, a la vegada, mantenir els sous interprofessionals més escanyats. No entenem que empresaris com el del cas Castor, malgrat els errors, puguin cobrar 1.400 milions d’euros com si res hagués passat i sense cap responsabilitat. No entenem com les lleis sempre afavoreixen els poderosos i el PP, amb Rajoy al davant, amb suposats robatoris de centenars de milions, no se’ls hagi culpat de les seves suposades malifetes. I no entenem que per desviar l’atenció de tantes sorpreses d’irresponsabilitat es cerquen enllaços de Rússia, amb l’independentisme català i pretenent invalidar els indults per convocar un referèndum que el qualifiquen d’il·legal.
Hi ha molta brutícia que s’hauria de netejar i per aconseguir-ho s’hauria de començar pels magistrats carregats de medalles i de punys blancs. No se’n val que culpin els polítics quan els vertaders inductors son ells mateixos que malgrat el que diuen i els càrrecs que ostenten els cauen de meravella. No creuen, senyors lectors, que és seva la responsabilitat, quan haurien de i mantenen imprudentment els seus càrrecs?
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari