Després de quatre anys de repressió per part del Estado Español, amb més de 3.000 persones represaliades, de tota condició i per les causes més inverosímils: suposats hackers informàtics, suposats terroristes en trobar “un pito y polvos”, per ocupar l’estació de l’AVE de Girona o l’AP7, ulls buidats…, a Catalunya estem immersos en un debat sobre una Taula de Diàleg que no dialoga; un debat estèril. per tant, i en mans d’una justícia, l’espanyola, que com sempre té més d’espaÑola que de justícia.
Un Estat, l’espanyol, que no garanteix la separació de poders i que fa que “quien controla la Fiscalía” vagi com un boig repartint “la seva” justícia arreu de Catalunya, però que quan travessa els Pirineus passa directament a fer el ridícul arreu d’Europa. Tot val per tal de venjar-se d’aquell qui posa a ulls del món el veritable tarannà del Reino de España.
Fa uns dies vam veure, o gaudir si permeteu la frivolitat, l’últim ridícul mundial. Mundial. Sí, sí. De part de la sala del Tribunal Suprem que porta la xarlotada de les euroordres. Van fer detenir el MHP Carles Puigdemont tot just trepitjar l’Alguer. Tot monitoritzat des de Moncloa (en un principi ho van negar, clar). És a dir, “el gobierno más social de la historia” i que, en teoria, vol resoldre el conflicte català mitjançant la famosa Taula de Diàleg, en realitat l’únic que busca és portar de l’orella davant els “imparcials” tribunals espanyols el President legítim de Catalunya, ja que, segons ells, és un “fugado de la justicia”.
L’alegria, fins i tot eufòria, de, per exemple, el socialista Lambán –President de l’Aragó– davant la possibilitat que el MHP Puigdemont fos “sotmès” a la justícia espaÑola o la del senyor del màster, Casado, que ens va explicar molt seriosament que ell sí que aconseguirà portar el MHP Puigdemont a “rendir cuentas” amb EspaÑa, són dos exemples que ens demostren que els espanyols, tant de dretes com d’esquerres, en primer lloc són espanyols que defensen la sacrosanta Unidad d’EspaÑa. I en segon lloc, també. I així successivament.
Aquestes declaracions poc demòcratiques (només dues dels milers d’alegries avinagrades posteriorment per la justícia italiana) són una clara representació de la vigència encara del Règim del 1978. O del 1939, com més us agradi, perquè és exactament el mateix.
El seu rei “emèrit”, però, resta lliure per Dubai mentre ells persegueixen el president legítim de Catalunya MHP Puigdemont arreu d’Europa: intent fallit d’extradició des de Itàlia i d’Alemanya, i jutjat i no condemnat a Bèlgica, ha pogut viatjar arreu de la Unió Europea però no a Espanya. A Espanya seria engarjolat. Perquè sí. I posteriorment, jutjat de manera injusta amb un relat inventat, tal com diu la sentència belga del MH Conseller Lluís Puig.
I en aquest ambient de repressió s’intenta dialogar amb l’estat repressor, aquest estat que ens vol agenollats i vençuts. I, malauradament no podia ser de cap altra manera, aquest ambient ha entrat també en el moviment independentista.
A Amposta, un municipi que en les últimes eleccions el 62% del vot emès va ser a partits independentistes, sembla un tema oblidat.
Recordo el Primer d’Octubre, els nervis abans de l’obertura del col·legi electoral. Després, la unificació de tots els col·legis del poble. Com vam transportar el material cap al Pavelló Firal. Com anava arribant gent de manera massiva. Com vaig abraçar el meu pare… Les imatges de la Ràpita (Trini: “si mos peguen, m’hi tornaré”) i Roquetes, amb l’alcalde al capdavant del seu poble,… Tants i tants exemples. Arreu del territori català es va decidir anar a votar i de manera massiva. I ho vam fer. Com mai s’havia vist.
La feina mai prou agraïda als informàtics que van aconseguir blocar els atacs informàtics del Estado Español (també a Amposta). Com, en acabar la jornada electoral, vam cantar Els Segadors com una sola veu, sense mirar de quin partit era la persona que teníem al costat. Com vam enfilar el recompte. D’amagat, clar. Tantes emocions…
I vam guanyar. Sense cap escletxa de dubte. Vam votar i vam guanyar. I vam seguir el 3 d’octubre per dir-li al borbó de torn que això ja no és terra conquerida. I van seguir les mobilitzacions i vam omplir de gom a gom diverses vegades la Plaça de l’Ajuntament i també la del Mercat.
Però, què n’hem fet de tota aquesta lluita, de tot aquest llegat? Què hem fet durant aquests quatre anys de repressió brutal? Una mobilització al mes, cada cop més descafeïnada, cada vegada la plaça de l’Ajuntament més buida. Des del 2019 cap mena d’acte organitzat ni des de les entitats civils ni des de l’Ajuntament, a excepció de la mensual que convoquen unitàriament ANC i Consell per la República.
L’Ajuntament d’Amposta, amb 17 regidors independentistes de 21, una majoria que no admet confusió en el sentit del vot, ha aturat en sec les convocatòries per l’autodeterminació de Catalunya. Més encara, el regidor de festes, l’any 2019, en resposta a pregunta feta al ple de l’Ajuntament sobre organitzar alguna cosa cara l’1 d’octubre, va respondre clarament i amb contundència: NO! I al dia següent, en ser interpel·lat per la ciutadania a les xarxes socials sobre aquest despropòsit, els va enviar a un acte de partit a Roquetes. Del seu partit, clar.
Es mereix la gent que es va mobilitzar el Primer d’Octubre per defensar la democràcia la inacció de partits i organitzacions a Amposta? I aquí m’incloc en el mea culpa també. Hem fallat tota aquesta gent que no va mirar partits i va sortir a defensar les urnes. Perquè el poble, que és sobirà, no es va deixar manipular davant la possibilitat d’exercir el dret a votar autodeterminació. Crec que és hora de reprendre lideratges, a través de l’única organització fora de les grapes de l’Estado Español, l’única que ens permet seguir treballant cap a la República Catalana, un lideratge que sigui referent UNITARI, tal com va passar aquell Primer d’Octubre: el Consell per la República.
És per això que, com a regidor i càrrec electe, em presento a la cambra de representants del Consell per la República, per tal d’agafar embranzida i que sigui la gent qui torni a empentar, qui faci despertar organitzacions i partits, i que tornem a omplir les places i que no hi fallem mai més cap Primer d’Octubre.
*MANEL MASIÀ és regidor de Junts per Amposta.
Fes el teu comentari