Hi ha unes dades molt senzilles que expliquen el fenomen paranormal en què s’ha convertit la política a la ciutat de Badalona. A les últimes eleccions municipals, Albiol va aconseguir un 37,5% dels vots. A les europees que es feien el mateix dia, el PP en va treure l’11,77%. Lògicament, a la resta de partits els va passar el contrari: que a les europees tots van passar-li per sobre al PP, però en les municipals van resultar golejats tots ells per Albiol. Per Albiol, no pas pel PP. Les dues urnes estaven a la mateixa taula…
Això, bàsicament, vol dir tres coses:
1. A Badalona hi ha milers de persones d’esquerres i uns altres milers d’independentistes, potser més, que voten a un paio de dreta dura, xenòfoba en el fons i en la forma, i espanyolista non plus ultra…
2. Tot i que una vegada, a la Universitat, vaig treure una molt bona nota amb un treball sobre la qüestió, no cal tenir grans estudis per saber que existeix un comportament electoral dissociat: hi ha persones que voten partits diferents segons les eleccions que se celebrin. La cosa es fa molt evident en els ajuntaments. Passava també quan les majories absolutes del pujolisme.
Pujol arrasava a les autonòmiques, mentre el PSC triomfava a les generals, en les quals l’antiga Convergència quedava darrere. A més de moltes ciutats grans, generalment metropolitanes, tot i que no sempre, en les quals el nacionalisme oficial era merament testimonial.
Tot això, per no parlar de l’exemple de manual en àmbits municipals com Sabadell. On guanyava el “comunista” Antoni Farrés, cimentant la victòria més en els barris benestants del centre de la ciutat que en els obrers dels afores. Costa de creure? Doncs així era. Ara, el goig que ha fet Sabadell des del final del franquisme explica moltíssimes coses.
Però això de Badalona és un misteri que no l’aclareix ni Iker Jiménez.
3. Ves, per tant, que la moció de censura no acabi significant d’aquí a un any i mig una majoria més gran d’Albiol. I és que el “Tots contra Albiol” té mals precedents. Quan algú fa de la necessitat virtut, ves a saber què pot passar. He vist casos, a molts municipis, que l’impresentable defenestrat arrasava en les següents eleccions. Estic curat de mal d’espant.
Però aquests tres punts, llargs i amb derivades internes, són mera anàlisi de dades electorals, concretament de resultats. És a dir, explica el què, però no el perquè. No entra en les causes que produeixen aquests resultats. Que són els de Badalona, però qualsevol dia poden ser els de qualsevol altre municipi. Si és que no expliquen coses de molts llocs ara mateix.
Podem parlar, és clar, d’una crisi cronificada per unes diferències socials i econòmiques entre barris absolutament terrorífiques. Amb guetos en què el factor determinant no és l’origen de cadascú, sinó el nivell de renda. Que sovint el problema és exactament aquest i no un altre. Clar i ras, la població més empobrida, que sovint és la immigrant, acaba als barris en què l’habitatge és més barat.
Però són també els mateixos barris on s’instal·len grups que no són immigrants explotats ni per casualitat, sinó delinqüents a plena dedicació i que s’organitzen per criteris de pertinença nacional o fins i tot ètnics. Per allò de camuflar-se entre els seus, ni més ni menys, com passa a qualsevol banlieue situada als afores d’una àrea metropolitana europea.
Que això darrer no ho entenguin ni persones aficionades a les pel·lícules de temàtica mafiosa, perfectament capaces de diferenciar, si més no en la ficció, entre màfies italianes, irlandeses, jueves… Què és el difícil d’entendre? Que aquí no estem parlant de pel·lícules, sinó de la realitat diària més propera?
I a l’altra vorera del mateix carrer, un barri ja no benestant, sinó de classe mitja. Potser tocat per la crisi esmentada en el paràgraf anterior, en la qual ha perdut benestar i ha començat a patir una inseguretat que no és mera teoria. I que esdevé ecosistema propici per a escoltar una dreta exaltada que reclama mà dura davant d’unes lleis porugues de tan garantistes. Però també per desoir els propòsits de l’esquerra tradicional o la més recent, perquè més enllà de la bona voluntat no hi ha polítiques que canviïn les condicions en què la dreta bèstia pot pescar.
És que no és ni una competència pels llocs de treballs o pels ajuts socials, entre els de tota la vida i els nouvinguts. No en el cas de Badalona, on el problema té una derivada més complexa. I és i serà un problema mentre hi hagi persones que el percebin com a tal. I mai no faltarà un energumen que passi per allí i digui a crits que té la solució, que consisteix a netejar el municipi i no pas des del punt de la vista de l’escombra. I fa diana i aconsegueix l’alcaldia, però el problema continua, perquè la promesa electoral no era tan sols una animalada, sinó que no era la solució. I al cap de 10 o 15 anys, les coses estan igual. O pitjor. Perquè a més de l’enquistament del problema, s’ha produït una destrossa social que no hi ha qui pugui gestionar.
Recordem una vegada més que estem parlant de persones que seria dificilíssim catalogar com a fatxes, però que quan són eleccions locals voten com a fatxes. No es tracta de culpabilitzar-los, però el fet ens obliga a preguntar-nos què estarà passant a ciutats com Badalona i a altres municipis on això acabarà passant.
I no gosaríem dir tot l’anterior, i introduir coses antipatiquíssimes, si no hagués passat tantes i tantes vegades, aquí, allà i a tot arreu. Mireu la ciutat francesa de Marsella, que després de quatre dècades de majories municipals comunistes, de les del morro fort, va passar a ser bastió de l’extrema dreta. Bàsicament, perquè els obrers que votaven extrema esquerra van passar a votar extrema dreta. I no precisament perquè els extrems es toquin… Sinó per l’esquerra tradicional no donava per encarar certes noves situacions. I fos només un cas aïllat, que no ho és…
I mira que és antipàtic. I ens posem la bena abans que la ferida, perquè aquestes coses ja les hem vist i sabem que igual t’acaben assenyalant amb el dit. Perquè cert bonisme és el que té. Que et prenen per fatxa amb una facilitat sorprenent. Però escolteu, una cosa és ser un xenòfob com Albiol i una de molt diferent enganyar-se sobre algunes realitats. Bàsicament, perquè no trobarem cap solució sense acceptar el punt de partida.
Per descomptat, després està el partidisme i els contes que expliquen uns i altres, siguin bonistes o fatxes. El resum final de tot plegat, i molt més expressiu que tot això que hem dit fins aquí, és molt senzill: la dreta està desacomplexada, mentre l’esquerra esquerra continua acomplexada. Mira que fot…
Fes el teu comentari