Aquests dies, el president de la Generalitat i la consellera del ram han presentat la modificació del decret per la implantació de les energies renovables a Catalunya, així com l’estratègia que al seu entendre farà possible aquesta implantació al territori català.
La veritat és que quan un no sols escolta, sinó que a més llegeix aquesta proposta de modificació del decret i d’estratègia, veu que estem davant d’un exemple clar de “trilerisme polític”. Una cosa és el que es diu i l´altra molt diferent és la que es fa.
Podria parlar de cada una de les mesures que l’esborrany de modificació del decret llei posa al paper, però seria un article massa llarg, ja que donaria per una reflexió per cada una de les mesures que diuen voler implantar. Sols diré que en el seu conjunt tenen una gran virtut principal: deixar-ho tot com està, no resoldre res, i per tant empènyer cap al futur una solució que és tan necessària com urgent, però que políticament no es vol encarar.
Avui donaré la meva opinió de la mesura estrella, l’obligació pels promotors de projectes de parcs eòlics d’oferir (sols oferir i prou) el 20% de l´accionariat de l’empresa a institucions, entitats o gent del territori.
La literatura, exposició de motius del decret, parla de la necessitat que el territori se senti partícip dels projectes i d’aquest canvi de model energètic. També el president i la consellera ens diuen per activa i per passiva que el territori ha de tenir un retorn i una compensació per produir una energia que afavoreix altres comarques. Aquest fet que sembla de justícia, que fins i tot hi ha sentències judicials que així ho determinen, vindria a donar vida a la Catalunya despoblada o diguem menys afavorida. Si més no, contribuiria a no treure-li part de la seva vida actual, i té una resposta en la proposta del Govern: donar la possibilitat de participar en un 20% a la gent del territori d´aquests projectes.
Una mesura que ja hi ha països europeus que han suprimit per ser inaplicable a la realitat. Perquè, qui de la Catalunya buida té diners per invertir en aquests projectes? Resulta surrealista pensar que la gent que hi vivim posem els nostres estalvis en mans d’empreses que decidiran com, quan i de quina manera s´invertiran i repartiran els beneficis i despeses d´aquests parcs.
Però clar! No cal que ho fem, sols és obligació d’oferir-ho. Per tant, si la gent no vol invertir no passa res, el resultat és el mateix. Però a més, sols ha de ser el 20% de l´empresa instrumental, és a dir, de l´empresa creada per a gestionar el parc abans de l’ampliació de capital per la seva construcció.
És per lògica, ben clar, que el 20% s´acabarà convertint en un 0,00… del capital final d’aquesta empresa que construirà i gestionarà el parc eòlic o fotovoltaic. En resum, que la norma no obligarà a res i que la participació en l´accionariat de l’empresa acabarà sent insignificant. Em volen dir quin impacte real té la mesura? Ja els hi diré jo: cap!!
Ja he dit abans que tot plegat és un engany que no arregla res, he dit trilerisme com podria dir estafa al territori, però el més greu és que no servirà per res, ja que si algú es pensa que es pot desplegar les energies renovables al territori sense que aquest pugui participar-hi realment s’equivoca, i molt.
Si la intenció real és la d´imposar a la gent que vivim als pobles d’algunes parts del territori tot el cost del canvi de model, simplement em sembla molt poc just i menys assenyat, i ens porta a uns temps de conflictes, i de fer-se realitat, a un despoblament i buidatge d’aquestes comarques rurals, més accelerat. Potser és el seu model, però sàpiguen que “tontos no ho som”, i que potser ens ho podran imposar, però no ens podran enganyar.
Potser el motiu no és aquest i el que es vol és fer que a Catalunya no s’implantin projectes de renovables. Hem vist projectes que ens portarien l’electricitat de fora amb línies de molt alta tensió travessant el territori amb destí a Barcelona i àrea metropolitana. Aquests projectes els impulsen antics càrrecs rellevants del govern fins fa molt poc temps. Seria una solució tècnicament possible, que té la base en “els negocis d’alguns” i en no afrontar el problema polític d´una implantació territorial que necessitaria d’un esforç real que produiria un desgast que no es vol assumir.
La conclusió és que qui governa Catalunya avui ho fa sense assumir la responsabilitat de governar o ho fa pels negocis d’alguns pocs. Això res té a veure amb l’interès general. Mentre veiem quin dels dos és el veritable motiu d’aquest “trilerisme polític”, sols ens queda esperar que el canvi climàtic no se’ns endugui a tots plegats.
*JOAQUIM PALADELLA CURTO és alcalde de Batea i diputat del PSC al Parlament de Catalunya.
Fes el teu comentari