Passat el dia de la Constitució, me n’adono que els que el 1978 en foren enemics i la rebutjaven de ple, ara, el 2021, s’uneixen en la seva defensa, tots a una, amb voluntat de no canviar ni una coma en els seus textos. Han canviat les tornes; els que havien patit la fèrria dictadura, li donaren suport perquè sortien de 40 anys d’obscuritat i represàlies. En canvi, els que havien guanyat la guerra producte d’un cop d’Estat, provocant milers de morts i la misèria més absoluta per l’economia espanyola, desitjaven prosseguir en autocràcia i per això no volien una Constitució que en aquell moment obria les portes als que no pensaven igual. Per uns representava l’esperança de viure en llibertat, i pels altres, haver de deixar les rendes que durant el període franquista havien administrat amb mà dura i amb enriquiments personals.
Per aquells dies del 1978 hi havia gent que tenia molt a témer. Malgrat haver signat una amnistia general, aquells que repartiren llenya a dret i a tort, sobretot policies i exèrcit, i els polítics que els donaven instruccions, arribaren a creure que si arribaven al poder els que consideraven els seus enemics, podien castigar-los. En canvi, com he dit abans, altres creien que podien viure en les llibertats com a altres països d’Europa i esperaven desitjosos una carta magna igualitària per tots.
Els que avui, després de viure els escàndols i la fugida dels Borbó, el defensen, són els mateixos que en aquell moment hi estaven en contra. El rei havia promocionat al primer president, Aldolfo Suárez, que malgrat haver format part del règim franquista tenia la intenció d’obrir la política espanyola a la democràcia. Va restituir la Generalitat amb el seu president, Josep Tarradellas, abans de signar-se la Constitució, i no els va agradar gens. Als que avui adulen la monarquia i defensen que el rei emèrit, declarat corrupte per diferents tribunals internacionals, torni a Espanya, eren els seus aferrissats contraris. No desitjaven l’apertura democràtica i el rei Joan Carles, posat a dit pel dictador Franco, no responia al que ells van creure de bell nou pel canvi polític que s’apropava. Haurien desitjat que mantingués la dictadura i els espanyols que pensaven diferent continuessin subjectes i controlats.
Amb el nou règim nascut després d’aprovada la Constitució, la policia, l’exèrcit, els tribunals, i sobretot, el funcionariat ministerial, continuaren mantenint els seus càrrecs que havien gaudit en el període dictatorial. Els polítics elegits pel poble eren neòfits, encara que alguns d’ells, com va ser el cas de Manuel Fraga, havia estat ministre anterior, a la vegada que uns dels redactors de la Constitució. No van haver-hi renovacions, ni depuracions, ni canvis efectius. Els generals de l’exèrcit que havien lluitat al costat de Franco seguien manant les tropes. Els comissaris de la policia prosseguien els mateixos. Els magistrats i jutges dels tribunals franquistes continuaren exercint com si res hagués canviat. I els funcionaris, davant dels nous ministres i la gent de la seva confiança sense experiència administrativa, podien manipular-los al seu caprici.
Poc a poc el poder el van tornar a posseir els poders fàctics del passat. La monarquia, un pilar fonamental, ha resultat ser de rebutjada a protegida precisament com a garantia que res ha de canviar. Els tribunals, la majoria amb jutges de l’escola franquista i instructors dels seus successors, mantenen el seu estatus, i encara en augment quan estan dominats pel PP per la porta del darrera. Tenim l’exemple actual del Tribunal Superior de Catalunya: que un sol alumne de l’escola de Canet hagi pogut imposar a la resta (centenars d’alumnes) la obligatorietat d’utilitzar un 25% el castellà, trencant la immersió lingüística establerta. Els policies arribats de diferents llocs d’Espanya sota el crit de “a por ellos” pegaren a centenar de persones que anaven lliurement a votar un referèndum que aquests tribunals declararen “il·legal” atemptant contra la llibertat de vot de qualsevol democràcia. Amb procediments democràtics apliquen la Constitució segons els seus criteris. ben allunyats de la igualtat i, com poden canviar-la al seu gust, no accepten formalitzar rectificacions que s’haurien de realitzar per procedir a la igualtat de tots els espanyols.
Totes les Constitucions, a tot arreu del món, s’han de canviar per raons diferents. Els temps canvien i les lleis s’han d’adaptar en cada moment. A Espanya no les cal canviar perquè segueixen aplicant-la com quan manava el general Franco. Hi ha partits que no accepten canviar, ni tant sols, els jutges que integren el Poder Judicial, perquè el dominen per la porta del darrera, i exerceixen el poder judicial en la instrucció, els nomenaments, els càrrecs, i així se’ls reparteixen entre els seus parents, amics o de la seva escola. Tot segueix, “atado y bien atado”. Fet ben inconstitucional però així ho tenim!
Aquest és el dilema de la democràcia espanyola. Al TJUE, des dels tribunals espanyols, no se l’escolta. Fan el que volen i aquells que defensen la Constitució i que en el seu dia la van rebutjar, la defensen a pleret. Per què? Molt senzill; defensen els seus interessos en contra de la igualtat de la resta dels espanyols.
Aquell 1978, jo vaig votar la Constitució i ara demano que es rectifiquin els articles obsolets, com molts milions de ciutadans. Molts espanyols actuals no la pogueren votar; no tenien 18 anys o no havien nascut. Els que no la van votar, que en aquell moment eren una petita minoria, la defensen i la volen mantenir intacta. Espanya és diferent i, amb una Constitució irrespectuosa amb bona part de la ciutadania, queda demostrada la seva ineficàcia.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari