Tots els drets fonamentals, personals i col·lectius, són drets dels treballadors, perquè el fet de ser treballador representa només una dimensió de l’ésser humà integral.
La repressió de la llengua catalana i la discriminació dels seus parlants és transversal i sistemàtica, es dona, per tant, dins i fora del món del treball i té un dels seus objectius fonamentals en l’escola, perquè el prestigi i la continuïtat d’una llengua depenen en gran mesura del paper que se li reservi en l’educació. Aquí, la repressió lingüística adopta, per una banda, la forma de vulneració dels drets fonamentals dels treballadors quan afecta els docents (amenaçats, en cas de no renunciar a desenvolupar la seua feina en la llengua del país, amb sancions laborals, si són treballadors del règim general, o amb sancions laborals i penals si són funcionaris públics), i, per un altre costat, la forma de vulneració del dret fonamental a disposar d’una escola en la llengua pròpia, en la mesura que afecta els estudiants (i, a través seu, la comunitat sencera). Per això és necessari que, contra la repressió lingüística en l’àmbit educatiu, s’alcin els sindicats de docents, però també els estudiantils, a més de les associacions representants de les famílies i, en darrer terme, aquestes i la comunitat tota.
Ara, al Principat de Catalunya (i, de fet, en el conjunt de la comunitat catalanoparlant, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) vivim un moment d’intensificació de la repressió contra l’escola catalana, protagonitzat, en aquest cas, per un poder judicial que ha decidit erigir-se en legislador positiu inapel·lable. La seua sentència? Ras i curt: l’única comunitat lingüística de l’estat que podrà tenir un sistema educatiu íntegrament en la seua llengua pròpia és la castellana. La resta de comunitats lingüístiques podran tenir les seues respectives llengües com a vehiculars de l’ensenyament només al costat de la castellana, que també haurà de ser vehicular, i ho haurà de ser en els percentatges que els tribunals decideixin.
L’abril de 1907, Joan Maragall escrivia, a La Veu de Catalunya, en referència a la Solidaritat Catalana que es presentava a les eleccions legislatives d’aquell any, en resposta al vandalisme militar contra la revista Cu-cut i contra la poc abans aprovada Llei de jurisdiccions: «No heu sentit mai dir allò de: «”i tal cosa passés, fins i tot les pedres s’alçarien”? Doncs ara ens trobem, un altre cop (perquè la història dels pobles oprimits és una roda) en un cas igual, i ara, reprenent les paraules del poeta: cal «que les pedres s’alcin; que cada home i cada dona sigui un tros de la terra […] amb cara i ulls, i esperit i braç; terra que cridi», perquè ara s’han pres la llibertat de dir-nos que la llengua de Catalunya no és prou bona per a ser la llengua de l’escola de Catalunya, i que cal que cedeixi terreny, que s’aparti i faci lloc, que es replegui i limiti, i han sentenciat que allò que van tenir els pares, després que se’ls n negués als avis, i als pares d’aquests i als qui els havien precedit, cal negar-ho ara també als fills, perquè han decidit, per nosaltres i contra nosaltres, que l’escola en català ha estat un excepció, i que cal rectificar i posar les coses al seu lloc.
Ara han sentenciat que, allí on encara no passi això (que sabem que cada cop és en menys llocs), el català podrà empetitir-se fins a representar només el 25% de la llengua de l’escola catalana, i que el castellà, que no podrà representar menys d’un altre 25%, podrà ocupar el terreny restant, excepte aquell que es reservi a l’anglès i la resta de llengües estrangeres.
Ara han estipulat que el català podrà ser, com a molt, la llengua del 65% de l’escola catalana (perquè la resta es reserva al castellà, i a l’anglès).
Ara han disposat que una llengua secularment proscrita no mereix plenitud ni tan sols en l’únic espai on fins ara se n’hi havia reservat un xic, i que per al mal sofert no hi haurà compensació, ni restitució, només tolerància limitada i condicional.
Ara han dictat, tingueu-ho ben present, que ja ens podem preparar els mestres de l’Ebre a parlar en castellà als xiquets de l’Ebre, que toca renunciar a la nostra llengua per a parlar-nos entre nosaltres, com havia passat durant les dècades que van seguir a 1939. I ho han dictat sense ni tan sols aturar-se a pensar que el que ens imposen fa que ens humiliem els uns davant dels altres. Com es rebria que algú imposés als mestres castellans de Castella a parlar en una llengua diferent de la castellana els seus alumnes castellans? Doncs això que no volen per a ells ens imposen ara a nosaltres.
Han resolt, al final del camí, que no hi haurà normalitat per al català, que ja n’hi ha prou de la broma, que allò que durant trenta anys ha estat acceptable ara ha deixat de ser-ho, i que tenim unes setmanes per a acatar-ho.
Davant d’això, en resposta, el govern de Catalunya ha decidit dir que no, però fer que sí, sin que se note el cuidado, mentre trasllada la responsabilitat als mestres, a qui es dona l’espasa mentre ell, el govern, es queda l’escut i l’armadura sencera, i disposa que cada centre decideixi què en fa de la llengua “en funció de l’entorn”, sense aclarir què vol dir això (que on la llengua es trobi molt minoritzada, es minoritzi a també a l’escola?, i que on encara no ho estigui, es minoritzi a l’aula, per compensar?). Tot plegat ben presentat, guarnit amb lemes embaucadors, com “plurilingüisme”, “interculturalitat” o “tractament integrat de llengües”. I així conclou, en definitiva, que, per poder dir que no ho han fet ells, ja acataran els centres. Que s’afanyi a recular qui no ho hagi fet encara, i que allí on la reculada ja s’hagi produït, ben feta que està. Amén
Davant de tanta indignitat, el dia 23 d’aquest mes, pocs dies abans que allò decidit, determinat, resolt, estipulat, disposat i sentenciat sigui obligació inexcusable a totes les escoles i instituts del país, la Intersindical, la Coordinadora Obrera Sindical i la USTEC, juntament amb el Sindicat d’Estudiants del Països Catalans i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, cridem tota la comunitat educativa a la vaga (també a les famílies, que poden afegir-s’hi no portant el seus infants a escola).
Cridem a una vaga centrada en la llengua, en la defensa d’una escola catalana per a Catalunya. El dia 23, hem de demostrar a aquells que decideixen per nosaltres què serà de la nostra llengua, que aquest poble es mereix el respecte que se li nega.
Si el nostre riu importa, què no deu importar la llengua de la gent de l’Ebre!
Que la terra cridi!
*JORDI MARTÍ és membre de la comissió de Llengua de la Intersindical a les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari