Aquesta és la xifra que porto acumulada en retards a la línia R-16 de Rodalies durant els més de quatre anys que porto viatjant per tota la línia. Quatre anys en els que he anat anotant, dia rere dia, els retards que anava patint en cada un dels viatges que feia, d’anada i tornada, entre Tortosa i Passeig de Gràcia, a Barcelona. I així, mes a mes… i continuo, i continuaré mentre viatgi. I fins arribar a aquests 9.255 minuts acumulats als quals he arribat aquest mes d’octubre passat. Un mes, d’altra banda, absolutament nefast, amb una xifra de 795 minuts perduts, com a conseqüència dels aiguats de final de mes.
Però fem més números: 9.255 minuts són 154,25 hores, que serien uns 6 dies i mig. Dies que mai més tornaran, dies perduts per sempre més. I el més greu, dies que no hauria d’haver perdut mai, i que, directament, me’ls han robat. És a dir, que de cada any hi ha 1,5 dies de més que me’ls he passat dalt de tren, quan no ho hauria d’haver fet. I per acabar d’arrodonir-ho tot, i veure’n la magnitud de la tragèdia, doncs potser convé posar-hi valor econòmic a tot l’assumpte. Aproximadament, per la meua feina vaig a 39,22€/hora nets, que multiplicats per aquestes 154,25 hores que parlava abans, donen la gens menyspreable xifra de 6.049,69 euros. Perquè el meu temps també té un valor, i encara més si me’l fan perdre.
Però potser tantes xifres aclaparen. Posem-les en context: per exemple, segons Google Maps, de Barcelona a Auckland, a Nova Zelanda, hi hauria 23h40m. Números rodons, un dia. Per anar-hi. Un dia més a tornar, i encara podria haver fet una vacances de quatre dies i mig tot visitant el país. Curiós. O si ens fixem en la vessant econòmica, doncs aquests 6.049,69 euross vindrien a ser uns tres mesos de sou. O podria haver fet dos màsters de 3.000 euros que haurien complementat la meva formació acadèmica… Però en el fons, sabeu, res d’això és important.
Allò realment important és que et poses en mans d’una companyia de transport ferroviari suposadament professional, i amb els anys veus que de professional en té més aviat poc, i que funcionar amb retards (i amb horaris inflats de forma artificial) és la norma i no l’excepció. I que aquesta falta de professionalitat i d’incompetència fan que et perdis (i aquí hi ha el fet més important, importantíssim, cabdal) sis dies i mig de la vida de la teva família, de les teves filles i de la teva dona. Fa que et perdis moments, mirades, carícies, jocs, sopars, dutxes, abraçades, paraules, en definitiva, vida… que no hauràs pogut viure i conviure per culpa d’aquesta empresa suposadament professional. Assumeixo que el temps estricte de viatge ja entra dins del pacte. Ho assumeixo jo, i ho assumim a casa (sobretot ho fa una dona que val un imperi). Però el que no assumeixo ni consenteixo i no em cansaré mai de denunciar és aquest temps extra, aquest temps robat i en el que m’hi va molta vida.
I m’indigno encara més quan tothom s’omple la boca amb les conseqüències socials i econòmiques del bloqueig, durant simplement unes hores, de l’autopista AP-7. A les Terres de l’Ebre portem patint, durant anys, dècades fins i tot, un bloqueig sistemàtic en matèria de transport ferroviari de passatgers. Però sembla que aquest bloqueig crònic sigui ja quelcom d’estructural, i per tant, es converteix en assumit i integrat socialment. Quan no ho és, en absolut. Que a l’Ebre portem anys patint aquesta deixadesa crònica no vol dir que sigui ni més ni menys important que un tall puntual a l’AP-7. Ambdós són igual d’importants, i ambdós tenen conseqüències i un impacte econòmic i social. Però dissortadament sembla que hi ha bloqueigos de primera i de segona categoria, i és evident que no té tan rèdit ni mediàtic ni polític reclamar que es millorin i normalitzin les comunicacions ferroviàries de l’Ebre amb la resta del país. A les Terres de l’Ebre també estem bloquejats, i a ben pocs sembla que els importi el més mínim. I ja està bé. Que ningú més es deixi sis dies i mig de la seva vida dalt d’un tren, quan no ho hauria d’haver patit.
Fes el teu comentari