El PSC s’ha tret de la butxaca incloure els municipis fins a trenta quilòmetres de les nuclears d’Ascó i Vandellòs per percebre el repartiment del Fons de Transició Nuclear. Pretén a més incrementar el fons del 20 al 50%. Com sempre, el PSC juga a favor dels seus colors. En aquest cas no és a favor d’Espanya com ho fa habitualment i en contra dels interessos dels catalans. Ara vol canviar la llei per afavorir poblacions grans on hi té vots i conseqüentment podria vendre pels seus alcaldables que aquestes ciutats percebran part dels fons que foren pensats per les zones immediates a les nuclears per l’impacte ambiental i, sobretot, pel sotrac econòmic que rebran quan aquestes hagin de tancar les respectives produccions elèctriques. El territori immediat a les centrals nuclears són zones de despoblament rural, empobrides econòmicament i que tenen un futur molt incert i més perdent els sous dels treballadors que actualment hi treballen, en cas de tancament. Estem d’acord, sense cap mena de dubte, que s’han d’incrementar les dotacions. Però resulta inacceptable incrementar el territori per fer-ne una repartidora com desitja el PSC.
I la resposta és clara. On es van instal·lar les nuclears? A zones aïllades i on les poblacions, amb poca significació política, no disposaven de força per negar-s’hi. És cert que hi va haver oposició en el moment de la seva construcció però sense massa significació. Mai s’haguessin pogut construir dins de zones molt poblades i amb força política. Succeeix el mateix amb les instal·lacions eòliques. Totes funcionen al sud de Catalunya. I la pregunta conseqüent a la resposta d’abans és, algun cop en veurem instal·lades al nord i a zones turístiques? Hom parla de construir-ne a les marítimes de la Costa Brava que crec, per les raons exposades, que mai les veurem funcionar. Allí hi estiuegen els barcelonins i molts diputats del Parlament i membres dels respectius governs dels darrers 20 anys. Aquesta és la vertadera raó del perquè no s’hi instal·len i si hi fa vent, que hi bufa fort, diran que no bufa prou. En canvi a les Terres de l’Ebre, hi bufa tant com allà però els polítics callen i atorguen.
Ara Flix s’hi tanca la química. De fa anys els flixancos perden llocs de treball per instal·lar part de la seva fàbrica química a la zona metropolitana de Reus i Tarragona. Els costos empresarials se’ls han reduït a la nova ubicació per la concentració de les indústries del mateix ram. Aquesta setmana llegia al Diari de Tarragona que un opinant demanava que els habitants d’aquesta zona, com sofreixen l’impacte ambiental d’aquestes químiques, haurien de gaudir d’una compensació pagant menys per les gasolines. I l’impacte ambiental de Flix i les milers de tones dels residus acumulats, que allí queden de fa cent-vint-cinc anys, es tenen en compte per aquesta població i municipis que l’envolten? Flix hi sortirà perdent quedant-se amb “la merda” dipositada al riu i sense les entrades econòmiques de la química, com succeirà a Ascó i Vandellòs quan es tanquin les nuclears. Per tant, se’ls dirà “adéu-siau i bon vent”, “me’n vaig i aquí us quedeu”. El PSC, com sempre, juga pels interessos on hi té l’electorat i no per afavorir les comarques de l’Ebre on gairebé no li queda representació municipal.
Els diners del fons han d’anar a parar als 20 quilòmetres com a màxim. Aquí la majoria de les poblacions necessiten els recursos per aturar el despoblament i incrementar les seves depauperades economies. I sobretot els diners recaptats de més haurien de destinar directament per ajudar a reconstruir els munts de cases deshabitades i buides que durant els darrers anys els propietaris han marxat a viure fora de la comarca, a zones riques on ara el PSC pretén desviar part d’aquests diners. Això implicaria, un cop rehabilitades, poder cridar a famílies de fora on disposarien de cases unifamiliars a preus de lloguers econòmics en relació als que han de pagar a les conglomeracions urbanes. Dignificarien els barris, els hi donarien vida, els ajuntaments amortitzarien els serveis que ja tenen en funcionament i possibilitaria l’enderrocament d’edificis irrecuperables per fer-hi places, esponjar l’urbanisme i eixamplar els espais lliures.
Per altre costat aquests recursos s’han d’emprar per crear llocs de treball, a l’agricultura i a les indústries. Els camps s’abandonen i cal incentivar amb ajudes directes als que treballen les terres i als possibles pagesos que emprenguin de nou les tasques des de la ramaderia i altres feines agrícoles. També incentivar les empreses locals i ajudar a crear-ne de noves per tal que la gent tingui feina i es pugui reactivar l’economia.
Conseqüentment el fons ha de quedar dins de la zona dels 20 quilòmetres. Canviar el concepte i ampliar-lo als 30 significa enriquir les poblacions receptores d’habitants que s’incrementa any rere any i passar diners de les zones empobrides a les que ja disposen de suficients recursos.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari