El dia que dos magistrats del Tribunal Constitucional (amb el mandat caducat de fa mesos) prenen part a una votació que els afecta personalment per tal de mantenir-se a un lloc on no haurien d’estar, i des del qual s’ha impedit debatre una llei allà on resideix la sobirania popular.. El dia que el Consejo General del Poder Judicial porta 1.476 dies amb una majoria conservadora, il·legítima, que els permet nomenar càrrecs judicials als diferents tribunals. El mateix dia que un magistrat de l’Audiencia Nacional arxiva per falta de proves un dels casos de corrupció del PP (l’anomenada Caixa B) malgrat les afirmacions en seu judicial del seu extresorer, i d’algun dels que portaven maletes plenes de bitllets a les plantes nobles del Carrer Génova 13, la seu del partit de la gavina. En definitiva, el dia en què es segueix malmetent el prestigi d’institucions fonamentals de la nostra democràcia, alguns, ja sigui per bona fe o per fanatisme partidista, potser pensaran que la culpa d’haver arribat fins aquí està repartida, i que tots els actors polítics tenen una quota de responsabilitat semblant en aquesta polarització, no exempta de crispació, de la que n’és víctima la nostra societat com a conseqüència d’un debat polític on no sembla haver-hi límits.
No hi estic d’acord, ni amb els que, des de la bona fe, pensin que es pot rebaixar la tensió donant per bones situacions que, a més de no ser-ho, provoquen la degradació del sistema. Ni amb aquells que, fruit d’un partidisme acrític, accepten com a dogma qualsevol decisió dels “seus”, per molt nociva que sigui per a la nostra convivència democràtica i en pau. La culpa sempre és lletja, i no la vol ningú, però a l’hora de l’assumpció de responsabilitats, per a mi, les coses no poden estar més clares.
Quan el 2018 va fructificar la moció de censura contra Mariano Rajoy, amb la conseqüent arribada a la presidència del govern d’Espanya de Pedro Sánchez, l’agenda judicial del PP era d’una extensió tan considerable com la seva manifestada (sotto voce) voluntat de maniobrar (“per la porta del darrera”) en la composició d’aquells tribunals que l’havien de jutjar. Per aquest motiu, l’òrgan de govern dels jutges porta més de quatre anys sense haver-se renovat d’acord amb allò que disposa la Constitució Espanyola, impedint a la vegada la renovació de diferents membres del Tribunal Constitucional que permeten mantenir una majoria conservadora d’aquest Tribunal, que no es correspon amb la majoria parlamentària del país en aquest moment.
D’altra banda, amb aquesta mateixa voluntat d’embrutar el terreny de joc politic, i desviar l’atenció dels seus assumptes “judicials”, el PP ha utilitzat l’independentisme, ETA, el comunisme, i tot allò que ha convingut als seus interessos per restar legitimitat democràtica a un govern amb un suport parlamentari suficient per aprovar els pressupostos dels darrers quatre anys, i a la vegada, malgrat la gravetat de les crisis que s’han viscut en aquests anys, ni amb Casado ni amb Feijóo, la dreta ha volgut arribar ni a un sol pacte amb el govern que permetés estabilitzar situacions de gravetat social com les conseqüències de la pandèmia, el volcà de la Palma, o la més recent crisi per la inflació europea com a conseqüència de la invasió d’Ucraïna per Rusia. Ans el contrari, s’ha arribat a intentar perjudicar els interessos espanyols fent campanyes a Europa per tal que el govern no aconseguís recursos econòmics per poder fer front a totes aquestes situacions de crisi.
Així doncs, fins aquí hem arribat, amb organismes “assilvestrats”, on massa vegades sembla que més que defensar l’Estat de Dret, alguns, defensen el seu xiringuito i els interessos d’aquells que els han coll·ocat, i on res no és casual. Però mentrestant, la qualitat de la nostra democràcia es va degradant, sense que molts demòcrates és donin per al·ludits ni identifiquen els culpables.
Fes el teu comentari